"Si tenim Déu a favor nostre, qui tindrem en contra?" Són paraules de sant Pau que podem qualificar d’encoratjadores pels cristians de Roma. La intenció és neutralitzar precísament les contres que patiria la comunitat que, pel que diuen els versets següents, deduïm que serien acusacions, judicis i condemnes possiblement a mort: "Qui es presentarà a acusar els elegits de Déu? Qui gosarà condemnar-los?"Nosaltres, a l’igual que aquells cristians de Roma a qui Pau escriu, a l’igual que moltes altres comunitats cristianes de diferents llocs i èpoques, també tenim les nostres contres: algunes d’elles en som conscients i d’altres no, algunes d’elles són evidents i d’altres no.
A casa nostra podríem englobar les contres amb el que ens atrevim de qualificar com a nacional-laicisme. Per entendre-ho ràpidament: es tracta de l’antic nacional-catolicisme però completament al revés. La reacció col.lectiva, evident i justíficadíssima, a un catolicisme imposat i sovint agafat del braç del poder dictatorial ha caigut, amb el temps, en el mateix defecte: ara vivim sota el jou d’una dictadura de pensament laicista on qualsevol manifestació de religiositat és hàbilment neutralitzada pel pensament social global, pels mitjans de comunicació i per la roda del progrés.
El pensament social global permet, respectuós i plural, expressar idees i condicions sexuals de tot tipus, menys les creences religioses que pertanyen -segons aquest pensament- al terreny de la privacitat. Més encara, aquest pensament ha arrelat tant en els mateixos creients que quan expressem la nostra religiositat ho fem cohibits i avergonyits. En definitiva, hem esdevingut un col.lectiu submís i ben domesticat.
Els mitjans de comunicació respiren, habitualment, una hostilitat que pot ser major o menor segons el grup o l’agència de comunicació que l'ofereixi, considerant l’àmbit eclesial com caducat, restauracionista i reaccionari fins al punt que haguem d’estar sempre justificant-nos que no estem ni caducats, ni som reaccionaris –al menys bastants-, ni tenim pretensions restauracionistes.
La roda del progrés que qualifiquem d’irrefrenable i ineludible, i que no sabem prou bé qui la mou i en quina direcció, ens domina amb els seus postulats: quan hi ha bonança ens hem de sotmetre a horaris laborals intensíssims; quan hi ha crisi ens hem de sotmetre a les conseqüències de la manca de treball. La roda del progrés ens aclapara amb un ventall immens de possibilitats de tot tipus i que no tenim prou capacitat d’assumir. Neguitosos i porucs ens movem com podem dins d’aquesta roda que, sense cap escrúpol, ens converteix en un simple instrument, dispersant-nos, diluïnt-nos, i desorientant-nos.
Els nostres temps no tenen més contres que els altres. No sofrim persecucions religioses, podem anar tranquil.lament a missa i fins i tot posar una creu en la declaració de renda per contribuir amb l’Església. No obstant, el nacional-laicisme que ens domina ens fa combregar clarament amb rodes de molí que ben sovint ens empassem. Però allò que, com a cristians, ens defineix i ens omple de debó no és combregar amb rodes de molí sinó combregar amb el cos de Jesucrist, “el qui està a la dreta de Déu intercedint per nosaltres”, com diu sant Pau. Per això repetim de nou i actualitzem els seus mots: "Si tenim Déu a favor nostre, qui tindrem en contra?"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada