divendres, 30 de gener del 2015

ELS ESTIGMES QUE M'INTERPEL·LEN

Divendres, 30 de gener de 2015
He 10, 32-39/Sl 36/Mc 4, 26-34


Germans, recordeu els vostres primers temps... comença la lectura de la carta als Hebreus d’avui... Què bonic recordar, normalment, els primers temps: el primer dia d’escola, la nostra primera comunió, el primer dia de feina, el primer amor, el dia de la nostra conversió, quan vam dir sí a la nostra vocació (sigui quina sigui)... Sovint, quan les coses no van bé, poden venir a la nostra ment, d’una forma vívida, aquests records que ens transporten a moments clau de la nostra vida i recordar-los ens sol donar ànims per seguir endavant. Per això és sorprenent que en la nostra primera lectura el text continuï fent: ...recordeu els vostres primers temps, quan, acabat de rebre la llum de la fe, vau sostenir tantes lluites i sofriments: uns vau ser insultats i maltractats públicament, d’altres us vau fer solidaris dels qui sofrien tot això. Vau compartir les penes dels presos i, quan s’apoderaven dels vostres béns, ho vèieu amb goig, sabent que teniu altres béns millors, que duren per sempre. No sembla que aquest hauria de ser un bon exercici tornar a recordar tots aquests patiments... però és això el que demana a la seva comunitat l’autor de la carta als Hebreus. I un es demana: Com és això? No és masoquisme? Perquè el text segueix dient: Ara, doncs, no perdeu aquesta valentia: us espera una gran recompensa. Només sofrint amb constància podreu complir la voluntat de Déu i obtenir el que ell ha promès.


Penso, certament, que no és masoquisme. No ho dic per experiència. Perquè, si em comparo als germans i germanes de l’Irak, de Síria, de Nigèria... ¿puc dic que sofreixo per la meva fe? Però l’autor dels Hebreus té en ment el que ja va aparèixer en aquesta mateixa carta fa uns dies, quan ens introduïa Jesús com a gran sacerdot. Què deia de Jesús? Déu que ho va crear tot i ho ha destinat tot a ell mateix, volia portar molts fills a la glòria, i convenia que aquell qui els havia de guiar a la salvació fos consagrat pels sofriments (He 2, 5-12). Aquestes paraules són avui el consol i els sosteniment dels nostres germans perseguits i torturats tant a l’Orient Mitjà com a l’Àfrica: que el mateix Senyor Jesús, Senyor nostre i d’ells, ha participat com ells mateixos del sofriment i la mort. Necessitem que en la nostra societat benestant se’ns segueixi recordant que no hi ha vida sense la creu. Que, com diu Jesús en l’Evangeli avui, no és possible veure fruit si la llavor no és sembrada, si el gra de mostassa no és colgat sota terra. Sant Ambròs de Milà té un text bonic sobre aquesta paràbola i ens recorda: Sabeu que Crist és una llavor i que és Ell qui és sembrat? “Mentre el gra de blat no caigui a terra i mori, roman infecund; però si mor, dóna molt de fruit”. És Crist mateix el qui ho diu. Doncs és a la vegada gra de blat, perquè Ell “enforteix el cor de l’home”, i llavor de mostassa, perquè reanima el cor de l’home. Contemplar la creu, contemplar els sofriments de Crist és mirar d’entendre què significa estimar desinteressadament aquesta humanitat. És saber que sembrarem pau, però serem presos com irenistes o per conformistes; que parlarem d’amor que es gasta i pateix per l’estimat, però pensaran que fem proselitisme o que cerquem algun fosc guany... Ens cal recordar el primer amor, el de Déu per nosaltres, és un amor que transfigura, ple de vida, però porta els estigmes de la creu. I aquests em demanen que respongui: Què tan valuosa és realment per a mi la fe que professo? Què tan valuós és realment per a mi el Regne que predico?

dimecres, 28 de gener del 2015

QUI ÉS FELIÇ?



S’ha fet una enquesta a nivell de tot el món. La finalitat d’aquesta enquesta és saber quins són els llocs on la gent se sent més feliç i on menys. L’enquesta s’ha fet en 65 països. Una dada que era de preveure és que els països més infeliços són Grècia i Irak. Però el que no era tant de preveure és que la zona del món on els seus habitants es manifesten més feliços és a l’Àfrica, on un 83% de la població diu que se sent feliç. En canvi, el lloc, l’àrea del món, on es viu amb la més gran sensació d’infelicitat és Europa. I això, encara que a l’Àfrica es viu en situacions molt conflictives i en moltes ocasions mancats de llibertats i d’expectatives econòmiques, però és a Europa on hi ha una més gran sensació d’infelicitat. Fet, aquest, que queda corroborat per l’augment constant d’antidepressius en els nostres països. Aquí, des de l’any 2000 al 2013, s’ha triplicat el consum d’aquests medicaments. I cada vegada és més evident que l’origen genètic es pot aplicar a pocs casos. La majoria de vegades l’origen de la depressió s’ha de posar en la frustració vital o relacional o d’expectatives no realitzades.

Però, si deixant estadístiques apart, us pregunto: i vosaltres, sou feliços? Jo, abans de respondre, potser per donar-me temps, primer consultaria el diccionari per veure què s’entén per ser feliç. El Diccionari de Llengua Catalana diu que la felicitat “és un estat d’ànim plenament satisfet”. Em costa respondre que jo tinc aquest estat d’ànim. Però el que sí puc dir amb tota veritat és que “quan” visc en Déu, quan em deixo portar per l’esperit de les benaurances, quan tot el que faig i sóc fa referència a Jesús, sóc feliç. En definitiva, quan deixo que la crida de la meva vocació ho envaeixi tot, llavors sóc feliç, plenament feliç. I entenent per felicitat no simplement “un estat d’ànim plenament satisfet”, sinó que és una experiència de desbordament, on la satisfacció queda superada per la plenitud que va més enllà de la meva capacitat d’acollir-la. Encara que això porta molts conflictes i em pot fer tirar enrere, però sempre és aquí. Encara que després pugui tornar a aigualir la meva vida i enfonsar-la en l’avorriment i la grisor, la porta sempre és aquí: “El Regne de Déu és a prop”. És el descobriment d’un tresor amagat pel qual val la pena de vendre-ho tot, deixar-ho tot. Aquesta és l’experiència dels deixebles: “Deixant-ho tot el seguiren”. La Bona Nova és aquesta: Jesús.

La paraula “felicitat” té la mateixa arrel indoeuropea de “fe” que les paraules “fertilitat, fetus, fecund”. La felicitat està emparentada amb la fertilitat. La felicitat es dóna no per a mi, sinó per crear vida, per fer créixer la vida. És tot el contrari que solitud o centrament en un mateix. És descendència, obertura als altres. Certament, Jesús crida cadascú pel nom, personalment, però l’insereix i el fa motor de fraternitat. De fet, Jesús crida els apòstols de dos en dos i els insereix en una nova família. La nova família que es construeix seguint Jesús. És un camí que Jesús fa desembocar a l’amor.
Hi ha un frare que es diu Josep Costa que ha creat ja fa temps un lloc d’acollida, Can Banús, per a malalts de sida a Badalona i encara continua estant al seu costat dia a dia. Aquest frare diu “on hi ha amor hi ha felicitat”. I té tota la raó. L’amor és la font de la felicitat. L’amor és la felicitat. Estimar és ser feliç.

Per això, Jesús es planta davant Pere, Andreu, Jaume i Joan, els treu del seu petit món i amb Ell en el dia a dia aprenen què vol dir estimar, amb Ell aprenen i viuen què vol dir sortir d’un mateix, què vol dir oblidar-se d’un mateix, acceptar el germà i l’enemic, donar la vida per ells... fins a la creu. Aprenen a viure en la família de Jesús i amb Jesús. I els fa pescadors d’homes per treure’ls d’on s’ofeguen, d’on no poden respirar, perquè respirin amb tota l’amplitud. Treure’ls d’aquest món que s’han fabricat tan estret, tan petit. Treure’ls del món de la solitud, de l’aïllament, de la buidor, del sense sentit.





dimarts, 27 de gener del 2015

ELS PARENTS DE JESÚS

Dimarts, 27 de gener de 2015
He 10, 1-10/Sl 39/Mc 3, 31-35

Hi ha situacions en la vida humana en què hi ha un abans i un després: per exemple, el naixement del primer fill en una família; o trobar la primera feina o el primer amor.  Com veieu no tenen perquè ser, necessàriament, experiències negatives si bé és cert que aquestes, les que en un primer moment podem viure com a negatives (com quedar-se a l’atur o perdre un ésser estimat...), ben acompanyades, poden obrir-nos a noves expectatives.

El que potser mai no havíem pensat és que en el pla de Déu i en la seva relació amb la humanitat també s’hagi donat, en certa mesura, un abans i un després: és el moment de l’Encarnació. La carta als Hebreus diria que sembla intuir i voler donar-nos a conèixer aquest abans i després de Déu i ho fa recordant als seus lectors el valor dels sacrificis en el culte jueu antic tot comparant-lo amb l’entrada de Jesús al nostre món. És el pas dels sacrificis al Sacrifici.

I aquest pas, emprant el llenguatge de l’autor de la carta, no és només temporal (abans es feia d’una manera i ara es fa d’una altra), sinó que és un pas qualitatiu. En parlar dels sacrificis antics diu: De fet, però, aquelles víctimes tornaven a recordar-los cada any que eren pecadors, ja que és impossible que la sang dels vedells i dels bocs faci desaparèixer els pecats. I quan un hi reflexiona és dur pensar que cada cop que se sacrificava un animal era un continu recordar que som pecadors. És el que sorprèn en el nostre text: ABANS les víctimes recordaven que SOM PECADORS. Però, sobre Jesús i el seu haver vingut a complir la voluntat del Pare, diu: A nosaltres ens ha santificat l’ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre per complir aquesta “voluntat” de Déu. ARA la Víctima per excel·lència que és Jesús ens recorda no que som pecadors, SINO QUE SOM SALVATS. Digueu-me si no és això un pas de gegant qualitatiu. És el pas de viure com a vençuts a viure com a vencedors no per mèrits propis, com hem vist, sinó en virtut d’aquest Crist que ha vingut al nostre món sotmetent-se, acceptant, fent seva en tota situació la voluntat del Pare.

Que un visqui com a vencedor no vol dir ni molt menys que hagi assolit ja la perfecció, d’això tots en tenim experiència, però vol dir que la perspectiva que un té davant no és de tenebres, sinó de llum; no és d’enemistat sinó de reconciliació; no és d’abandó sinó de comunió. El text de l’Evangeli d’avui ens ajuda a veure que la perspectiva de Jesús també és, d’alguna manera, aquesta. No ha vingut a formar un grup tancat, sinó que tothom qui compleix la voluntat de Déu (que és la que Ell mateix ha vingut a complir) és el meu parent, la meva parenta, la meva mare. La seva família s’amplia més enllà dels estrictes lligams de sang (la mare i els parents que s’estaven fora volent veure’l) a una família més gran on els lligams que agermanen són la comunió de voluntats a fer la voluntat del Pare.


Cada Eucaristia és, sovint ho sento així, com un reajustament a fer aquesta voluntat del Pare. És tornar a fixar els ulls en Jesús que ve a nosaltres, con diu sant Francesc, pobre i humil en la forma casolana de pa i vi. On recordem les seves paraules, la seva Passió, la seva Mort, la seva Resurrecció i la seva Ascensió al cel. On recordem tot el que ha fet per nosaltres tornant novament a nosaltres com a Mestre per seguir-lo. Que sapiguem renovar avui el desig de fer la seva voluntat per sentir-nos i ser efectivament els parents de Jesús.

diumenge, 25 de gener del 2015

RETROBAR EL NORD

Diumenge III, 25 de gener de 2015
Jo 3, 1-5.10/Sl 24/1 Co 7, 29-31/
Mc 1, 14-20

El comú denominador de les lectures d’avui és la paraula “conversió” en la forma d’una acció (“es convertiren”) com a reacció dels ninivites davant la predicació, si li podem dir així, del profeta Jonàs; i en forma d’un imperatiu (“convertiu-vos”) en l’Evangeli de Marc posat en llavis de Jesús. Però, què vol dir “convertir-se”?

Les llengües bíbliques, l’hebreu i el grec, són molt riques en matisos per parlar de la conversió. La paraula hebrea que s’empra per “conversió” (teshuvah) vol dir, segons context, “resposta”, però també “gir”, “canvi de sentit”. Aquests significats són molt suggerents per poder entendre què hi ha implicat en tota conversió real. Perquè, efectivament, tota veritable conversió és, primer de tot, una resposta. A qui? A Jesús! Ho veiem expressat d’una manera molt austera en l’Evangeli d’avui: Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes. I tot seguit comenta l’Evangelista: Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell. En aquesta reacció dels primers deixebles es donen els dos sentits de la paraula hebrea “conversió”: hi ha una resposta i un canvi de sentit, que no és tornar enrere, sinó que és com entrar en un altre nivell de joc. Els nous deixebles no canvien de feina (seran pescadors), però canvia l’objectiu: ho seran d’homes, ja no de peixos. A no ser que la nostra vida sigui una completa ruïna (i tot i així Déu fa miracles encara avui en dia), la conversió no és necessàriament un gir de 180º, però sí un canvi de direcció, de camí, un retrobar el Nord, un tornar-se vers Déu. Aquest canvi en la vida que anomenem conversió, els Evangelis ho dibuixen amb la idea del seguiment: conversió és seguir el Crist. I això vol dir que Ell va davant, marcant-nos el camí, obrint-nos estrada i que el camí que encetem mai no ho fem sols.

El grec, l’altra llengua bíblica, ens dóna un altre matís. En grec es fa servir la paraula metànoia. I està molt ben emprada. La conversió no és una metamorfosi, és a dir, no ens convertim en quelcom diferent del que som. Per exemple, no esdevenim súper-herois en convertir-nos. Jo seguiré sent jo amb les meves limitacions. Potser fins i tot la conversió em farà més conscient de les meves limitacions, però no serà per enfonsar-me, sinó justament per ser més lliure en les meves accions, amb la meva vida, perquè no hauré d’amagar-me ni aparentar. Podríem dir allò del Jo sóc jo, com deia Ortega y Gasset, i la meva circumstància... però ara aquesta ja no serà un límit, una càrrega, la podré acollir tal i com és i viure plenament, doncs tot és redimit per Jesús: el meu passat, el meu present i el meu futur. La conversió és metànoia, que vol dir “canvi de mentalitat”, perquè adquirim la mentalitat de Crist i això farà, per força, que canviï la nostra mirada al món que ens envolta, canviaran els nostres gustos, canviaran les nostres prioritats... sempre a mida que ens deixem interpel·lar per aquest Jesús que seguirà dient-nos: Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.


En aquesta Eucaristia preguem al Senyor que mai no deixi d’interpel·lar-nos, de cridar-nos a treballar, que no siguem com Jonàs, qui per part de Déu predicava la destrucció de Nínive i resulta que tots es van convertir... menys ell, que seguia encaparrat en la seva idea d’un Déu justicier i no li entrava la idea d’un Déu misericordiós. I avui que finalitza la Setmana de Pregària per a la Unitat dels Cristians preguem també que tinguem un cor sensible a acceptar la diversitat i convertir-nos sincerament a Déu per portar plegats al món un missatge d’esperança, de diàleg i de seny.

divendres, 23 de gener del 2015

SERVENTS D'UNA NOVA ALIANÇA

Divendres, 23 de gener de 2015
He 8, 6-13/Sl 84/Mc 3, 13-19


Qui més qui menys ho hem hagut de fer alguna vegada això de presentar un currículum en una empresa. Busquem feina, aquesta feina que avui dia s’està convertint en una “cosa rara” de trobar... i cerquem esperançats en diverses borses de treball per veure si aquesta o aquella empresa cerquen algú amb un “perfil”, en diuen ara, que s’assembli al meu. I sabem de sobres que amb això no ho tenim tot: no n’hi ha prou que el nostre perfil s’ajusti al de l’empresa en qüestió, caldrà passar pel sedàs de les proves d’aptitud per saber si al final serem dels pocs escollits per a una entrevista final que ens doni l’alegria de ser contractats en ferm. Tanta feina... per tan poca seguretat, perquè també hem fet alguns la trista experiència que això no vol dir feina assegurada per tota la vida... Tant d’esforç... per quelcom marcat per la temporalitat, per una aliança amb data de caducitat.

En canvi, què diferent ser membre de l’Església del Crist i tenir-lo a Ell per cap. La carta als Hebreus ens el presenta com el nostre gran sacerdot i també com a mitjancer d’una aliança molt millor. Quin tipus d’aliança? Una aliança nova. Nova perquè la primera aliança va ser trencada, no por Déu, sinó per aquells amb qui s’havia pactada. Però el compromís de Déu per la humanitat sencera, compromís que ningú no li ha demanat de fer, sinó que ha sortit de la seva amorosa voluntat diu: L’aliança que jo pactaré després d’aquells dies amb el casal d’Israel serà aquesta, diu l’oracle del Senyor: Posaré la meva llei en el seu interior, l’escriuré en els seus cors. Llavors jo seré el seu Déu, i ells seran el meu poble.

Aquesta aliança nova, aquesta mena de nou contracte, se’ns proposa diàriament a tu i a mi en l’Eucaristia. Recordem les paraules de Jesús mateix la nit de Dijous Sant i que escoltem en la consagració del vi: Preneu i beveu-ne tots, que aquest és el calze de la meva sang, la sang de l’aliança nova i eterna vessada per vosaltres i per tots els homes en remissió dels pecats.


En virtut d’aquesta sang de l’aliança nova Jesús mateix es fa aquest Déu que vol ser i no s’avergonyeix de ser EL NOSTRE DÉU. En virtut d’aquesta sang preciosa ha estat possible el do de l’Esperit Sant que ha escrit de forma permanent la seva llei en els nostres cors per estimar-lo, per seguir-lo, per aprofundir cada cop més en aquest amor boig que Déu té per cadascú de nosaltres. I és en virtut d’aquesta sang vessada per cadascú de nosaltres que també avui escoltem la veu de Jesús cridant-nos pel nostre nom com ho féu aquell dia cridant als dotze, sense necessitat de perfils ni de currículums. I ho fa apostant per tu i per mi, malgrat que nosaltres ens puguem sentir poca cosa davant aquesta crida immerescuda; i ho fa apostant per tu i per mi, malgrat que tinguem la plena llibertat per dir-li no o per trair-lo, com ho féu Judes. Ens crida a tu i a mi perquè estiguem amb Ell per sempre. Sempre acompanyats, sempre estimats, sempre escoltats, sempre perdonats, sempre! I també per enviar-nos, tot convidant-nos a sortir de nosaltres mateixos, per anunciar aquesta nova aliança, és a dir, l’arribada del Regne de Déu i per guarir, per consolar, per perdonar, per acompanyar aquells que encara no han tastat l’amor de Déu, però que el cerquen. Estem acabant la Setmana de Pregària per la Unitats dels cristians, que tots els qui portem el nom de cristians sapiguem portar aquest missatge de reconciliació i d’amor al nostre món.

diumenge, 18 de gener del 2015

ESCOLTAR LA SEVA VEU

Diumenge II, 18 de gener de 2015
1 Sa3, 3b-10.19/Sl 39/1 Co 6, 13c-15a.17-20/
Jn 1, 35-42

Tots, d’una manera o una altra, tenim enregistrat en el fons del nostre cervell la veu de les persones que estimem: pares, familiars, amics, parella... de manera que fins i tot enmig d’una multitud de gent, si aquesta no és massa sorollosa, som perfectament capaços de destriar aquesta veu coneguda d’entre les altres.

Amb la veu de Déu passa el mateix. És una veu immersa enmig d’una sorollosa barreja de sirenes, reclams i veus cridaneres diverses. Però amb la veu de Déu ens trobem amb un problema... ens passa sovint com en la història de Samuel a la primera lectura: Samuel encara no sabia reconèixer el Senyor, la paraula del Senyor encara no se li havia revelat. La veu de Déu ens és, normalment, una veu desconeguda. És una gran paradoxa que la veu d’Aquell que representa l’únic gran amor desinteressat de la humanitat sencera, sigui una veu per a la qual no tenim avesada l’oïda. I, en canvi, quan la descobrim i l’acollim, quan l’escoltem per primer cop advertim que no ens és una veu del tot desconeguda, que ja hi vibrava en el fons del nostre cor, que ja era una veu amorosa que intuíem, que cercàvem i que ens cercava.

La primera lectura i l’Evangeli revelen aquesta veu: Samuel, Samuel... crida enmig del silenci de la nit la veu de Déu al jove que dormia. Què voleu?, demanarà Jesús als dos deixebles que el segueixen a instàncies del que han sentit dir a Joan. Un Déu que ens crida a tu i a mi pel nostre nom, perquè li som tan coneguts... Un Déu que ens demana què cerquem, no perquè ho ignori, sinó perquè vol que en siguem conscients d’allò que li estem demanant a Ell. La primera lectura i l’Evangeli revelen també la importància que pot tenir per al nostre reconeixement de la veu de Déu el tenir prop nostre una persona experimentada. És Elí, el Gran Sacerdot, qui comprengué que era el Senyor qui cridava el noi, i digué a Samuel: “Vés a dormir i, si et torna a cridar digues-li: Parleu, Senyor, que el vostre servent us escolta”. És Joan qui, als seus dos deixebles, diu assenyalant Jesús: Mireu l’anyell de Déu. És un d’aquests deixebles, Andreu, qui trobant el seu germà Simó li dirà: Hem trobat el Messies. Perquè només els qui han experimentat aquesta Veu poden convertir-se en acompanyants dels altres que encara cerquen per dir-los: Aquest rau-rau que sents en el teu interior, aquest buit que sovint t’interroga per quelcom més enllà del que vius en el teu dia a dia, aquesta set d’eternitat que batega en el teu cor... jo també la sentia... ÉS JESÚS, EL SENYOR!


Avui també és difícil escoltar la veu de Déu, fins i tot per a nosaltres que estem avesats a escoltar-la i a cercar-la, perquè les sirenes, els reclams i les veus cridaneres diverses avui parlen de por, de terror i d’odi... NO PODEM DONAR OÏDA A AQUESTES VEUS sense recordar que hi ha una VEU, que hem sentit, que hem cregut, a qui hem donat confiança, que ens demana ESTIMAR, COMPRENDRE, PREGAR, ESPERAR CONTRA TOTA ESPERANÇA justament quan al nostre voltant els vents són contraris. Ens arriba també aquesta veu a l’inici de la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians com una veu, la de Déu, la de Jesús, que ens agermana més enllà de les diferències en les formes i les teologies. Demanem-li al Senyor en aquesta Eucaristia que sempre tinguem l’oïda atenta a aquesta Veu, la veu de Jesús, la creguem i actuem en conseqüència i que tots els cristians, tot assumint aquesta veu, siguem una veu unida que cridi al seny, al diàleg i a l’esperança.     

dissabte, 17 de gener del 2015

CULTIVANT EL REPÒS

Divendres, 16 de gener de 2015
Sants Berard i companys, màrtirs del I Orde
He 4, 1-5.11/Sl 77/Mc 2, 1-12


Fem decididament el que calgui per entrar en aquell lloc de repòs; que ningú no sigui indòcil a Déu com ells van ser-ho en el desert (He 4, 11). Aquest és el consell que l’autor de la carta als Hebreus ens fa avui. Ens arriben aquestes paraules que ens parlen de descans, de repòs... justament quan molts acabem de passar unes “mini vacances” de Nadal. I, sovint, com quan finalitzem les vacances d’estiu, sensiblement més llargues, comprovant que acabem les vacances potser més cansats que quan les vam començar.

L’autor d’Hebreus complica més les coses en parlar del descans a què som cridats. Perquè en fer-ho ho compara amb el text del Gènesi en què parla de la creació en sis dies, recordant que Déu mateix descansà el dia setè de tota l’obra que havia fet. Dic que ho complica perquè... ¿què vol dir que Déu “va reposar”? I més si recordem aquelles paraules de Jesús que digué en resposta de l’acusació que li feien de guarir en dissabte: El meu Pare fins ara treballa, i jo també treballo (Lc 5, 17). En què quedem, reposa o treballa, aquest Déu nostre? Només ens sembla tenir clara una cosa: per als humans hi ha descans que ens consten moltes forces de mantenir i que acaben per deixar-nos esgotats; en canvi tenim un Déu que reposa, però que mai no resta aturat i que, a més, ens convida a compartir aquest seu repòs.

Dos autors, un jueu i una cristiana, em sembla que il·lustren força bé, d’una banda, la necessitat del repòs i, de l’altra, la seva qualitat. El primer és Abraham Heschel que diu: El món és l’amo de les nostres mans, però el nostre cor pertany a un Altre. Per això, segueix dient: Durant sis dies de la setmana lluitem contra el món, arrencant les seves riqueses de la terra; el dissabte cuidem la llavor d’eternitat plantada en l’ànima. Es tracta justament d’això: ¿sabem cuidar la llavor d’eternitat plantada a la nostra ànima o no? ¿Sabem cultivar aquesta amistat amb Déu diàriament, però, sobretot, el Diumenge, el Dia del Senyor (donat que nosaltres som cristians i és el Diumenge el nostre “dia de repòs”)? En tenim necessitat, perquè ens hi va la salut i la vida.


El segon autor, és autora, una santa, santa Teresa Beneta de la Creu o Edith Stein, si l’anomenem  amb el seu nom jueu de naixença. Ella ens diu: Hi ha un estat de descans en Déu, de total suspensió de tota activitat de l’esperit, en el qual no es poden concebre plans, ni prendre decisions, ni tan sols portar res a terme, sinó que, fent del futur assumpte de la voluntat divina, s’abandona un enterament al seu destí. El descans en Déu és una cosa completament nova i irreductible. Abans era el silenci de la mort. Ara és un sentiment d’íntima seguretat, d’alliberament de tot el que l’acció comporta de dolorós, d’obligació i de responsabilitat. Quan m’abandono a aquest sentiment m’envaeix una vida nova que, a poc a poc, comença a omplir-me i, sense cap pressió per part de la meva voluntat, a impulsar-me cap a noves realitzacions. El repòs a què som cridats no és el nirvana d’algunes religions orientals; ni és el quietisme fruit d’abandonar-nos al fat; ni el deixar-nos portar irresponsablement pel dia a dia; és més aviat aquella confiança que il·lustra el salmista (130, 2) quan diu: Em mantinc en una pau tranquil·la, com un nen a la falda de la mare, tot esperant els vostres dons. Aquesta confiança és capaç de donar-nos pau i serenor enmig de les tempestes de la vida i no ens fa inactius sinó, com diu Santa Teresa Beneta de la Creu, entrem en un dinamisme que ens impulsa cap a noves realitzacions... és l’Esperit Sant que obra en nosaltres i ens fa participar de la vida de Déu, el Pare del cel que encara treballa... per la teva pau i per la meva, perquè tu i jo entrem plegats al seu repòs.

divendres, 16 de gener del 2015

El lloc de repòs (Divendres 1)


 Fem decididament el que calgui per entrar en aquell lloc de repòs”, ens exhortava la Carta als Hebreus. No es tracta d’entrar en cap balneari, ni de pujar a sant Martí de Montnegre, ni d’amagar-se en un eremitori enmig del desert.

El lloc de repòs són les altures, el destí final dels creients, i vers el qual hem de caminar decidits, sense badar, sense acomodar-nos excessivament en els llocs on la nostra existència mortal ens concedeix d’habitar.

“Som aquí de pas”, deia el meu pare amb certa resignació. Una resignació que esvairem si assumim que l’autèntic lloc de repòs no el tenim aquí.

dijous, 15 de gener del 2015

Sant Pau ermità


Sant Pau ermità, de qui avui fem memòria, se’l considera el pioner de la vida eremítica. Visqué a Egipte, a mitjans i finals del segle III, en el desert que llinda amb el Mar Roig i on també es situa a sant Antoni Abat.
 
La tradició de l’Església copta respecte al sant eremita és molt més parca que la biografia eloqüent i explicativa que li dedica sant Jeroni; els monjos coptes que custodien el monestir dedicat a Pau ermità, i així mateix les Sentències dels Pares del Desert coincideixen en que estigué tota la vida en silenci. Només parlà una vegada, abans de morir, per dir una frase:
 
«Qui s’allunya de les dificultats s’allunya de Déu».

dimecres, 14 de gener del 2015

Passar la prova per confortar millor (Dimecres 1)

«Jesús ha passat la prova dels sofriments per confortar els altres que són provats», deia el final de la primera lectura. No calen gaires comentaris davant aquesta constatació antropològica que té Jesús com a protagonista.
Fa pocs dies, un dels primers residents a La Caseta ens preguntava amb convicció com fer de voluntari amb gent marginal. Després d’un llarguíssim calvari en centres penitenciaris, hospitals psiquiàtrics i vivint al carrer, ha assolit l'estabilitat amb la família des de fa uns anys. El seu argument era definitiu: “El que jo he passat m’ajudarà a comprendre i  ajudar millor els qui ara ho pateixen”. Una frase molt semblant a la de la Carta als Hebreus:
«Jesús ha passat la prova dels sofriments per confortar els altres que són provats».

dimarts, 13 de gener del 2015

Molts fills a la glòria (Dimarts 1)

«Déu volia portar molts fills a la glòria» deia la Carta als Hebreus, assenyalant el destí final dels creients. Per concretar aquest propòsit ens envià el seu fill; i el fill no s’avergonyeix d’anomenar-nos «germans».

Jesucrist ens fa de germà gran, precedint-nos i guiant-nos, exhortant-nos a caminar vers la glòria vetllant els uns pels altres com a bons germans, procurant que ningú es despengi d’aquest camí celestial.

Perquè no es tracta ni d’arribar primer ni que arribin només els millors; es tracta que hi arribem tots, perquè Déu vol portar molts fills a la glòria, com més millor.

dilluns, 12 de gener del 2015

Enlairar la mirada espiritual (Dilluns 1)

El pròleg de la Carta als Hebreus és un inici ben atípic d’una carta. Acostumats a les introduccions de les cartes paulines i apostòliques, hom resta perplex davant de tanta solemnitat.
Aquests primers versets són un concentrat teològic de màxima qualitat narrat amb exquisidesa literària. Hi ha qui diu que són les frases més perfectes de tot el Nou Testament des del punt de vista literari i teològic.
L’inici de la Carta als Hebreus és un cant a Jesús Preexistent, a Jesús Encarnat i Redemptor, a Jesús Entronitzat com a rei en les altures, a Jesús com a Fill de Déu, a Jesús adorat per tots els àngels del cel.
No es pot dir més en tants pocs versets, que ens conviden a enlairar la mirada espiritual vers les altures, a admirar els constants plans salvadors de Déu, a seguir les petjades d’Aquell que ens porta decididament al costat de Déu.

diumenge, 11 de gener del 2015

Esperit, aigua i sang (Baptisme de Jesús 2015)


Amb la commemoració del baptisme de Jesús acabem el temps litúrgic de Nadal. Utilitzant el llenguatge fotogràfic podem definir les celebracions d’aquests dies com una successió de primers plans: el naixement, la Sagrada Família, Maria Mare de Déu, l’adoració dels Reis, i avui el Baptisme.

L’evangeli que hem escoltat retrata en primer pla una escena immortalitzada per la iconografia cristiana: Joan a l’esquerra batejant, Jesús al centre i dins el riu Jordà, i l’Esperit Sant damunt seu en forma de colom.

Però les altres lectures, sobretot la Primera Carta de  sant Joan, no són un primer pla, sinó una visió panoràmica o en perspectiva de la vida de Jesús on sobresurten tres elements: l’Esperit, l’aigua i la sang. El testimoni terrenal de Jesús està marcat per aquests tres elements que, talment com un fil conductor, enllacen els episodis més transcendents de la seva vida.

El primer element és l’Esperit Sant, actiu ja amb l’embaràs de Maria, però la seva irrupció més visible esdevé en l’escena d’avui: “El cel s’esquinçava i l’Esperit, com un colom, baixava cap a ell”. La imatge mostra amb nitidesa d’on prové l’Esperit i damunt de qui es col·loca. Aquest Esperit acompanya Jesús fins al darrer alè: «Quan Jesús hagué pres el vinagre, va dir: «Tot s'ha complert.» Llavors inclinà el cap i va lliurar l'esperit». Per l’evangeli de Joan, Jesús no morí, sinó que «lliurà l’esperit», un canvi de vocabulari intencionat. Es tracta del mateix Esperit que després alenarà sobre els seus deixebles, un cop ressuscitat.

El segon element d’aquesta visió en perspectiva és l’aigua, que evoca el bateig de Jesús, però també l’escena de la seva mort: «Un dels soldats li traspassà el costat amb una llança, i a l'instant en va sortir sang i aigua». La imatge de la sang i l’aigua brollant del costat de Jesús és una imatge sagramental que la tradició cristiana associa amb el baptisme dels creients, que participen de l’Esperit de Jesús i són redimits per la seva sang.

El tercer element és la sang, una al·lusió evident a la seva mort redemptora a la creu, que Joan Baptista anuncia l’endemà de batejar Jesús: «Mireu l’anyell de Déu».

Per això la segona lectura ens deia el següent: «Són tres els qui donen testimoni: l’Esperit, l’aigua i la sang, i tots tres concorden». El testimoni terrenal de Jesús es concreta en aquests tres elements entrellaçats. Per això el testimoni dels cristians es fonamenta en els tres mateixos elements: el do de l’Esperit Sant que rebem en el baptisme, l’aigua del baptisme que ens converteix en creients, la sang de Jesús que expia els nostres pecats fent-nos dignes d’acostar-nos a Déu.

dimecres, 7 de gener del 2015

QUÈ LI DAREM AN EL NOI DE LA MARE?

Dimarts, 6 de gener de 2015
Epifania del Senyor
Is 60, 1-6/Sl 71/Ef 3, 2-3a.5-6/Mt 2, 1-12

Ho hem escoltat en paraules del propi Apòstol Pau, ens ha parlat d’un secret, però ens diu: El secret és aquest: que des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa.

Aquesta ja és una bona notícia: hi havia un secret, ara ha estat revelat, i sabem quin és. Però... ens ho acabem de creure? En un context, com el de fa força anys, de “cristiandat”, era molt fàcil caure amb un cert sentit de “poble elegit” que no massa evangèlic en sentir aquestes paraules. Era fàcil pensar: Tots els pobles que tenen com a herència el cristianisme formem un mateix cos, compartim la mateixa promesa, som especials i hem de preservar tot això. I defensar-ho a capa i espasa. Però, quan Pau diu això no hi ha una Unió Europea creada, hi ha un Imperi Romà que no tenia res a veure amb Jesús, molt lluny encara d’aquell Sacre Imperi Romà Germànic que englobava o volia unificar tots els pobles europeus sota la senyera de la fe cristiana... Pau revela el secret fins ara amagat de Déu que, en Jesús (qui és veritablement l’Evangeli), tots els pobles, sí, fins i tot l’Estat Islàmic, per molt Islàmic que sigui, en Jesucrist (i només en Ell), tenen part en la mateixa herència. Perquè en Jesucrist la salvació, el sentit profund de l’existència humana, ja no és ni herència ni patrimoni d’uns quants elegits, ni molt menys d’un poble en concret, sinó una possibilitat oberta i oferta a tothom.

Aquest secret de Pau és el que ens pinta en vius colors l’Evangeli d’avui. Són uns mags d’Orient, uns savis, probablement uns astrònoms perses, els qui arriben a Jerusalem cercant en un palau, com no podria ser d’una altra manera, un rei, un messies acabat de néixer... Però (gran decepció!!!), al palau i ha un rei, Herodes, i una cort, feta també dels seus religiosos satèl·lits (levites i sacerdots), que ni tan sols saben de la notícia d’aquest naixement, i això que és una ciutat a només 8 km de la capital. S’han fet realitat aquelles paraules del Mestre que només qui busca, troba. Herodes i els seus ja tenen tot el que creuen necessitar. No cerquen res. Pagats de si mateixos qualsevol novetat esdevé una amenaça. En canvi els savis que han vingut d’Orient, els pagans aliens a l’Aliança del Déu d’Israel, tot cercant, han trobat.

Som dels qui cerquen o dels pagats de nosaltres mateixos? És la pregunta que ens pot formular Mateu en el seu Evangeli avui. Els mags sortiran del palau d’Herodes sense el que cercaven, però l’estrella els mostrarà allò que tan anhelaven. El rei que busquen és un rei molt diferent del que acaben de tractar. Per rei i reina mare... un fuster i una senzilla dona de poble. Per patges reials, un bou i una mula que tot just arriben a escalfar amb el seu alè el Sant Nen acabat de néixer. Per tota cort uns pastors que, tot deixant al ras els ramats, s’apropen encuriosits per adorar Aquell que els àngels els han anunciat.


Quan els mags van veure això entraren tot seguit a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare i, prostrats a terra, li presentaren el seu homenatge. Van obrir llavors les seves arquetes per oferir-li presents: or, encens i mirra. Diu una típica nadala catalana, la Del Noi de la Mare: Què li darem an el Noi de la Mare, què li darem que li sàpiga bo? Si ho pensem fredament, què li podem donar a Aquell que ho ha creat tot del no-res amb el poder de la Seva Paraula? Què li podem donar a Aquell que se’ns ha donat del tot a nosaltres? No és supèrbia pensar que tenim quelcom per donar-li que no sigui seu? I, en canvi, certament, hi ha quelcom que podem donar-li, el nostre “sí” incondicional, el “sí” de les nostres vides posades al seu servei. És quelcom que Ell no té, perquè respecta la nostra voluntat, la nostra llibertat, la teva i la meva, aquesta mai no l’agafarà per la força. Avui, com el mags portant els seus presents, renovem, d’alguna manera, les nostres promeses baptismals dient-li que sí, que el volem seguir. I, quan marxem d’aquí, no tornem pels antics camins, sinó estrenem amb Ell una nova via.

dilluns, 5 de gener del 2015

El Rei i els reietons (Epifania 2015)

Fa pocs dies visitàvem la Mostra de pessebres a Olot. Hi destacava la Asociación de Belenistas de Jérez exhibint preciosos diorames amb escenes dels evangelis de la infància de Jesús, que convertien la mostra en una magnífica i artística catequesi.

Amb les escenificacions més tradicionals de l’anunciació a Maria, l’anunci als pastors, el naixement al pessebre, l’adoració dels pastors i dels Reis, la fugida a Egipte..., també hi havia la visita de Maria a Elisabet, el naixement de Joan Baptista, les esposalles de Josep i Maria, l’empadronament a Betlem, la presentació al temple, la circumcisió, el somni de Josep, el retorn a Natzaret, Jesús perdut al temple.

El diorama que més ens sorprengué escenificava la visita dels mags a Herodes en el seu palau. Apareixien els tres mags al capdavall d’una grada on destacava el tron reial. Però Herodes, sorprenentment, no apareixia assegut al tron mostrant la seva autoritat, sinó que estava dret i lleument inclinat vers els mags mostrant inquietud. De fet, és el que indica l’evangeli de Mateu: “El rei i tota la ciutat de Jerusalem s’inquietaren en sentir aquestes noves”.

El rei Herodes el Gran deixà una petjada important en la història d’Israel a través de construccions fabuloses com l’ampliació del temple de Jerusalem, la construcció de la ciutat i el port de Cesarea de Mar, l’edificació de palaus a Jerusalem, Jericó, Massada, Maqueront, l’Herodion on fou enterrat... Però la seva grandesa i magnificència no tenien parangó amb el rei messies que esperava el poble d’Israel, l’enviat de Déu des de les altures per fer justícia i alliberar els oprimits.

Herodes sabia que la creença religiosa en el messies era una veritable amenaça al seu estatus de rei temporal. Per això l’evangeli explica que ordenà la matança dels menors de dos anys de la zona. Els governants sovint han silenciat la religiositat del poble amb persecucions i matances, o l’han domesticada amb beneficis constants.  La nostra història recent ens mostra els dos casos.

Perquè el missatge de l’Epifania és una espasa de dos talls. Per un costat Déu es manifesta a tots els pobles, superant fronteres i ètnies: es tracta d’una universalitat difícil de governar. Per l’altre costat, aquest Déu es manifesta des de la precarietat, des de la base, no des de protocols i audiències: això encara és més difícil d’encaixar.

Perquè en el fons, tots portem un rei engelosit dins nostre, i la llum de l’Epifania ridiculitza les llumetes dels qui ens creiem o fem de reietons a la terra.

LA PETICIÓ D'UN AMIC MUSULMÀ

M’ha vingut a veure un noi musulmà que fa molt de temps que conec i ara feia un temps que no ens havíem tornat a veure. L’havíem ajudat moltes vegades, per això ara també pensava que em venia a demanar alguna cosa. I, certament, em venia a demanar una cosa ben concreta, però que no esperava de cap manera que em demanés: m’ha demanat que digués una Missa. Sí, una Missa. Se li havia mort un amic d’aquí (sembla que ha estat un suïcidi), un amic que també nosaltres havíem conegut molt i que havíem acompanyat moltes vegades per fer-li costat o anar als metges amb ell. Estava malaltó. El portaven uns psiquiatres. Portat per la seva malaltia havia viscut al carrer molt de temps. Ara estava més o menys bé. Vivia en un pis i vivia prop d’una part de la seva família. I, de sobte, l’han trobat mort.

Aquesta part de la família i el seu amic musulmà sabien que, malgrat tot, era creient. Fins havia pregat amb nosaltres els frares més d’un cop i, per això, volen fer-li dir una missa, però, en canvi, la part de família més propera no ho vol. Per això aquest noi musulmà m’ha vingut a demanar una missa per al seu amic. Em sembla, però, que malgrat tot, sense cap pregària, l’incineraran i prou, i amb això s’ha acabat tot. M’he trobat amb bastants casos semblants. Els frares l’hem tingut present tant en la pregària comuna com a l’Eucaristia. Amb tot, no deixa de qüestionar tot això, perquè no és un cas aïllat, que cal respectar certament..., però que em qüestiona.  

Davant la mort hom es pregunta pel sentit de la vida, pel que hi ha després. No saber donar sentit a la mort és no saber donar sentit a la vida. No pregar en aquests moments és trobar-se davant el buit. És el que deia un pensador francès: “El futur de la humanitat demà passarà no només per la resolució de la crisi econòmica, sinó també, i de manera més essencial, per la resolució de la crisi espiritual sense precedents que travessa la humanitat sencera... la naturalesa espiritual de l’home sent horror del buit”. Un altre pensador austríac diu: “Com és possible una època sense Déu?”. La vida esdevé estranya, buida, hostil.

I els qui ens anomenem cristians no hauríem de gastar massa energies en cercar culpables, acusar o autodefensar-nos, sinó que ens cal una actitud crítica amb nosaltres mateixos. En nosaltres hi ha molta por a creure, hi ha molta atracció al buit que es tradueix en una vida de fe mediocre i contradictòria amb el que diem que creiem.

I malgrat tot, Déu “ens elegí abans de crear el món perquè fóssim sants”. Sí, aquesta i no menys és la nostra vocació: la santedat. Per això Pau demana a Déu que ens concedeixi dons espirituals, que il·lumini la nostra mirada interior, perquè de veritat coneguem qui és Déu i quina és l’esperança a que ens ha cridat. Tenim entre les mans la llum que esvaeix les tenebres, la plenitud que foravia la buidor, la Presència que allunya la soledat. Però els primers a qui hem d’evangelitzar és a nosaltres mateixos. Millor, hem de deixar que Ell il·lumini la nostra mirada interior. Hem d’aprendre a pregar. A escoltar-lo.

Com deia l’escriptor francès, no n’hi ha prou en resoldre la crisi econòmica, cal afrontar la gran crisi espiritual del món certament, però bàsicament nostra, meva. Si nosaltres ens obrim a la Paraula, si som capaços d’acollir-lo, nosaltres aportaríem esperança als pobres, llum als qui no veuen per on anar. Perquè no sols de pa viu l’home, ni el pobre en té prou amb el simplement material. Ho sap prou bé aquest nostre amic musulmà que em va demanar una Missa.



diumenge, 4 de gener del 2015

ALGÚ HA PRES LA NOSTRA CARN

Diumenge II de Nadal, 4 de gener de 2015

Sir 24, 1-2.8-12/Sl 147/Ef 1, 3-6.15-18/Jn 1, 1-18

Quan, a principis del cristianisme, es van traduir els escrits del Nou Testament, redactats en grec, al llatí, penso que van tenir un problema en trobar-se amb la paraula logos del principi de l’Evangeli de Joan, que avui hem sentit proclamar. Tota llengua té el seu geni. Hi ha expressions que no es poden traduir literalment d’una llengua a l’altre, perquè perdrien el seu sentit, com si ara nosaltres traduíssim literalment el nostre això és per llogar-hi cadires al castellà tot dient esto es para alquilar sillas. Ja es veu que no funciona. Altra cosa és també la riquesa en significats que una sola paraula pot tenir en una llengua i la complicació que suposa traduir-la a un altra. Així passà que el nostre logos grec, en haver de decidir en llatí entre ratio o verbum (“raó” o “paraula”) va acabar sent Verbum i d’aquí que les nostres traduccions diguin Al principi existia el que és la Paraula.

Per què us dic tot això? Perquè quan hom llegeix aquest Evangeli es demana quin tipus de “paraula” és Jesús. Però l’original grec empra “paraula” en el mateix sentit que nosaltres fem servir el mot en frases com ara És un poeta de paraula captivadora. Quan diem això “paraula” té el sentit de discurs, de manera de dir i essent el discurs d’algú implica el que viu, el que sent, el que el motiva, el seu projecte de vida. I crec que hauríem de recuperar aquest sentit, o al menys no oblidar-lo, perquè és en el sentit de discurs, de raonament que l’evangelista l’ha escollida per començar el seu Evangeli i referir-se a Jesús, el Crist.

El Senyor de l’univers em donà una ordre, el qui em va crear i m’assenyala on plantaré la meva tenda em digué: “Acampa entre els fills de Jacob, fes d’Israel la teva heretat”. Aquestes paraules són acollides com un ressò en el nostre Evangeli d’avui quan l’evangelista ens diu: El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle. El qui és la Paraula no és un mot isolat pronunciat un cop per sempre més per caure en l’oblit i perdre’s en la nit dels temps; el qui és la Paraula és Algú que ha pres la nostra carn amb tot el que significa. A més no sols ha plantat la seva tenda entre nosaltres, sinó que, en certa mesura, aquesta tenda mai no ha estat remoguda, segueix enmig nostre, segueix essent el Déu-amb-nosaltres per acompanyar-nos en tota situació. De fet, i perdoneu que avui em doni per l’àrea lingüística, el mot “tabernacle” també és suggerent. Perquè no és una tenda qualsevol, no és una típica vivenda per fer possible la vida al desert, és la Tenda del Trobament, una referència a aquella tenda on hi havia l’arca de l’Aliança i, per tant, la mateixa presència de Déu, el lloc de trobada, de pregària, amb Déu. Jesús s’ha fet per a nosaltres aquesta tenda on l’accés a Déu és possible, sense llargs desplaçaments, sense recargolats actes de purificació. És Paraula de Déu que ens acompanya i que, per l’acció de l’Esperit Sant, és constantment en diàleg amb nosaltres. Jesús és, doncs, el discurs sobre Déu (ningú ens ha parlat del Pare amb obres i amb poder com ho ha fet Ell) i el pont de diàleg entre Déu i tu, entre Déu i jo SEMPRE OBERT, SEMPRE DISPONIBLE.


Aquests dies les lectures es van alternant, es van repetint, com un ressò, com si volguessin mostrar les diferent facetes d’un diamant, per poder fer ben nostra la benedicció que hem escoltat de Pau: Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist... que ens ha beneït... que ens ha elegit... que per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist. A aquest Senyor li donem tota lloança, honor, glòria i poder, pels segles dels segles. Amén. 

divendres, 2 de gener del 2015

L'ATZAR

L’altre dia em va fer reflexionar un article de l’escriptor català Albert Sánchez on deia que la loteria és una de les activitats humanes més absurdes, grotesques i condemnables. I després de dir això, evocava les imatges repetitives de cada any: el ruixat de xampany i les declaracions dels guanyadors sense cap contingut i que podrien ser intercanviades per les de l’any anterior o posterior. Sembla que la primera loteria de què es té notícia es va fer a la Xina... per recaptar fons per fer una part de la gran muralla! A Europa, va ser Holanda el país de qui primer es té notícia que ho va fer al segle XV... per fortificar les ciutats de Flandes! A Itàlia, al 1449, per pagar la guerra contra Venècia. Avui el gran beneficiari és l’Estat. Diguem-ne “una contribució voluntària”.

Però no es queda aquí el nostre articulista, sinó que té raó quan diu que la loteria és una activitat al contrari de tot sentit social. Tota activitat social realment justa ha de tendir a la distribució de la riquesa i  a evitar-ne l’acumulació en mans de pocs. En canvi, en la loteria es fa tot el contrari, són molts els qui es rasquen la butxaca perquè els diners vagin a parar en mans d’un, o pocs, guanyadors. I, a més d’això, hem de parlar dels altres jocs d’atzar que acaben provocant addicció, com les màquines escurabutxaques que s’emporten sous sencers. Però tot això avui, a més, és una part petita de com està construït el nostre món que té com a centre el “déu diner”. Aquest diner que no té la principal font en el treball, ni en els mitjans de producció, sinó sobretot en la borsa que és un immens i cruel joc d’atzar amb molt poques variants que es puguin controlar.

Hem acabat un any on moltes de les coses que ens han passat poden ser catalogades com una loteria, ens han passat per atzar. I, certament, moltes vegades ni hem comprat el número. Han vingut. Tant, que si hom es para a pensar sembla que la nostra vida quedi en mans d’aquests grans bombos on van sortint els números de la butlleta que ens ha tocat, a vegades bona, altres no tant. Vivim com si la nostra vida quedés en mans dels altres, o de la sort del que pot passar-nos. Com si no fóssim amos del nostre destí. Per això es diu molt sovint: “Que tinguis bona sort!”. La sort està en mans de l’atzar, no en les nostres.

“Germans, quan el temps arribà a la seva plenitud, Déu envià el seu Fill”. Aquesta afirmació solemne de Pau posa un nord, un centre en la història, en el temps, en el cosmos, en la nostra vida. L’encarnació de Déu doblega l’atzar. Jesucrist és el Senyor, Déu-amb-nosaltres. Des que Déu ha plantat la seva tenda entre nosaltres, certament continua l’atzar, però pot ser absorbit per Ell. No hi ha res que, per atzarós i dolorós que sigui, ens pugui separar d’Ell. I si el tenim a Ell, res ja no ens manca.

No és que diguem que no hi ha atzar, ni coses imprevisibles que no són produïdes per Déu, sinó que tot això ens hi pot conduir a Ell, perquè res és fora d’Ell. La nostra vida està en les seves mans i ni l’atzar, ni el caos poden apartar-nos d’Ell, sinó esdevenir una ocasió per trobar-lo. I això té les seves conseqüències: hem d’actuar al contrari de com ho fem amb la loteria. Primer, com Maria que guardava en el seu cor tots els seus records i els meditava, hem de llegir la nostra pròpia història no com un cúmul d’errors dels altres, o del simple atzar, sinó a la llum de la fe en Jesús i, sols a la seva llum, saber rellegir-me i veure’m no com un fruit passiu del que m’ha passat, sinó com actor de la meva vida. I ho repeteixo: a la llum de Jesús, és Ell qui marca les pautes del que val la pena viure i del que no. Si no és a la seva llum difícilment hom es pot reconciliar amb el seu passat, les pautes normals ens fan enemics de la nostra pròpia vida.

I també, en segon lloc, ens hem de posar en camí, com els pastors, tot refiant-nos de la Paraula, on no se’ns demana que tots col·laborem a fer uns pocs rics, sinó delint-nos i treballant per fer un món que tendeixi cap a la justícia. I fer-ho tots, no deixar-ho en mans de l’atzar o d’aquells que el promocionen escampant així una manera de veure la vida que promociona la injustícia i la passivitat.

Tot el que ens ha passat aquest any, posem-ho tot sota la claror de la mirada de Déu. Que la seva benedicció ens faci descobrir el camí que es dibuixa enmig del que ens sembla un caos i així ens doni coratge per seguir-lo, o sigui, la seva alegria, que és la nostra força.




dijous, 1 de gener del 2015

La Benedicció (Maria, Mare de Déu 2015)

“Ser mare és el millor que m’ha passat a la vida”, ens confessava espontàniament, aquest migdia, una embarassada de quatre mesos. El seu comiat ha estat igual d’eloqüent: “Ser mare és la sort que tenim les dones”. Escoltar això d’una dona treballadora, amb estudis superiors i que ha estat mare prèviament, ens emmarca amb femenina actualitat la solemnitat de Maria Mare de Déu, que celebrem avui amb la inauguració de l’any nou.

Seguint el discurs de la dona embarassada, en llenguatge casolà diem que “tenir un fill és una benedicció”, i si els pares són creients manifesten que Déu els ha beneit amb un fill. No obstant, és la mare qui ho viu de manera més entranyable, perquè l’embaràs i la maternitat li afecta més directament les entranyes físiques, psíquiques i de retruc, espirituals. Per això la maternitat va acompanyada d’admiració i de contemplació: admiració dels canvis interns i externs que s’esdevenen; contemplació del misteri amagat que batega darrera de cada nou nat.

El mateix podem dir de Maria, però en grau superlatiu: Maria admirada de la visita de l’àngel i del seu embaràs extraordinari; Maria contemplant el que s’esdevenia al voltant del seu fill, com ho expressa l’evangeli: “Maria conservava tots aquests records en el seu cor i els meditava”. Ella s’admirava i contemplava Jesús no només com una benedicció sinó com La Benedicció en majúscula. Aquell infant era un regal per a tota la humanitat. Així ho proclamaven els pastors i així de perplexes ho escoltaven els seus pares.

El poble d’Israel se sent hereu d'una benedicció que prové de Moisès i Aaron, i que ha escoltat en boca dels seus sacerdots de generació en generació: “Que el Senyor et beneeixi i et guardi, que et faci veure la claror de la seva mirada i s’apiadi de tu; que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau”. Aquesta bellíssima benedicció s’encarna de manera espectacular en Jesús, el fill de Déu, el fill de Maria. Per això ha perdurat en la tradició cristiana; per això sant Francesc d’Assís l’adoptà per a beneir els seus germans; per això la trobem en la secció de benediccions solemnes del missal romà.

Jesús ens fa veure, tocar i experimentar les benediccions divines. Maria portà dins les seves entranyes aquesta benedicció personal i universal. Per això avui la venerem amb el títol de Mare de Déu.

EL MISTERI DEL NADAL

Dijous, 1 de gener de 2015
Solemnitat de la Mare de Déu
Nm 6, 22-27/Sl 66/Ga 4, 4-7/Lc 2, 16-21

Passats vuit dies, quan hagueren de circumcidar-lo, li posaren el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l’àngel abans que el concebés la seva mare.

Amb aquestes paraules acaba l’Evangeli que hem sentit proclamar avui i, amb elles, l’Octava de Nadal que hem estat celebrant com si cada dia fos Nadal. Efectivament, era el costum jueu, que passats vuit dies del naixement tot nen havia de ser circumcidat i se l’imposava el nom. Jesús, nascut dins d’una família descendent de la casa de David, jueva en la seva pràctica i costums, no podia ser menys. La seva família no podia ni volia passar per alt aquest manament del Senyor que ja trobem al llibre del Gènesi quan Abraham va circumcidar tots els homes de la seva casa com un senyal perpetu i irrevocable sobre la pròpia pell de l’aliança entre ell i la seva descendència amb Déu.

Que el Nen Jesús sigui circumcidat és recordar-nos novament avui, a tu i a mi, la seva humanitat. Recordar-nos que no celebrem una quimera, un mite llunyà en el temps, que no és un somni ni una bella intenció que tenim en el nostre cor i que voldríem veure-la fer-se realitat, sinó que és un signe ferm de què l’esperança d’alliberament d’un poble molt concret, delimitat per unes fronteres molt concretes en temps de Jesús, s’ha fet realitat. És recordar-nos, a tu i a mi, aquest Déu que participa de la nostra humanitat entrant en la nostra història de la mateixa manera que qualsevol de nosaltres entra en la història del nostre món: nu, feble, necessitat de la protecció d’una família que el rebi, dins d’un poble concret, amb una cultura determinada, amb una religió antiga que tendeix a la universalitat, amb un passat i obert a un futur... COM UN DE NOSALTRES... mai no farem prou cabal del que això significa: DÉU ES FA COM UN DE NOSALTRES. Per això els cristians ens entestem en parlar del MISTERI DE L’ENCARNACIÓ.

Però també la imposició del Nom de Jesús i el que aquest nom significa és recordar-nos que hi ha una paraula de benedicció que Déu vol dir i diu sobre tots i cadascun de nosaltres. Yoshua vol dir “Déu salva” o “Déu és salvador”. En hebreu el nom és com el carnet d’identitat del qui ho porta, resum la seva personalitat, el que d’ell s’espera, la seva missió, per això aquest infant és com si portés escrit al front, ben clar per a tots i cadascú de nosaltres: EL DÉU QUE ARRIBA AL NADAL ÉS, primer de tot, UN SALVADOR, no, certament, a l’estil dels nostres messies humans que solen voler salvar tothom a base de cop de fuet, que s’alcen com a salvadors de la pàtria (de qualsevol pàtria) tot esdevenint dictadors, imposant-se per la força damunt dels altres per poder garantir bé la seva sobirania sobre tot. DÉU ÉS UN SALVADOR, QUE ENS ARRIBA NU I A L’ABAST DE TOTHOM, especialment pels pobres i necessitats.


És així com comencem el nostre Any Nou els cristians: rebent una paraula de benedicció, d’un Déu que “parla bé” de nosaltres i ens beneeix com hem sentit a la primera lectura. Era l’obligació del summe sacerdot i els seus fills tenir sempre una paraula de benedicció per al poble. La pregunta amb la qual podem començar l’any és aquesta: tinc jo també una bona paraula per al món que m’envolta? Déu la té, malgrat tot el que veiem, perquè Déu té una paraula que vol ser salvació, sentit. I una altra pregunta que va parella a aquesta: sóc jo una benedicció per als qui m’envolten? Perquè, en certa manera, tots els batejats en Jesús és com si portéssim també el Seu Nom i això hauria de configurar la nostra existència. Fem, enguany, com Maria, després de tanta festa, celebració, feina perquè tot quedi bé..., un temps per a nosaltres i Déu, un temps per fer com Maria: conservar tots els records sobre Jesús en el nostre cor i meditar-los perquè donin fruit durant l’any que acabem d’estrenar. MOLT BON ANY A TOTS!

PER LA PAU I LA RECONCILIACIÓ

Dimecres, 31 de desembre de 2014
Missa de la Pau i la Reconciliació
Is 55, 1-3.6-9/Sl 50/Jn 20, 19-23

Avui, com faig algun cop, he llegit La Contra de La Vanguardia on feien una entrevista a Mercedes Ribera, una senyora que es conserva molt bé pels seus 100 anys i 30 dies (com ella mateixa diu) i fundadora de dues escoles de dansa a Barcelona.

A les preguntes de rigor que els fan a tots (si casat, si creu en Déu o no...) avui, suposo que toca pel dia en què som, li fan la següent: Vostè què li demana a l’any que ve? La seva resposta m’ha sorprès: Què li demano a l’any que ve? Res!... És més divertit donar que demanar.

Som a les portes de l’any nou i fidelment venim any rere any a aquesta Eucaristia sentint-la especialment nostre. No és una festa litúrgica concreta, no hi ha un sant concret del qual en fem memòria, avui, estem, això sí, dins les Primeres Vespres de la Mare de Déu però la litúrgia ens permet de celebrar una missa per la Pau que jo he volgut escollir que sigui també de la reconciliació. Som a les portes de l’any nou i els qui aquesta nit ens apleguem, malgrat el fred que fa fora, portem la calidesa dels nostres cors per convertir aquesta celebració en una autèntica “acció de gràcies” recordant com Déu ens ha acompanyat al llarg d’aquest any. Potser venim, com també crec que sol ser tradició, portant a la memòria aquells propòsits potser molt bons, però que ja intuíem que costarien de posar en pràctica en la vida de cada dia. Però ho desitjàvem, volíem, en el seu dia, com avui, oferir-ho a Déu com una ofrena de lloança al Seu Nom, com un oferir-nos plenament a Ell, com una renovació de la nostra fe, del nostre compromís cristià. I venim, com any rere any, demanant per la Pau, enguany amb el trist teló de fons carmesí de la sang dels nostres germans assassinats despietadament i, per això mateix, convertint-ho en una intenció de pregària molt especial i molt concreta en la nostra Eucaristia d’avui.

La frase de Mercedes Ribera té, però, una barreja d’Evangeli i de frivolitat. S’assembla a les paraules del Mestre que no ens han conservat els evangelis, sinó només Pau (Ac 20, 35): És més benaurat donar que rebre. Però els qui avui som aquí sabem per experiència que això és cert... però que no podem donar si no en tenim; que el cubell no pot vessar si no s’omple. Que qui dóna tan fàcilment, sense demanar, és perquè té de tot, segurament. Ens cal demanar primer, per poder donar. Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida, és la proposta d’Isaïes. Com un moviment amb tres tempos: primer de tot, parar atenció a Aquell que ens ha vingut com un Nen i que recull en Ell tantes i tantes promeses forjades en els desigs de pau, de benestar, de sentit que nien en el més pregon del nostre cor. Qui és Aquest Nen que ens ha nascut? Què ens proposa? Quina és la seva voluntat? Què vol de nosaltres ara que ens demana que el reconeguem? Segon: un pas de fe. És sempre un pas de fe fiar-se de Jesús, anar vers Ell. Perquè podem posar-nos a la defensiva, podem quedar-nos al portal de Betlem a la deguda distància... però Ell reclama la nostra presència: Veniu a mi. Si sentim la Seva veu, si hi parem atenció, si donem el pas... ens saciarem de vida! No hi pot haver millor promesa per a nosaltres ara que acabem l’any. No atipar-nos de turrons i polvorons (que no dic que estigui malament, perquè també hem de celebrar les festes i més si podem fer-ho com a família i la família de la fe). No sadollar-nos de succedanis que no ens alimentaran, ans ens emmalaltiran. És saciar-nos de vida, la Seva vida.


Aquesta nit, com aquell Diumenge de Pasqua, ho hem escoltat a l’Evangeli, Jesús entra a casa nostra, amb les portes tancades per la por a tantes coses i ens diu: Pau a vosaltres! I novament, repetint-lo, ens assegura que és el Seu desig de benaurança per a nosaltres. I amb la Pau la missió. Perquè només pacificats nosaltres, podrem portar la Pau al món, perquè nomes si Ell alena el Seu Esperit sobre nosaltres podrem tenir coratge. Aleshores no serà “més divertit” donar que demanar... sinó que serà “més joiós” perquè farem el que Ell vol, farem realitat que el Seu Regne s’escampi arreu. Sí, Senyor, perdoneu-nos, canvieu i pacifiqueu el nostre cor i feu-nos en aquest any 2015 més com Vós!