divendres, 6 de març de 2009

Pur desert (Cròniques coptes 16)

Darrer dia del pelegrinatge. Visitem Gebel El Teir, un santuari marià dalt d'un petit penyasegat que frega la riba oriental del Nil. Una nova i magnífica panoràmica del riu i de la seva ribera envoltada de conreu i de palmeres. Una església -com sempre mil.lenària- amb el detall d'un baptisteri excavat en la pedra d'una de les columnes.
Però el plat fort vindrà després, un cop creuat el Nil amb un transbordador i retornats a la carretera principal que flueix per una zona desèrtica amb alguns conreus que comencen a apropar-se pel costat oriental. Abans d'arribar a l'oasi del Fayum, ens desviem cap a l'oest, en ple desert. Deixem la carretera asfaltada per agafar un camí de sorra. En el trencall trobem, asseguts, un grup d'uns 6 o 7 joves esperant que algú els porti a sant Samuel, un monestir situat a uns 30 Kms del trencall. Com tenim seients buits els recollim.
Són les tres de la tarda quan enfilem el camí de sorra del desert. Quan portem mitja hora -uns 15 Kms- on no hem vist cap indici de civilització, veiem a tres joves caminant en direcció al monestir. També els recollim.
Brollen interiorment, amb un lleu neguit, les preguntes: Qui hagués recollit a aquests nois si no haguéssim passat nosaltres? Els tres darrers han arribat caminant fins aquí? I si s'espatllés l'autocar, què faríem? Intuïm que devem ser els únics que pensem això. La resta fa una cara d'absoluta normalitat. Mai ens havíem endinsat tants kilòmetres enmig del desert. EL sentiment d'inseguretat i de neguit és espontani. Deixats de la mà de Déu? o precísament agafats únicament de la mà de Déu?