diumenge, 15 de març de 2009

Expulsions (Quaresma 3)

S’acostava la Pasqua i Jesús, entrant en el temple de Jerusalem, es dedicà a expulsar, a cops de fuet, els venedors i canvistes que allí hi havia...
S’acosta la Pasqua i si nosaltres haguéssim de fer expulsions de l’espai eclesial són bastants els qui sortirien malparats. Hi ha qui expulsaria als bisbes que condemnen públicament els altres, o millor dit, s’autoexpulsarien ells mateixos sabent que no ho podrien aconseguir. Hi ha qui expulsaria els ajuntats que combreguen, els que combreguen sense haver-se confessat, els qui viuen junts sense estar casats. Hi ha qui expulsaria els sacerdots i religiosos/es inconformistes, els teòlegs inquiets, els laics contestataris. En definitiva, els criteris d’expulsió serien variats i les víctimes, també.

I és precísament fent aquest debat intens i polèmic sobre qui es mereix ser expulsat, que convertiríem l’espai eclesial en el que Jesús critica a l’evangeli: “No convertiu en mercat la casa del meu Pare”. El mercat és, encara avui, el lloc del bullici atraient, el lloc d’encontre i de relacions socials; però també significa l’espai de la xerrameca fàcil i vanal, on es cerca el benefici personal, on hi ha interessos creats, on es regateja, on es discuteix, on es menteix, on es critica, on es crida, on hi ha baralles. En aquest sentit, la gent d’Església, tinguem la sensibilitat que tinguem, tendim a convertir l’espai eclesial en un veritable mercat de Calaf, que els mitjans de comunicació de vegades provoquen, de vegades engrandeixen, o de vegades tan sols expliquen.

No convertir en mercat la casa del Pare implica no quedar-se aturat en la plaça del mercat perdent el temps escoltant i dient xafarderies. No convertir en mercat la casa del Pare significa saber donar un pas més i entrar en el recinte sagrat, entrar en el santuari, entrar dins la nau, entrar dins la persona de Jesucrist. És aquí el lloc del trobament veritable amb Déu; és aquí el lloc de la pregària, del silenci profund i regenerador; és aquí el lloc de la comunió, del penediment sincer, del diàleg honest i transparent; és aquí el lloc en majúscules. Només aquí tastarem l’Absolut; a fora tot és contingència, necessària, imprescindible, però tanmateix contingència, digne només de donar-li l’atenció que es mereix, i no més. El punt no ens ha de fer perdre la línia.

Sant Pau, a la segona lectura, introdueix també una discusió típica de mercat: “Germans, els jueus demanen signes prodigiosos i els grecs demanen saviesa”. Es tractaria de convèncer a uns i a altres sobre qui és Jesús: un debat inacabable i abocat, irremeiablement, al fracàs. Sant Pau respon no des del mercat sinó des del lloc sagrat: “Nosaltres prediquem un Messies crucificat” quelcom desconcertant i que deixa sense arguments a uns i a altres. Per Pau no es tracta de debatre, ni de convèncer, sinó de veure i de tastar el poder i la saviesa de Déu presents en Jesucrist, molt diferents als poders i savieses humanes. Aquest veure i tastar només s’aconsegueix anant més enllà del mercat i entrant dins el santuari.

És a partir d’aquest trobament real i transformador amb Déu i amb Jesucrist que intentarem evitar debats, acusacions, condemnes, crítiques i expulsions.