dimecres, 26 de març del 2014

EL NÀUFRAG



Hi ha un poeta i cantant argentí que diu, en un dels seus lletres: “El més terrible que et pot passar al mar és morir de set”. Certament, el nàufrag  està rodejat d’aigua, però no pot veure. Hi ha aigua per tot arreu, però com més veus més set tens.          
És com una imatge del nostre món assedegat, cercant i bevent i bevent i com més beu  més insatisfet queda, més set té.
Per això la promesa de Jesús arriba fins el centre mateix del nostre cor: “Qui begui de l’aigua que jo li donaré no tornarà a tenir set, perquè l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d’ell per donar-li vida eterna”.

La imatge del poble d’ Israel, assedegat en el desert, és com una imatge de la història de tota la humanitat, de la meva història, i que travessa tota l’Escriptura. El salmista diu:”com la cérvola es deleix per l’aigua viva, també em deleixo jo per vós, Déu meu. Tot jo tinc set de Déu, de Déu que m’és vida” i en un altre salm “Per vós es desvio el meu cor, com terra eixuta sense una gota d’aigua” i un altre salm reconeix:” En vós hi ha la font de la vida”.

“ En vós hi ha la font de la vida”Jesús, Déu amb nosaltres, dirà en el capítol 7 de Joan : “Si algú té set que vingui a mi, el qui creu en mi, que begui. Perquè , com diu l’Escriptura: del seu interior brollaran rius d’aigua viva”. Segons l’ Evangeli de Joan mateix, aquest riu d’aigua que brolla de Jesús, brollarà en la creu, quan el soldat perforarà el seu costat dret de Jesús i d’ allí brollarà sang i aigua. Jesús convertit en una font de vida que rajarà per donar vida. En el llibre d’ Ezequiel diu que del costat dret del nou temple sorgirà una font i que les seves aigües, que travessaran tot el desert,  arribaran i sanejaran el mar morta. Aquella mar morta on ,no sols, no pot saciar la set, sinó que  hi ha tanta sal que no hi ha vida. Jesús és el nou temple d’on raja l’aigua que cura i sacia el cor de la humanitat, el meu cor.

I això es concreta en l’amor que Déu té pel món: “Déu estimà tant el món que envia el seu Fill no per condemnar-lo sinó per salvar-lo” O com diu Pau”Déu dona prova de l’amor que ens té quan Crist mori per nosaltres, que érem pecadors” “Quan nosaltres érem incapaços de tot Crist morí pels que érem dolents”.
I evocà en nosaltres”l’Esperit Sant i ha vessat en els nostres cors el seu amor”. És el que ja deia Joan en el capítol 7 del seu Evangeli quan diu”deia això referint-se a l’ Esperit que havien de rebre els qui creurien en ell”.

“El més terrible que et pot passar al mar és morir de set” diu l’escriptor. I podem, o continuar bevent i bevent  de l’aigua salada i així augmentar la nostra set, o anar a la font d’aigua viva. “L’aigua que jo li donaré es convertirà en una font que rajarà sempre dintre d’ ell” aigua que sacia el nostre cor inquiet i que té la força de sanejar la nostra vida, com l’aigua del temple que pot sanejar l’aigua del mar. Res ens pot separar d’ Ell. En tota situació Ell pot transformar l’aigua de la mar morta en aigua vivificant. Les vides estancades, com aigua en descomposició, poden ser vivificades. Les situacions inhumanes omplertes de sentit i esperança.





dimecres, 19 de març del 2014

UN MÀSTER EN HUMILITAT

Dimarts II de Quaresma, 18 de març de 2014
Is 1, 10.16-20/Sl 49/Mt 23, 1-12

Ara estan de moda els màsters. Tant és així que fins i tot a la Facultat de Teologia de Catalunya, on intento acabar la meva Llicència en Bíblia, ara aquesta ja no es diu així, ara té el nom ben llustrós de “Màster Universitari en Sagrada Escriptura”. A què sona bé? Però és que avui en dia hi ha màsters per a tot. Un, de fet, si té diners (que aquest és un altre tema) podria passar-se la vida matriculant-se a màsters de tota mena i durada. I així hem entrat en una mena de “cursa” en què, com és difícil trobar feina perquè no n’hi ha, sembla que quants més màsters un tingui, més punts en el currículum per accedir al món laboral.

Ara no em fico amb la nomenclatura (que poca diferència hi ha que es digui “llicenciatura” o “màster”, si s’estudia el mateix), ni en la necessitat d’estar ben preparat per a una professió, sinó al que hi ha al darrera: aquesta ànsia d’acumular titulacions, crèdits o medalles per mirar de demostrar al món el que un val al marge de la realitat del que un bonament és en la vida quotidiana; que, tot sigui dit, és una temptació que tots tenim i que la litúrgia d’avui penso que ens posa sobre avís per reflexionar-hi en aquest temps de Quaresma.

De fet, si em permeteu, la proposta de Jesús avui a l’Evangeli és també, si voleu, la de fer un màster: un màster en humilitat. El mestres per antonomàsia a Israel són els fariseus i mestres de la Llei. Gent que es passaven quasi les 24 hores del dia llegint i repassant les Sagrades Escriptures (que ja és un bon exemple a imitar!). Gent propera, molt més propera de les classes socials modestes en temps de Jesús que els saduceus i sacerdots, homes més de política que de teologia. Als fariseus i als mestres de la Llei la gent hi anava a consultar-ho tot. El problema? El que posa en evidència Jesús: Us parlen des de la càtedra de Moisès: compliu i observeu tot el que us manen, però no feu com ells, perquè diuen i no fan. I segueix mostrant el comportament diari d’alguns d’ells. El que critica Jesús és que han convertit la càtedra de Moisès en titulitis. La finalitat és que la gent els reconegui, els saludi, els convidi, els tingui en compte, els anomeni mestres: han fet un màster en fama i popularitat.

Jesús no vol això per als seus deixebles, els vol encara més propers i accessibles a tothom: Però vosaltres no us heu de fer dir mestres, perquè, de mestre, només en teniu un, i tots vosaltres sou germans. La base fonamental dels deixebles de Jesús ha de ser la fraternitat, la capacitat de tractar la gent d’igual a igual, no de dalt a baix. La fraternitat ens posa tots al mateix nivell, oberts a aprendre els uns dels altres. Ni heu de donar a ningú el nom de pare, aquí a la terra, perquè, de pare, només en teniu un, que és el del cel. En temps de Jesús el pare és el cap de família, qui mana i decideix pels altres com si fossin la seva propietat. L’actitud dels deixebles de Jesús no pot ser la de tornar-se “pare” ni “padró” de ningú. Ha de ser més aviat la d’aquell que té cura i acull l’altre. El Pare del cel és qui fa sortir el sol sobre justos i injustos, qui té cura de tots. Ni us heu de fer dir guies, perquè, de guia, només en teniu un, que és el Crist. L’actitud dels deixebles de Jesús ha de ser la de posar la vista sobre Crist, l’únic Camí i Guia veritable, i la de voler portar també els altres als peus d’Aquest guia, sense voler dominar sobre la vida de ningú. Tot això, si voleu, com un resum, es troba en les darreres paraules de Jesús: El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre. En certa mesura, aquest màster ens ensenya que Aquell que té les actituds i en fa les obres de mestre, pare i guia de veritat, amb tota cura de la persona, amb una preocupació desinteressada pel nostre bé, amb un amor fidel i que mai no s’esgota és Jesús: el mansuet i humil de veritat. Deixem-nos, doncs, alliçonar per Ell!


dilluns, 17 de març del 2014

CAL AQUESTA MORTIFICACIÓ?


Glenn Ford és un ciudatà americà que ha passat més de trenta anys a la presó, dels quals 26 en el corredor de la mort. Havia estat condemnat a mort fa 26 anys per un delicte que finalment s’ha demostrat que no va fer. Després de tot aquest temps finalment ha sortit de la presó i del corredor de la mort. Finalment han donant la raó al seu advocat i a ell mateix quan deia que ell “ni hi era present, ni va participar en el robatori, ni en l’assassinat”. El primer que em ve al cor és una profunda desconfiança sobre la justícia humana i una raó més, si no n’hi havia prou, contra la pena de mort, quan, a més a més ,aquest no és l’únic cas, ni de bon tros.
Voldria apropar-me a la persona mateixa de Glenn Ford. Al sortir de la presó ha dit: “Ja no puc tornar enrere”. I certament, no pot tornar enrere: no podrà viure els anys que ha perdut a la presó, no podrà jugar amb el seu fill quan era petit, ni passejar, ni riure el que no ha rigut, ni estar amb la seva dona el que hauria estat, ni fer el treball que hauria fet... Però , a més, ja no podrà tornar enrere de veure el món com un gran corredor de la mort. Perquè ¿quines diferències hi ha entre el corredor de la mort i la vida ordinària? Certament que moltes, però allò que constitueix pròpiament el corredor de la mort, o sigui, que l’ única cosa que és segura és la mort i que en el moment menys pensat es pot concretar realment, tràgicament, això és igual en la vida normal, en la vida que ara viurà Glenn Ford fora de la presó, com ho vivia en el corredor de la mort. Com ho vivim nosaltres.
De fet aquesta visió de la vida és una visió no sols molt comuna, sinó alimentada per molts mitjans entre nosaltres, sobretot a Europa. No es diu amb totes les lletres, però es viu l’existència, la vida, com si fos això, un corredor de la mort. La mort com l’únic i tràgic horitzó  de la vida. Cercar un altre horitzó no sols és vist com a fals sinó com a covard, com no saber acceptar les coses com són, cercar un fals consol.  Així la virtut, en el fons, més lloada, és la resignació. Diem: “Això és el que hi ha, cal ser lúcid, tot el restant són falses compensacions. Cal tocar de peus a terra.” El que se’ns demana és que ens mortifiquem qualsevol anhel que ens tregui d’aquesta tràgica visió. Les grans virtuts són la resignació i la mortificació. Mortificació que vol dir fer morir, fer morir tot anhel, tota esperança. L’ única cosa que es veu correcta es la distracció, la diversió, el mirar cap a un altre lloc. Això és un corredor de la mort.
Miguel de Unamuno es revoltava contra aquest sentit desesperançat de la vida i demanava saber escoltar l’anhel de vida, i de vida eterna, que hi ha en nosaltres. I no sols esperar quedar en el record o l’admiració dels altres. Què m’importa que em recordin, dirà, si no hi sóc?  Ni tan sols quedar diluït en el Ser, com la sal en el mar, o altres succedanis filosòfics. Ell deia: “Vull ser jo, jo mateix que visqui, i visqui per sempre”. Per al creient la vida no és un corredor de la mort, sinó un camí cap a la vida. Com diu Job: “Jo mateix, els meus propis ulls, veuran el meu Redemptor que viu”. En el llibre del Gènesi llegim: “El Senyor digué a Abram: Vés-te’n del teu país, del teu clan, de la casa del teu pare, cap al país que jo t’ indicaré.” Aquesta és l’alternativa que proposa la Paraula de Déu: la vida no és un corredor que desemboca en la mort, sinó un camí que Déu ens crida a recórrer fins  al país que ell ens indica, un País que regalima llet i mel, la Jerusalem celestial, on Jesús, com diu sant Pau, transformarà el nostre pobre cos i el configurarà al seu cos gloriós.
La Resurrecció de Crist és la nostra resurrecció, la transfiguració de Crist és la nostra transfiguració. Ell ens passa al davant, per això el Pare ens diu: “Aquest és el meu Fill, l’Estimat, en ell m’he complagut, escolteu-lo”. Demanem que el Senyor “purifiqui la nostra visió interior” com diu la pregària inicial, per poder, ja ara, gaudir del que esperem i que a Pere va fer dir: “Que n’ estem de bé aquí”. I amb aquesta força poder transfigurar el nostre món segons la voluntat de Déu i afrontar la creu que s’alça en el nostre camí com a pont, com a porta de la vida.



dimarts, 11 de març del 2014

QUE EL NOSTRE ESPERIT S'INFLAMI AMB EL VOSTRE DESIG

Dimarts I de Quaresma, 
12 de març de 2014
Is 55, 10-11/Sl 33/Mt 6, 7-15

Quaresma és un temps per entrar al fons del nostre cor i demanar-se cap a on van, cap a on assenyalen tants desigs que lluiten per fer-se sentir, a voltes a grans crits, en el més pregon de nosaltres mateixos.

Perquè els desigs hi són i cerquen com ser satisfets. Cerquen, sovint sense que siguem gaire conscients, un nord que els ompli de sentit. Sols que, allà on normalment cerquem de calmar-los, només trobem una calma de poca durada i tornem a començar caient en un cercle sense fi. La pregària amb que hem començat la nostra Eucaristia avui reconeix que som un sac de desigs i passions, però ens recorda cap a on ens cal mirar: feu -hem demanat- que el nostre esperit s'inflami amb el vostre desig.

Jesús també ho sap. Sap que el nostre cor desitja. Encara més, com bé ens recorda en parlar del Pare: Abans que vosaltres li demaneu res, el vostre Pare ja sap perfectament tot el que necessiteu. Per això Jesús pot consolar-nos dient que no necessitem dirigir-nos al Pare com qui fa una instància a l'Ajuntament, on es necessiten papers i més papers, paraules i més paraules per convèncer i demostrar els nostres drets sobre allò que demanem... Jesús ens diu: La vostra pregària serà aquesta, i ens mostra el model, el Parenostre. Un model que té per base la confiança de saber-nos davant d'Aquell que ens estima, davant d'Aquell que té comptats fins l'últim dels nostres cabells, que té cura de nosaltres com una mare té cura del fill de les seves entranyes, quan és més feble i necessitat d'ajut. Un model que ens demana que el nostre desig sigui, primer de tot, que Déu sigui el centre, que regni en el món i en el nostre cor, pel seu amor, per la seva misericòrdia, pel seu perdó. Que demanem només allò que necessitem pel dia a dia, per poder tenir les mans lliures i l'esperit prest per acollir tothom i que puguem ser agents de perdó, de reconciliació sense interessos, en aquest món de lluites, interessos i violència.

Tenim-lo ben present avui quan, en la nostra Eucaristia, feim aquesta pregària com a Església de Déu enmig de la nostra ciutat.


RETORN A LA SIMPLICITAT


M’han enviat una fotografia d’una paret on hi havia escrit: “Es sencillo ser feliz, lo dificil es ser sencillo”. Ser senzill no és gens fàcil i, a més, és com si tot es conjurés a impedir que ho siguem. És com si ho tinguéssim prohibit. És com si el nostre inconscient estigués programat per fer de barrera a la simplicitat. Fa anys que una nena cantava una cançó on anava repetint: “Antes muerta que sencilla”. No se si us en recordeu?. Nosaltres mateixos som els qui no volem la senzillesa. Tot ho vivim com a complicat, pesant i espès.  
Però em sembla que la intuïció d’aquell que va fer la pintada tenia raó. En bona part la nostra felicitat depèn de ser senzill. I ser senzill no vol dir simplificar les coses o ser simplista en els judicis sobre fets o persones. La vida és densa i , certament, complexa. Quan parlem de ser senzills, parlem de nosaltres. On  realment la resistència a la senzillesa és més forta i té més conseqüències nefastes és en nosaltres mateixos. Podríem fer ben nostra la cançó :”antes muerta que sencilla” .
El camí cap a la simplicitat, per tant, comença en nosaltres. Per això comencem per dir, paradoxalment,  que nosaltres bàsicament som simples, senzills. La nostra ànima té una sola orientació, un sol nord. Només estem fets per el bé, únicament per el bé. Quan en nosaltres posem un altre principi i mengem de “l’arbre del bé i del mal”, és llavors quan es fa conflictiva, dividida i contradictòria la nostra vida.
El nostre cor és simple, només està fet per a la veritat, per el bé, per a Déu. Quan transigim i mengem de “l’arbre del bé i del mal” comença  un aiguabarreig, una confusió en nosaltres que ens porta poc a poc a la desintegració. Perquè com estem fets, només, per el bé quan fem el mal l’hem de justificar, l’hem de vestir fins als nostres propis ulls, com si fos bé, que és l’ únic que acceptem. I aquí comença l’ autojustificació, la incoherència i la no transparència dins nostre per a nosaltres mateixos. La mentida es fa lloc en nostres. Deixem de ser senzills.
Les temptacions són precisament això:  o fer passar com a bé allò que és dolent. O acceptar el mal com a camí per el bé . Aquestes són, en essència, les temptacions que a l’ inici i al llarg de la seva vida tindrà el mateix Jesús. És bo el que proposa el diable i fins fa servir la Paraula de Déu per justificar-ho. El que proposa l’ Enemic és que Jesús sigui acceptat com a Messies, com a Fill de Déu (“Si ets el Fill de Déu...”). Ara els mitjans, bàsicament el poder, acaben doblegant, anorreant la llibertat humana. I aquestes són també les nostres temptacions: acceptar el mal per aconseguir un bé. El fi volem que justifiqui els mitjans.
El camí cap a la senzillesa comença en dir sí quan és sí  i no quan és no, com diu Jesús. I això comença en el meu interior, en mi, en el meu cor. Com diu el salm: “Déu meu creeu en mi un cor ben pur”. Un cor net és un cor que no cerqui justificar-se, que es digui a si mateix blanc quan és blanc, i negre quan sigui negre, que no cerqui justificar-se, ni enganyar-se. I continua dient el salm:” feu renéixer en mi un esperit ferm”. Sí un esperit decidit que sigui, no sols lúcid, sinó decidit a fer i a concretar el que veu que és bo.
 Això no ho podem fer sols, perquè no estem fets per ser sols , el salm continua dient:” No em llenceu de la vostra presència, ni em prengueu el vostre esperit sant”. Només sota la seva mirada, davant d’Ell, parlant amb Ell, és quan la llum de la seva mirada eixampla el nostre cor i el fa ferm per fer el que ha vist que era el que havia de fer.  I el salmista sap que això no sols és el camí cap a la simplicitat , sinó també cap a l’alegria:”Torneu-me el goig de la vostra salvació”. Camí cap a la simplicitat, cap el goig, cap a la felicitat.
És senzill de ser feliç, perquè ser feliç no és que et sortint bé les coses, sinó trobar sentit a les coses, a la vida. I aquest sentit és Déu, l’Únic bo, l’Únic bé. Pel qual hem estat creats. Quan hom pacta amb la ambigüitat i admet un altre principi, una altra font de felicitat, comencem amb les justificacions i comencem a dir no on és sí i sí on és no. La vida deixa de ser simple, es perd el nord i la netedat de cor i hom deixa de ser senzill i s’allunya la felicitat. Hem caigut en la temptació. Jesús la va vèncer i és en ell que tenim l’esperança que on ha abundat el pecat ha sobreabundat, encara més, la gràcia. Ell és el camí de retorn cap a la simplicitat.
  

diumenge, 9 de març del 2014

Dominar les passions (Quaresma 1)

Scusate per l’omelia che può sembrare poco convenzionale, ma l’intenzione è buona. Scusate anche dell’italiano.
Pochi giorni fa leggevo una storia dai detti dei padri del deserto che è ideale per il commento del vangelo delle tentazioni. Si tratta, per cosi dire, di una versione dal vangelo raccontato in modo rustico, semplice e pratico, con un tono didattico. Il protagonista della storia è l’abate Abramo.
 
Si racconta che un monaco anziano passò cinquanta anni mangiando pane e vino saltuariamente. Diceva, infatti:
- Ho ucciso la concupiscenza, la cupidigia e la vanagloria.
Da lui andò l’abate Abramo sapendo che lui aveva detto queste cose, e gli chiede:
- Hai detto tu questa frase: Ho ucciso la concupiscenza, la cupidigia e la vanagloria?
- Sì -li rispose. E li replicò l’abate Abrahamo:
- Metti per caso che entri nella tua cella e sul tuo giaciglio trovi una donna: puoi pensare che quella donna non c’è?
Rispose:
-No, ma lotterò con il mio pensiero per non toccarla.
Allora gli dice l’abate Abramo:
-Vedi che non hai ucciso la passione! Essa è ancora viva, ma è legata. E quando mentre cammini, trovi sassi, pezzi di terracotta e in mezzo ad essi l’oro: puoi considerare tutti i tre dello stesso valore?
Rispose:
-No, ma lotterei con il mio pensiero per non prendere l’oro.
E dice l’abate:
-Guarda, la passione è ancora viva, ma è legata.
Insiste l’abate Abramo:
-Immagina che dei due fratelli, uno ti ama e l’altro ti odia e parla male di te. Se vengono da te, accoglieresti tutti i due della stessa maniera?
Rispose:
- No, lotterei con il mio pensiero per fare il bene a quello chi mi odia tanto quanto a costui che mi ama.
Gli dice l’abate Abramo:
-Vedi, le passioni sono sempre vive ma è soltanto i santi che possono dominarle.

dimecres, 5 de març del 2014

PREPARATIUS

Dimecres de Cendra, 5 de març de 2014
Jl 2, 12-18/Sl 50/2 Co 5, 20-6, 2/Mt 6, 1-6.16-18

Es parla sovint de la Quaresma com un camí vers Pasqua. I és una bonica figura, aquesta del camí, evocadora. Ja que el mot camí ens parla d’aventura, d’il·lusió, d’esperança. Com en qualsevol viatge que emprenem hi ha un itinerari a recórrer i un punt d’incertesa, perquè no sabem què hi trobarem en el viatge; però el sols fet de planificar la ruta, de fer les maletes, de comprar els bitllets i arribar al dia de la marxa ens omple d’il·lusió. És també una imatge evocadora perquè el mot camí ens parla de moviment. No planifiquem un viatge per restar-hi aclofats al sofà de casa, sinó per posar-nos en marxa, per moure’ns, per cansar-nos. Indirectament, la idea de fer camí ens recorda que estem vius que, poc o molt, encara tenim forces i ganes de moure’ns, de descobrir altres horitzons, altres gents i cultures.

Des de Diumenge passat algunes de les lectures que ens han acompanyat en la litúrgia aquests dies han estat per a mi com preparar l’equipatge, com fer les maletes, donar un cop d’ull al mapa de ruta i comprar els bitllets fins arribar al dia d’avui, en què sense més dilació carreguem la motxilla i amb il·lusió comencem camí.

El profeta Isaïes (Is 49, 14-15), Diumenge passat, ens parlava d’aquest Déu amb entranyes de mare que mai no s’oblidarà de nosaltres. Si li afegim les paraules del profeta Joel d’avui que diuen: Ell és benigne i entranyable, lent per al càstig, ric en l’amor... Tenim una bona perspectiva per posar una mirada nítida vers l’horitzó: al final del camí hi ha el Pare de nostre Senyor Jesucrist i Pare nostre, que és Algú que no inspira por, sinó confiança; Algú que és fidel, que estima desinteressadament, que perdona. La Quaresma és voler-nos retrobar amb Ell, que tota la nostra vida, tota la nostra existència sigui un camí vers Ell.

En qualsevol viatge l’equipatge és fonamental. Dos Evangelis (el de Diumenge i el de dilluns passat) ens posen en guàrdia. Dins l’equipatge tenim sempre la temptació de voler-hi posar de tot i, com ens passa sovint, carreguem les maletes amb coses que no farem servir i que són un pes addicional; però que sempre portem “per si de cas”. Jesús, el Diumenge (Mt 6, 14.34), ens aconsellava confiar en aquest Pare que sap molt bé la necessitat que teniu. Dilluns, Jesús recordava al jove ric que la vida del Regne s’assoleix no conjugant el ver posseir, sinó el verb desposseir. No acumulant, sinó deixant coses. El camí de Quaresma és un camí fet a posta per alleugerir pes, per carregar només el necessari.


Finalment, tenim la proposta de l’Evangeli d’avui. Una proposta no sols vàlida per al temps de Quaresma sinó, de fet, per al llarg camí que és la nostra vida. Si un vol fer una sortida que suposi l’escalada a una muntanya, o un altre viatge que impliqui situacions d’esforç, el millor serà fer abans un bon entrenament. El Temps de Quaresma és també entrenament. Dejunant aprenem a no estar posseïts del que avui ens sembla tant necessari i no ho és. Em ve a la memòria una imatge que vaig veure al facebook on hi havia un rètol en un bar que deia: No tenim connexió a internet. Parlin entre vostès. Potser el mòbil ens ha fet oblidar l’amic amb qui sortíem a fer un cafè; o fem servir la webcam per tenir una vídeo conferència amb algú a l’altra punta del món, però ens oblidem de trucar el pare, la tieta, l’amic malalts. Pregant aprenem a mirar més enllà del meu melic. Reconec que no ho puc tot, que tinc les meves limitacions, que necessito ajuda. La hi demano a Déu i, fent-ho, també aprenc a no tenir vergonya de mostrar les meves limitacions al meu germà, al meu amic i que, si demano per mi, és bo també demanar, intercedir, pels altres que poden estar com jo: cercant, patint... Donant almoina aprenem a fer reformes en el nostre cor, a fer-lo més ample, perquè hi pugui cabre el nombre més gran possible de gent. Perquè és donant i donant-me que aprenc a estimar l’altre. La cendra que imposarem aquest vespre pot ser per a nosaltres avui el signe del nostre embarcament, del nostre compromís i del nostre desig de fer aquest viatge on la fita és Déu.

dimarts, 4 de març del 2014

NO SABEM QUÈ ENS PASSA

He llegit una frase en una entrevista que s’atribuïa a Ortega y Gasset i que diu així:  “No sabem el que ens passa. I això és el que ens passa. I ens passa a tots”. Aquest és el misteri: que, preguntis a qui preguntis, té una inquietud indefinida que li costa de concretar-ne el contingut. A vegades, i amb raó, hom identifica un problema o problemes que el preocupen. Però, fins si aquests problemes fossin superats, continua la inquietud, aquest “No se què em passa...”. Hi ha qui es pensa trobar fàcilment el nucli del problema i, per tant, la solució. I certament, tota explicació queda lluny d’abastar el fons del nostre ésser.


Amb tot, alguns d’aquests intents tenen força intuïció. He rebut fa poc per correu electrònic un missatge en què es veu un home estirat en el sofà d’un psiquiatre i el psiquiatre que el diagnostica així: “Depressió: excés de passat. Ansietat: excés de futur”. Tot i no ser un diagnòstic que ho expliqui tot, ja que la persona humana ultrapassa qualsevol simplificació, amb tot ens pot posar davant de dues dificultats en què força sovint ensopeguem. El passat, sigui idealitzat o sigui viscut amb un profund ressentiment, moltes vegades acaba menjant-se l’ara, l’aquí. Ens bloqueja i ens tanca en la nostàlgia o en el ressentiment que no ens deixen veure amb claredat la realitat actual. És com una “boira d’amargor”, com diu santa Clara, que enfosqueix la vida i li fa perdre la llum que li és pròpia. Però no sols ens pot contaminar el passat, en el nostre cor també la por al futur acaba creant una ansietat imprecisa que ens submergeix en la grisor i ens bloqueja.

Certament que fer una crida a foraviar l’obsessió del passat o la por del futur pot ser sana i fins necessària, però... ¿és possible? És possible a l’home concentrar-se en el present obviant el passat i el futur? És molt sa concentrar-se en l’ara i aquí, però... ¿és possible? Ja que aquesta preocupació no és una simple mania nostra. La preocupació pel futur és por d’encarar-se amb la incertesa de la vida i amb la mort, el nostre futur ineludible. I l’obsessió amb el passat ens encara amb la nostra culpa, amb les nostres responsabilitats no assumides o traïdes, o amb la nostra incapacitat de perdonar.

Jesús ens diu: “No et neguitegis, doncs, pel demà. El demà ja tindrà les seves preocupacions. Cada dia té prou amb els seus maldecaps”. Però això no és una simple exhortació de sanitat mental o espiritual, sinó que el que demana Jesús és encarar-se amb les pors i els perquès que provoquen l’ansietat i l’angoixa. La raó profunda d’aquests estats, per Jesús, és fruit de servir a dos (o més) senyors. “No es pot servir a dos senyors. O faràs cas d’un, i no de l’altre. O estimaràs l’un, i no l’altre”. Estem dividits, indecisos a qui seguir. El problema de fons és de fe, de confiança en Déu, el nostre Pare: “Homes de poca fe”. Per això Jesús ens diu: “Cerqueu per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos tal com Ell vol i tot això se us donarà de més a més”.

Fer que la nostra vida sigui una constant recerca de Déu, del seu Regne. De tendir poc a poc a no tenir un cor dividit com diu Jesús: “No es pot servir a dos amos”. Tenir, com deien els Pares de l’Església, un cor indivís. Aquí hi ha el que ha de ser el centre de la nostra vida: Déu i el seu Regne. Un Déu que fa sortir el sol sobre bons i dolents, que alimenta els ocells del cel i vesteix els lliris del camp. Un Déu que, ell sí, sap de què tenim necessitat. Un Déu que pot expressar-se dient: “¿Creus que una mare s’oblidarà del nen que té al pit i no s’apiadarà del fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna se n’oblidés, jo no m’oblidaria mai de tu”.
“No sabem el que ens passa. I això és el que ens passa. I això ens passa a tots”, però el centre d’aquesta incertesa és la manera  de ser de l’home que no es pot entendre fora de l’àmbit de Déu i de la confiança en Ell. “Homes de poca fe” cerqueu primer i per damunt de tot el Regne de Déu. D’aquest Déu que té cura dels ocells, dels lliris i cadascú de nosaltres que valem més que tots els ocells plegats.
fra Jacint Duran i Boada

diumenge, 2 de març del 2014

DE QUI SOM SERVIDORS?

Diumenge VIII, 2 de març de 2014
Is 49, 14-15/Sl 61/1 Co 4, 1-5/Mt 6, 24-34


El consumismo se ha convertido en la “nueva religión” del hombre moderno. La meta absoluta consiste en poseer y disfrutar (doctrina dogmática). Para ello es necesario trabajar y ganar dinero (ética y méritos). Los practicantes acuden fielmente a su compra semanal (precepto de fin de semana). Se viven con devoción intensa las grandes fiestas (Navidad, Reyes, vacaciones, bodas, día del padre, de la madre...)... ¿Cómo liberarnos de esa esclavitud si vivimos creyendo ser libres?

Aquestes paraules de José Antonio Pagola (El camino abierto por Jesús. Mateo, 4a edició, PPC, Madrid, 2010, pàg. 81), comentant el text evangèlic d’avui, són d’una gran lucidesa. Els homes i les dones d’avui no ens hem adonat d’aquest canvi de religió, senzillament perquè pensàvem que havíem fet enrere tota submissió a un Ésser Dominant que ens havien ensenyat a veure com Algú que ens feia la competència, quan no directament la guitza; que havíem deixat enrere també tota mena de superstició. Però el cert és que hem deixat una religió que vivíem com alienadora per caure de quatre grapes en una religió que és viscuda com alliberadora, quan òbviament no ho és. Com bé diu en Pagola: Com alliberar-nos d’aquest esclavatge si vivim creient que som lliures? La resposta, sembla, és que mentre seguim creient-nos lliures... malament rai, perquè mai no serem conscients de la nostra esclavitud.

Les lectures d’avui semblen voler corregir aquesta miopia que tenim. D’una banda el text d’Isaïes, escrit en circumstàncies d’angoixa i de perill per al poble d’Israel, ja sigui per la imminència de la deportació a Babilònia o ja dins d’aquesta experiència amb un país desfet i conquerit, és colpidor. En aquestes circumstàncies el pensament del poble és lògic: El Senyor m’ha abandonat, el meu Déu s’ha oblidat de mi. Però, ¿quina és la resposta que el profeta dóna de part de Déu? Creus que una mare s’oblidarà del nen que té al pit, i no s’apiadarà del fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna se n’oblidés, jo no m’oblidaria mai de tu. Ens ho creiem això? Creiem de veritat que som fills i filles d’un Déu que té entranyes de mare i que mai no s’oblidarà de nosaltres? Reflexionar i aprofundir sobre aquesta característica del nostre Déu, que Jesús mostrà acollint especialment els pecadors, hauria de fer-nos canviar la perspectiva de les coses, no disfressant-les, però sí mirant-les amb una mirada esperançada.

Jesús, a l’Evangeli, ens ajuda a donar el pas següent, tot i recordant-nos també aquest camí de la confiança en Déu: El vostre Pare celestial sap molt bé la necessitat que en teniu. Busqueu per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos tal com ell vol, i tot això, us ho donarà de més a més. El pas a donar és adonar-nos que sols hi ha dos camins: servir Déu o servir el Diner. Dit d’una altra manera: ser lliures o ser esclaus. Perquè el problema de què parla Jesús, aquest neguit pel menjar, pel beure, pel vestir, revela que el problema no és posseir aquests béns, sinó ser posseïts per ells, que esdevinguin el centre de les nostres curtes vides, que siguin, en paraules de José Antonio Pagola la nostra nova religió, la religió d’acumular i d’excloure l’altre.

I encara més, la pregunta de Jesús al començament de tot plegat: no val més la vida que el menjar, i el cos, més que el vestit?, penso que és una manera de fer-nos veure la facilitat que tenim de caure en la preocupació per les coses secundàries i fugisseres, malbaratant les importants. Perquè si darrere de les coses secundàries perdo la salut i el sentit de viure... ¿de què em serveix el menjar, el beure, el vestit, el luxe, l’aparentar, la posició, la fama...?


En aquest Diumenge abans de Quaresma farem bé de deixar-nos convidar a fer aquest canvi de perspectiva, a aquesta conversió del nostre cor per seguir Jesús amb un cor renovat per la Seva Paraula i per la Seva Presència enmig nostre i així la gent, com diu sant Pau, no vegi en nosaltres més que uns servidors de Crist. Que així sigui!