CAL AQUESTA MORTIFICACIÓ?

Glenn Ford és un ciudatà americà que ha passat més de trenta anys a la presó, dels quals 26 en el corredor de la mort. Havia estat condemnat a mort fa 26 anys per un delicte que finalment s’ha demostrat que no va fer. Després de tot aquest temps finalment ha sortit de la presó i del corredor de la mort. Finalment han donant la raó al seu advocat i a ell mateix quan deia que ell “ni hi era present, ni va participar en el robatori, ni en l’assassinat”. El primer que em ve al cor és una profunda desconfiança sobre la justícia humana i una raó més, si no n’hi havia prou, contra la pena de mort, quan, a més a més ,aquest no és l’únic cas, ni de bon tros.

Voldria apropar-me a la persona mateixa de Glenn Ford. Al sortir de la presó ha dit: “Ja no puc tornar enrere”. I certament, no pot tornar enrere: no podrà viure els anys que ha perdut a la presó, no podrà jugar amb el seu fill quan era petit, ni passejar, ni riure el que no ha rigut, ni estar amb la seva dona el que hauria estat, ni fer el treball que hauria fet... Però , a més, ja no podrà tornar enrere de veure el món com un gran corredor de la mort. Perquè ¿quines diferències hi ha entre el corredor de la mort i la vida ordinària? Certament que moltes, però allò que constitueix pròpiament el corredor de la mort, o sigui, que l’ única cosa que és segura és la mort i que en el moment menys pensat es pot concretar realment, tràgicament, això és igual en la vida normal, en la vida que ara viurà Glenn Ford fora de la presó, com ho vivia en el corredor de la mort. Com ho vivim nosaltres.

De fet aquesta visió de la vida és una visió no sols molt comuna, sinó alimentada per molts mitjans entre nosaltres, sobretot a Europa. No es diu amb totes les lletres, però es viu l’existència, la vida, com si fos això, un corredor de la mort. La mort com l’únic i tràgic horitzó  de la vida. Cercar un altre horitzó no sols és vist com a fals sinó com a covard, com no saber acceptar les coses com són, cercar un fals consol.  Així la virtut, en el fons, més lloada, és la resignació. Diem: “Això és el que hi ha, cal ser lúcid, tot el restant són falses compensacions. Cal tocar de peus a terra.” El que se’ns demana és que ens mortifiquem qualsevol anhel que ens tregui d’aquesta tràgica visió. Les grans virtuts són la resignació i la mortificació. Mortificació que vol dir fer morir, fer morir tot anhel, tota esperança. L’ única cosa que es veu correcta es la distracció, la diversió, el mirar cap a un altre lloc. Això és un corredor de la mort.

Miguel de Unamuno es revoltava contra aquest sentit desesperançat de la vida i demanava saber escoltar l’anhel de vida, i de vida eterna, que hi ha en nosaltres. I no sols esperar quedar en el record o l’admiració dels altres. Què m’importa que em recordin, dirà, si no hi sóc?  Ni tan sols quedar diluït en el Ser, com la sal en el mar, o altres succedanis filosòfics. Ell deia: “Vull ser jo, jo mateix que visqui, i visqui per sempre”. Per al creient la vida no és un corredor de la mort, sinó un camí cap a la vida. Com diu Job: “Jo mateix, els meus propis ulls, veuran el meu Redemptor que viu”. En el llibre del Gènesi llegim: “El Senyor digué a Abram: Vés-te’n del teu país, del teu clan, de la casa del teu pare, cap al país que jo t’ indicaré.” Aquesta és l’alternativa que proposa la Paraula de Déu: la vida no és un corredor que desemboca en la mort, sinó un camí que Déu ens crida a recórrer fins  al país que ell ens indica, un País que regalima llet i mel, la Jerusalem celestial, on Jesús, com diu sant Pau, transformarà el nostre pobre cos i el configurarà al seu cos gloriós.

La Resurrecció de Crist és la nostra resurrecció, la transfiguració de Crist és la nostra transfiguració. Ell ens passa al davant, per això el Pare ens diu: “Aquest és el meu Fill, l’Estimat, en ell m’he complagut, escolteu-lo”. Demanem que el Senyor “purifiqui la nostra visió interior” com diu la pregària inicial, per poder, ja ara, gaudir del que esperem i que a Pere va fer dir: “Que n’ estem de bé aquí”. I amb aquesta força poder transfigurar el nostre món segons la voluntat de Déu i afrontar la creu que s’alça en el nostre camí com a pont, com a porta de la vida.