dijous, 19 de març de 2009

“Jo feia de Tomàs” (Cròniques sarrianenques 22)

Els diumenges no falla a la missa, llevat que li toqui fer manteniment en alguna galeria del centre penitenciari. És alt com un sant Pau, de bona presència, i té una mirada de nen petit, candorosa i simpàtica. No arriba als trenta anys.

Avui porta posat al cap una mena de passamuntanyes de roba. Li preguntem, cordialment, si té fred. El rostre se li il.lumina a l’escoltar la nostra pregunta. Es descobreix i ens ensenya que porta cabells blancs tenyits. No havia tingut temps de dutxar-se: la nit del dissabte havia actuat en el retaule de sant Josep Oriol, el drama sacre que evoca la vida del sant capellà, que anualment se celebra a l’interior de l’església del Pi. Li havien donat un permís especial per participar-hi. Va tornar al centre a les 12 de la nit i a les 6 del matí l’havien aixecat per treballar.

Ens dóna totes aquestes explicacions radiant d’alegria. Li preguntem quin paper ha fet en el retaule. “Jo feia de Tomàs” –ens respon amb un to satisfet que dóna per descomptat que tothom ha de saber qui és aquest Tomàs. No volem trencar el seu discurs entusiasta i, dissimulant la nostra ignorància, el felicitem per l’esdeveniment, constatant que fer de Tomàs li ha donat ànims per uns quants dies o setmanes.