He llegit una frase
en una entrevista que s’atribuïa a Ortega
y Gasset i que diu així: “No sabem
el que ens passa. I això és el que ens passa. I ens passa a tots”. Aquest és el
misteri: que, preguntis a qui preguntis, té una inquietud indefinida que li
costa de concretar-ne el contingut. A vegades, i amb raó, hom identifica un
problema o problemes que el preocupen. Però, fins si aquests problemes fossin
superats, continua la inquietud, aquest “No se què em passa...”. Hi ha qui es
pensa trobar fàcilment el nucli del problema i, per tant, la solució. I
certament, tota explicació queda lluny d’abastar el fons del nostre ésser.
Amb tot, alguns
d’aquests intents tenen força intuïció. He rebut fa poc per correu electrònic
un missatge en què es veu un home estirat en el sofà d’un psiquiatre i el
psiquiatre que el diagnostica així: “Depressió: excés de passat. Ansietat:
excés de futur”. Tot i no ser un diagnòstic que ho expliqui tot, ja que la
persona humana ultrapassa qualsevol simplificació, amb tot ens pot posar davant
de dues dificultats en què força sovint ensopeguem. El passat, sigui idealitzat
o sigui viscut amb un profund ressentiment, moltes vegades acaba menjant-se
l’ara, l’aquí. Ens bloqueja i ens tanca en la nostàlgia o en el ressentiment
que no ens deixen veure amb claredat la realitat actual. És com una “boira
d’amargor”, com diu santa Clara, que enfosqueix la vida i li fa perdre la llum
que li és pròpia. Però no sols ens pot contaminar el passat, en el nostre cor
també la por al futur acaba creant una ansietat imprecisa que ens submergeix en
la grisor i ens bloqueja.
Certament que fer
una crida a foraviar l’obsessió del passat o la por del futur pot ser sana i
fins necessària, però... ¿és possible? És possible a l’home concentrar-se en el
present obviant el passat i el futur? És molt sa concentrar-se en l’ara i aquí,
però... ¿és possible? Ja que aquesta preocupació no és una simple mania nostra.
La preocupació pel futur és por d’encarar-se amb la incertesa de la vida i amb
la mort, el nostre futur ineludible. I l’obsessió amb el passat ens encara amb
la nostra culpa, amb les nostres responsabilitats no assumides o traïdes, o amb
la nostra incapacitat de perdonar.
Jesús ens diu: “No
et neguitegis, doncs, pel demà. El demà ja tindrà les seves preocupacions. Cada
dia té prou amb els seus maldecaps”. Però això no és una simple exhortació de
sanitat mental o espiritual, sinó que el que demana Jesús és encarar-se amb les
pors i els perquès que provoquen l’ansietat i l’angoixa. La raó profunda
d’aquests estats, per Jesús, és fruit de servir a dos (o més) senyors. “No es
pot servir a dos senyors. O faràs cas d’un, i no de l’altre. O estimaràs l’un,
i no l’altre”. Estem dividits, indecisos a qui seguir. El problema de fons és
de fe, de confiança en Déu, el nostre Pare: “Homes de poca fe”. Per això Jesús
ens diu: “Cerqueu per damunt de tot el Regne de Déu i ser justos tal com Ell
vol i tot això se us donarà de més a més”.
Fer que la nostra
vida sigui una constant recerca de Déu, del seu Regne. De tendir poc a poc a no
tenir un cor dividit com diu Jesús: “No es pot servir a dos amos”. Tenir, com
deien els Pares de l’Església, un cor indivís. Aquí hi ha el que ha de ser el
centre de la nostra vida: Déu i el seu Regne. Un Déu que fa sortir el sol sobre
bons i dolents, que alimenta els ocells del cel i vesteix els lliris del camp.
Un Déu que, ell sí, sap de què tenim necessitat. Un Déu que pot expressar-se
dient: “¿Creus que una mare s’oblidarà del nen que té al pit i no s’apiadarà
del fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna se n’oblidés, jo no
m’oblidaria mai de tu”.
“No sabem el que
ens passa. I això és el que ens passa. I això ens passa a tots”, però el centre
d’aquesta incertesa és la manera de ser
de l’home que no es pot entendre fora de l’àmbit de Déu i de la confiança en
Ell. “Homes de poca fe” cerqueu primer i per damunt de tot el Regne de Déu.
D’aquest Déu que té cura dels ocells, dels lliris i cadascú de nosaltres que
valem més que tots els ocells plegats.
fra Jacint Duran i
Boada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada