diumenge, 30 de novembre del 2014

Vetllar encara més?? (Advent 1)

«Deia Jesús als seus deixebles: “Estigueu atents, vetlleu... Això que us dic a vosaltres ho dic a tothom: Vetlleu». L’evangeli d’avui menciona diverses vegades la consigna principal del temps d’Advent: que vetllem.
 
La resposta espontània a tal exhortació seria: “Encara més?”. Ens passem la jornada revisant el telèfon mòbil a la recerca de SMS, missatges de facebook, twiter, wassaps o correus electrònics. Connectats a internet, a més dels correus accedim als portals de notícies de tot el món. Quan esmorzem o viatgem en transport públic de bon matí, aprofitem per llegir en el periòdic les novetats de la nit. La radio encesa quan conduïm o treballem ens posa al dia repetidament amb les darreres notícies. Quan descansem, la televisió ens ofereix les imatges del que ja sabíem pels altres mitjans. Des de que ens aixequem fins que anem a dormir estem constantment vetllant i, per arrodonir-ho, avui diumenge ens diuen en l’església que no abaixem la guàrdia.
Però Jesús no exhorta a vetllar com acabem d’explicar. Ell es refereix a vetllar de manera espiritual i moral. Això consisteix en revisar-nos i escoltar-nos interiorment, deixant que surtin els missatges de dins el cor i de dins l’ànima que el vetllar mediàtic neutralitza, no deixant-los aflorar perquè els manca silenci i recolliment.
El vetllar espiritual és simple: consisteix en dedicar estones a pregar, fer lectures bíbliques o espirituals, participar en els diferents sagraments, assistir a conferències o recessos. Això ens permetrà respirar una atmosfera transcendent que ens il·luminarà interiorment, ens omplirà de vibració religiosa, de sentit de la vida, d’equilibri interior, d’una sensibilitat atenta –o si voleu d’un sisè sentit- per captar la presència de Déu en els esdeveniments. En definitiva, estarem espiritualment atents.
El vetllar moral és més delicat perquè és més imprevisible i exigent: consisteix en amarar de rectitud, de sinceritat, de transparència, d’honestedat les nostres relacions, siguin familiars, conventuals, laborals, socials, eclesials o d’esbarjo. Això implica revisió interior, discerniment dels nostres actes i pensaments, humilitat en reconèixer què fem malament i demanar perdó si cal, deixar-se interpel·lar encara que ens dolgui, comptar fins a deu abans de treure el geni, dir una paraula de menys que una de més. En definitiva, estar moralment atents.
 La motivació d’aquest vetllar espiritual i moral la resumeix sant Pau al final de la segona lectura: «Déu us ha cridat a viure en comunió amb el seu fill Jesucrist». Aquest desig de comunió amb ell, ja en aquesta vida, i sobretot en l’altre, és el sentit del nostre vetllar creient.

divendres, 28 de novembre del 2014

LA IMPOSTURA D’ESTAR BÉ



L’altre dia llegint en una entrevista vaig trobar-me aquesta afirmació:” És un absurd. En aquesta societat gairebé cal demanar perdó si estàs content amb la teva feina, si estàs enamorat de la teva parella, o si t’agrada la teva vida....Les coses dolentes pesen massa.” Cal dir que ens molesta encara més quan el qui diu que està bé, segons els teus criteris, està pitjor que jo.  Nosaltres tant preocupats per la nostra economia i pel nostre físic ens treu de polleguera que aquesta satisfacció de la pròpia vida la manifestin, per exemple, persones baixetes, lletges i grassonetes i que no els hi paguen el treball que fan.

 El que diu això és un físic i psicòleg, Luís Galindo,  que treballa moltes vegades per directors i gestors  d’empreses, de grans empreses, com el grup Santander, la Caixa etc. I és ell qui diu:”jo en les grans companyies no veig  ningú que li brillin els ulls, i vaig a les monges de Sant Joan de Déu i sí que ho veig. Per què, si són baixetes, lletges i grassonetes i a sobre treballen sense cobrar?”. I ell mateix respon a aquesta pregunta: “Hem creat organitzacions molt productives, però sense ànima. Cal viure amb passió” i com viure amb passió, doncs, i ell continua dient: “L’home necessita sentir que el que fa té sentit”. No podem viure sense horitzó, sense un perquè.

Aquest és el misteri dels ulls brillants de les monges de Sant Joan de Déu: “el malalt és Crist”. “Tot això que fèieu a cadascú d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi”. I això és literal, això és a la lletra i per qui creu i viu això la vida besa de sentit. La seva vida com diu Isaïes s’omple de llum i les seves ferides es guareixen.

Però, a més, les monges de Sant Joan de Déu, no són superwomen, ni els creients que viuen el mateix no són supermans sinó que ells també són indigents. Perquè tots som mendicants, necessitats, malalts, empresonats, germans petits de Jesús. Cal ser conscient de la pròpia pobresa.

I quan algú s’adona de la pròpia indigència i es gira cap el Senyor, el Senyor  li allarga la mà, no per aixecar-lo sinó com ho fa un captaire i li demana tot el poc que li queda, tot. I així pobre, també, com a cristià  que ha relativitzat el que té i el que és per poder seguir Crist, en la mesura que ho deixa tot veu com el Senyor mateix és el seu  Pastor que el mena al repòs vora l’aigua, que omple a vessar la seva copa, que li  para la taula i li ungeix el cap amb perfums. Ell ho ha de ser tot en mi, en nosaltres. Perquè Déu ho ha de ser tot en tots.

  


Benaurança perpètua (Tots els Sants de l'Orde Franciscà 2014)

El verset que acompanyava el cant de l’Al·leluia deia així: “Heus aquí la veritable germanor, més forta que el mal del món: han seguit Crist i s’han guanyat el Regne gloriós del cel.

No és fàcil practicar la germanor, menys encara la veritable. Però els esforços que fem cada dia col·laboren a neutralitzar el mal personal i fins i tot el mal del món.

Aquesta és la benedicció que gaudeix una vida consagrada al seguiment de Crist: una ascesi perpètua que condueix vers una benaurança progressiva que, per la fe, confiem que serà perpètua.

dimecres, 26 de novembre del 2014

SOFRINT AMB CONSTÀNCIA US GUANYAREU LA VOSTRA VIDA

Dimecres, 26 de novembre de 2014
Sant Lleonard de Porto Maurizio
Ap 15, 1-4/Sl 97/Lc 21, 12-19

Ho hem escoltat al final de l’Evangeli: Sofrint amb constància us guanyareu la vostra vida o una altra traducció possible que ens dóna la BCI: Amb la vostra perseverança salvareu la vida. Direu que no se semblen gaire i si consultem altres versions ens trobem amb coses semblants però que demostren, crec, una cosa clara: la traducció és difícil, perquè el sentit del que es vol transmetre també ho és. I al traductor li fa por que, perdent el sentit, es perdi també allò que l’Evangelista vol comunicar: la duresa de la persecució, però també la realitat del Déu que dóna sentit a la prova i que enforteix el qui és provat.

Les lectures d’avui quasi les hauríem de llegir a l’inrevés, és a dir, començar amb l’Evangeli i acabar amb el text de l’Apocalipsi. Ho dic perquè l’anunci de Jesús en l’Evangeli d’avui és molt clar i segurament l’Evangelista ho ha posat pensant en les proves que deu estar passant ja la pròpia comunitat: la prova de la persecució i la mort per la seva fe. La realitat de famílies dividides en el propi si, la tristor d’experimentar el rebuig des de dintre, que algú proper o de la mateixa carn i sang sigui capaç, quan no de matar-te, denunciar-te i, a més, convençut que el que fa és el correcte. Més encara: convençut que el veritable culte que ell com ha creient ha de donar a Déu ha de passar per la denúncia d’aquell la fe del qual interpreta no sols com a errònia, sinó com a perillosa per a la seva comunitat.

El text evangèlic, aproximadament escrit pels anys 70 dC és, malauradament, d’una terrorífica actualitat: ahir mateix els membres de l’Estat Islàmic feien saltar pels aires el convent de les germanes caldees del Sagrat Cor a Mosul; fa poc més d’un mes (23 d’octubre) el grup “Antibalaka” obligava als salesians a tancar les seves escoles a la República Centreafricana i avui mateix (a sols un dia del discurs del Papa a Estrasburg parlant de la dignitat humana) pintades feministes a la Catedral del Rosario (Argentina) demanaven “Foc a les esglésies” testimoniant així el seu respecte a qui no pensa com elles. La persecució, l’eliminació del diferent (sigui de la religió o del pensament polític que sigui) no decau en la nostra civilització, ans tot el contrari. Jesús, que estimant bojament el món no marxarà d’aquest món en pau sinó Ell mateix torturat i assassinat, vol recordar d’una forma potser dura per a la nostra sensibilitat actual que no hi ha resurrecció sense creu. El sant que avui celebrem, justament, era un gran propagador de la devoció del Via Crucis perquè entenia que només aprofundint en el misteri de la Creu era possible aprofundir en el misteri de l’amor de Déu per la humanitat sencera i per mi en particular i que això ens anés canviant en la manera de fer i pensar.

En aquest clima de persecució la notícia d’esperança: Serà una ocasió de donar testimoni. Feu el propòsit des d’ara de no preparar-vos la defensa: jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa, i cap dels vostres acusadors no serà capaç de resistir-la o de contradir-la. I així ha estat al llarg de la història dels nostres màrtirs: homes i dones que a la barbàrie i a la violència s’enfrontaven amb el perdó i la serenor en els seus rostres. En aquest clima de persecució la nota de coratge: Sofrint amb constància us guanyareu la vostra vida. Una vida que s’omple de llibertat, perquè no depèn de la moda ni del què diran; que s’omple de sentit, perquè ha entès que res d’aquest món que avui és i demà ja no, no pot omplir-nos de sentit, aquest ve de fora, és un do, està fermament arrelat en Aquell que és capaç de dir: Sereu odiats de tothom... però no es perdrà ni un dels vostres cabells.


A l’actualitat de la persecució real i sagnant de molts dels nostres germans arreu la finestra de l’Apocalipsi que mira al futur i al cant nou dels que han aconseguit la victòria sobre la Bèstia, és a dir, els màrtirs de tots els temps: Qui no us respectarà! Qui no glorificarà el vostre nom! Perquè vós sou l’únic sant, i ara que heu revelat la vostra justícia, totes les nacions vindran a adorar-vos. VENIU, SENYOR JESÚS!

dilluns, 24 de novembre del 2014

Responsables de comunió (Fidels Difunts de l'Orde Franciscà 2014)

“I la voluntat del qui m'ha enviat és aquesta: que jo no perdi res d'allò que ell m'ha donat, sinó que ho ressusciti el darrer dia.” (Jn 6,39)

Són diversos els moments que l’evangeli de Joan subratlla la sol·licitud de Jesús per mantenir units en la comunió els seus seguidors. Jesús se sent responsable dels seus, dels qui el Pare li ha donat, per ressuscitar-los el darrer dia.
Igualment nosaltres, hem de sentir-nos fraternalment responsables d’aquells que ens han estat donats, essent delicadament responsables del germà, sol·lícitament responsables del germà, comprensivament responsables del germà, a fi de plegats, com un sol cos, ressuscitar el darrer dia.
Com ens deia l’evangeli de diumenge, la responsabilitat i preocupació que haurem mostrat pel germà, especialment pel més desvalgut, serà el barem que se’ns aplicarà.
Però aquesta responsabilitat, encara que barrejada de neguits i incomprensions, esdevé un moment de benaurança, un tast anticipat de la vida eterna que Jesús promet als qui creuen en ell.

diumenge, 23 de novembre del 2014

La fi dels temps (Jesucrist, Rei de tot el món 2014)

Quan el fill de l’home vindrà amb el seu poder, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà al seu tron gloriós i es reuniran davant d’ell tots els pobles”. Repetim la introducció a l’escena evangèlica del judici final on, utilitzant la imatge de les cabres i les ovelles, els creients en Jesús seràn jutjats segons les seves obres.

L’evangeli de Mateu posa en boca de Jesús una escenificació de la fi dels temps molt entenedora pels seus contemporanis: el “fill de l’home” fa referència a un messies celestial, baixat del cel i rodejat de tots els àngels, per dirigir el judici final assegut en un tron gloriós. El relat evangèlic es clou amb la sentència: els injustos aniran als suplicis eterns i el justos entraran a la vida eterna.
Però el que era molt entenedor pels seguidors de Jesús del segle primer i dels segles posteriors, per a nosaltres esdevé una escena més aviat surrealista, fins i tot passada de moda. Parlar de judici final o mencionar personatges celestials ens sona a retòrica. No diguem si parlem de llocs i  de personatges inframundans que ens desvetllen un somriure de condescendència. Per molts creients, aquestes divisions de vida eterna o suplici etern, de cel o infern, de premi o càstig, esdevenen quelcom superat, eren recursos antics per atemorir el creient i tenir-lo submís.
A més, els humans hem aconseguit encarnar en la terra tots aquests escenaris: hi ha els qui, asseguts en el seu tron de poder polític, de poder econòmic, de poder judicial o de poder religiós, jutgen a persones i a pobles  amb plena autoritat. Amb les nostres immenses capacitats hem creat molts paradisos terrenals i també paradisos fiscals on es viu de forma regalada. També, i en contraposició, creem autèntics inferns on la vida esdevé un càstig i una condemna perpètua. Fins i tot som capaços de crear purgatoris com les crisis econòmiques que esdevenen una prova duríssima pels més febles.
En definitiva, perquè esperar intervencions divines si els humans som capaços de crear judicis, cels i inferns a la nostra mesura! Aquesta seria la conclusió de l’ésser humà contemporani, la mentalitat del qual, vulguem o no, els creients en participem en major o menor mesura.
Però si marquem les distàncies adequades amb aquest pensament globalitzant, els creients podem assegurar que el judici diví serà sempre més benèvol i just que el judici dels humans, que el cel diví serà molt millor que els paradisos terrenals, fins i tot l’infern serà més condescendent que els inferns humans.
Els humans sovint ens creiem la mesura de totes les coses, el principi i la fi de tot. Els qui ens considerem creients, sense negar el valor de la condició humana i del compromís actiu, creiem que Déu és l’única mesura de totes les coses, el principi i la fi de tot. I els cristians tenim la nostra mirada de fe centrada en Jesucrist, ressuscitat al cel i assegut a la dreta del Pare com a rei de l’univers. Ells, en el moment oportú, quan la humanitat estigui preparada, donaran acompliment a les nostres esperances, posant-nos a tots al nostre lloc, que és viure en plenitud al seu costat.

EL MEU "PRÍNCEP BLAU"

Diumenge XXXIV, 23 de novembre de 2014
Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món
Ez 34, 11-12.15-17/Sl 22/
1 Co 15, 20-26.28/
Mt 25, 31-46


No sé si encara s’expliquen aquest tipus de contes, però encara recordo aquells contes explicats per l’àvia o la mare quan em costava dormir-me o estava malalt, aquells contes i històries que omplien la meva imaginació de tantes imatges fantàstiques. Un dels contes clàssics i típics del més pur estil Walt Disney és el de la granota que, quan la princesa li donava un petó, es convertia en aquell “príncep blau” que acabava donant el final feliç a la narració. La moral d’aquest tipus de contes era bonica: no te’n refiïs de les aparences, allò més lleig, més horrible, allò tan desagradable que hom pot, de primeres, rebutjar, és el que pot amagar la bellesa o la bonesa que hom més desitja trobar. Penseu sinó en el conte de La Bella i la bèstia.

Permeteu-me aquesta digressió per dir-vos que allò que la literatura profana o infantil ha volgut explicar a tantes generacions és el que, salvant les distàncies, d’una forma provocativa ens relata l’Evangeli d’avui. El relat se’ns presenta com una visió, com una finestra oberta al futur, ni més ni menys que a la fi dels temps, el moment del que sant Pau ha volgut parlar-nos en la segona lectura: el moment en què Jesús posarà el Regne en mans de Déu, perquè Aquest sigui tot en tots. Jesús apareix com a jutge, però el judici és molt curiós: no es demana quantes vegades hem anat a missa (normal, perquè no es tracta de fer mèrits anant a missa, la missa és la concreció de la nostra acció de gràcies, el nostre agraïment, pel que Déu ha fet amb nosaltres: retornem amb agraïment, l’amor que Déu mostra amb nosaltres en el dia a dia); no es demana si hem professat una religió o una altra (Jesús no els demana que recitin el Credo; normal, perquè la nostra confessió vol ser el recordatori del programa de vida que hem escollit de fer en rebre el nostre baptisme i ser adoptats com a fills i filles de Déu); Jesús NO ELS DEMANA RES... el que fa és RECONÈIXER-LOS COM AQUELLS QUE L’HAN VIST EN L’ALTRE. En l’altre que era, si em permeteu, com la granota del conte: el famolenc, l’assedegat, el foraster, el nu, el malalt, el presoner... justament aquell grup de persones que, de natural, no els comptaríem en el nostre cercle d’amistats íntimes, són “les granotes del món”, a qui ningú mai no se’ns acudiria de donar-los un petó, una abraçada... Però, per a sorpresa dels jutjats: Senyor, ¿quan us vam veure afamat i us vam donar menjar, o que passàveu set, i us vam donar beure? ¿Quan us vam veure foraster i us vam acollir, o despullat, i us vam vestir? ¿Quan us vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure-us? la resposta de Jesús: Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi. A la fi dels temps descobrirem que aquell a qui vam ajudar sense cercar res a canvi, gratuïtament, desinteressadament, ERA EL NOSTRE “PRÍNCEP BLAU”, més encara, EL REI DE L’UNIVERS, delerós de compartir amb nosaltres un Regne, el del Pare, que Ell ja havia preparat per a nosaltres des de la creació del món.


Celebrem que Jesús és Rei... Rei de misericòrdia, Rei en l’amor, demanem-li que regni en els nostres cors, només així el sabrem trobar en el diferent, en el pobre, en el foraster. Déu segueix cercant-nos com a Bon Pastor per donar-nos el Regne, obrim-li el nostre cor de bat a bat.

dimecres, 19 de novembre del 2014

Sant Martí, monjo i bisbe (Festa de sant Martí del Montnegre 2014)

De sant Martí de Tours, un sant del segle IV, trobem ja la seva iconografia en les esglésies romàniques, com segurament seria la primera edificació d’aquesta parròquia per l’any 1000. Les dues escenes més representades del sant són quan era soldat, muntant a cavall i partint la seva capa amb una espasa per compartir-la amb un pobre. L’altra escena és el moment de la seva mort on, enmig dels qui el rodegen, apareix el diable que el sant foragita abans d’expirar.

Però la nostra església, a dins i a fora, presenta dues imatges de sant Martí caracteritzat com a bisbe, tasca que exercí durant 25 anys després de ser soldat i després de lliurar-se a la vida eremítica. Centrarem l’atenció amb la imatge del sant que tenim davant els ulls: més que un bisbe, sembla un monjo amb mitra i un bàcul en forma de bastó. El vestit s’assembla intencionadament a la cogulla monàstica que els monjos es posen damunt l’hàbit per anar a resar al cor; i la seva silueta, prima, estilitzada, elegant, evoca la sobrietat i la finor del qui viu una vida contemplativa.
Els ulls, tancats, expressen vivència religiosa, i si voleu, semblen uns ulls místics que arrodoneixen la imatge d’un sant Martí contemplatiu que s’escau magníficament amb aquest entorn, car la muntanya no és una zona on hi hagi captaires, i per aquestes contrades els dimonis semblen discrets malgrat els entorns muntanyencs tinguin les seves llegendes al respecte.
Però al Montnegre s’hi adiu la imatge de sant Martí monjo i bisbe. Monjo perquè aquest recinte i els paratges que l’envolten són un lloc de contemplació, però no una contemplació captivada per la bellesa de l’entorn com s’escauria amb el Montseny, per exemple; sinó que és una contemplació austera, discreta, si voleu ascètica, a causa d’un paratge obac i tirant a feréstec.
 També se li escau l’apunt de bisbe, un mot provinent del grec: “epíscopos”, que significa literalment “mirar de forma panoràmica, en perspectiva” per significar que el bisbe vetlla, guarda, té cura sol·lícita dels seus fidels. Per això el nostre sant Martí, com a bisbe i des de la talaia d’aquesta església, vetlla, guarda, té cura de la parròquia que fa mil anys que li és dedicada, també dels actuals fidels, i àdhuc de tota la serralada del Montnegre.
Per això, la petita comunitat cristiana que custodia aquesta esglesiola, i que avui celebra amb joia la seva festa patronal, agraeix la presència dels qui heu vingut per solemnitzar aquesta eucaristia, desitjant que l’esguard contemplatiu i la protecció episcopal de sant Martí arribin també a les vostres llars.

dimarts, 18 de novembre del 2014

AVUI TORNA A PASSAR JESÚS

Dimarts, 18 de novembre de 2014
Ap 3, 1-6.14-2/Sl 14/Lc 19, 1-10

Aquests dies en què ens acostem al final de l’any litúrgic estem llegint l’enigmàtic i sorprenent llibre de l’Apocalipsi. Ahir, en coincidir la Festa de Santa Isabel d’Hongria vam fer les lectures pròpies de la festa i ens vam saltar, doncs, el començament del llibre. I un enceta el llibre de l’Apocalipsi i ja es troba amb aquests missatges adreçats a “l’àngel” de cada església, és a dir, al “responsable”, a l’“anunciador o missatger” de l’Evangeli per aquella església en concret a qui va adreçat el missatge de Jesús. Però també sorprèn una altra cosa: ¿per què només a aquestes set esglésies? Perquè a l’Àsia n’hi havia moltes més, per començar la d’Antioquia, d’on sortiren enviats a evangelitzar Pau i Bernabé, o la mateixa Colosses... jo no us ho sabria explicar perquè... però aventuro una idea, donat que ens trobem amb un llibre ple de símbols. Les esglésies pertanyen a ciutats importants de l’Àsia Menor ja sigui pel seu comerç o per les seves mercaderies... i en nomena set, que és un número que evoca la plenitud. Donat tot això i que cada missatge acaba amb una mateixa tornada que fa: Qui tingui orelles, que escolti què diu l’Esperit a les comunitats em sembla que no ens equivoquem massa si ho prenem tot plegat com un missatge per a tota l’Església de Déu escampada arreu del món. Si és així, cada missatge ens toca d’una manera o una altra, perquè arreu del món l’Església pot tenir i té la temptació de pensar que funciona sola mercès al personal que té o les riqueses amb que hi compta; pot tenir i té la temptació de pensar que és plena de vida, perquè en algun lloc del món compta amb prou simpatitzants, o amb prou vocacions per anar fent; pot tenir i té la temptació del poder, de l’arribisme, del control de les consciències, de creure’s que ho sap tot... I, no ens enganyem, el que es diu de l’Església en general com a institució també val per a l’Església en particular que som cadascun de nosaltres. Faré bé de demanar-me ¿quines són les meves temptacions? Perquè també a mi van adreçades les paraules que Jesús adreça a les comunitats: Sé que el teu nom significa que vius, però de fet ets mort... Tu et penses que ets ric, molt ric, i que no et manca res, però no t’adones que ets el més miserable i digne de compassió, pobre, cec i nu... Desvetlla’t... Jo renyo tots els meus amics i els dic la veritat...

L’Evangeli d’ahir, que tampoc vam poder llegir, i el d’avui tenen en comú el pas de Jesús. La Bona Notícia és que Jesús no està quiet, estàtic, veient-les venir de lluny estant, sinó que s’ha fet home i ha entrat en la nostra història. Jesús està passant contínuament en les nostres vides. ¿Què en faig d’aquest pas de Jesús? Aquesta és la gran pregunta a fer-me aquest vespre. Ahir era el cec assegut a la vora del camí prop de Jericó que sent remor de veus i de gentada i pregunta què hi havia: I li digueren que passava Jesús de Natzaret. És cec, però no tonto, sap que no pot deixar passar aquesta oportunitat. Restar com està o canviar de vida... què fer? Crida, malgrat que el renyen i el volen fer callar. Que vols que et faci? li demana Jesús quan el té a prop. Senyor, feu que hi vegi! I comença una vida nova. En l’Evangeli d’avui és Zaqueu el protagonista. Un cobrador d’impostos i ric. Ric a expenses d’estafar i extorsionar els veïns. Qui li farà cas? Qui serà capaç d’apropar-se a un traïdor i lladre? Però vol veure Jesús, segur que ha sentit parlar d’ell abans. Com és? Què farà? I arriba la sorpresa: Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva. I comença una altra vida nova.


Mira, sóc a la porta i truco. Si algú m’escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi. Aquest vespre torna a passar Jesús... li obriràs la porta de casa teva?

diumenge, 16 de novembre del 2014

ESTIMAR FA LA DIFERÈNCIA

Diumenge XXXIII, 16 de novembre de 2014
Pr 31, 10-13.19-20.30-31/Sl 127/1 Te 5, 1-6/Mt 25, 14-30

Sabeu quina és la diferència entre un postulant (un noi que ha demanat formalment el seu ingrés com a frare) i un frare d’anys? Doncs la manera de ser-hi al convent. M’explico. El postulant arriba, normalment, amb bona fe i amb moltes ganes de fer coses. És la seva manera d’integrar-se, de prendre consciència que és part de la casa. I normalment veurem que s’escarrassa perquè allò que li demanen estigui ben fet. Però, aviat veurem que només farà d’aquesta manera allò que li demanin. No tindrà cura de la resta de detalls com el d’apagar un llum encès que no fa falta que ho estigui, recollir un paper que cau al terra, tancar una porta que s’ha deixat oberta, endreçar allò que no ho està... perquè són coses, sobretot quan el postulant és una persona jove, que la mama hi anava darrera i les feia potser sense mai fer-li prendre consciència que el llum que no cal s’ha d’apagar, que el paper que no serveix s’ha de llençar a la paperera i tants detalls que ja sabeu, perquè segur que us n’heu trobat manta vegada.

El frare d’anys, si no és per un impediment major, normalment té en compte els detalls (al marge que cadascú és com és i n’hi ha frares més detallistes que uns altres). Però el frare d’anys no se sent part de la casa, sent que és a casa, i això marca la diferència. Perquè si sóc a casa i la casa me l’estimo tinc cura dels detalls. Recullo el paper de terra, retiro el que fa nosa, apago el llum que no cal, no perquè em toqui fer-ho, sinó perquè és casa meva i la vull neta, austera, acollidora per a tothom. ESTIMAR FA LA DIFERÈNCIA.


Em sembla que és això una de les coses que l’Evangeli d’avui ens proposa, perquè les coses que Déu vol i estima, no estan pas lluny del que nosaltres volem i estimem en el dia a dia. Ens apropem al final de l’any litúrgic i les lectures van dirigides cap al futur, cap a la fi dels temps. Però no volen fer-nos por. És el que diu Pau a la segona lectura quan parla als creients de Tessalònica: Però a vosaltres, germans, que no viviu en la foscor, aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre, ja que tots sou fills de la llum i del dia. Vol dir que qui espera el Senyor a qui estima, no pot esperar-lo amb por, perquè l’Estimat no pot fer-nos por quan vingui a buscar-nos. Oi que ho sabem que malament rai si ens fa por la parella? Vol dir que alguna cosa no va bé. Si ens fa por la vinguda del nostre Senyor, pot ser un moment per demanar-nos perquè ens en fa, què haig de canviar en la meva vida ja que estic intuint que hi ha alguna cosa que a Ell no li agradarà quan vingui a buscar-me. L’Evangeli tampoc vol ser un tractat d’economia capitalista. No és un Evangeli pensat en honorar els inversors que saben jugar amb els diners que han rebut d’altri. És un Evangeli que ens vol fer pensar, justament, amb la nostra relació amb Déu. Qui és Ell per a mi? El text que hem llegit és llarg i potser ens hem pogut cansar d’escoltar-lo amb atenció, però hi ha una frase important que vull subratllar, perquè penso que marca la veritable diferència entre el qui rebé un milió i els qui en reberen cinc o dos (que no és la quantitat). La frase és la següent: Aquí teniu allò que és vostre. I és una frase fatal, perquè vol dir que aquest personatge no ha estimat ni el do ni el donant. Allò que li va ser donat no ho va rebre com a propi i per tant va fer com el postulant que us posava avui d’exemple: capaç de fer el que toca –“M’has donat un milió? doncs aquí el tens, no em podràs dir que me l’he gastat; haig d’anar a missa cada Diumenge? D’acord, ja està fet, però no em demanis més”–; però incapaç de sentir-se a casa, de córrer el risc de viure com Déu mateix s’arriscà en viure com un de nosaltres; perquè el Déu en qui creu és un Déu ferotge, que castiga, que està esperant la mínima per caure damunt nostre. ESTIMAR FA LA DIFERÈNCIA. I entrem en un cercle viciós, perquè jo no puc estimar allò que no conec, però si no cerco la manera de conèixer Déu mai no l’estimaré del tot o potser no l’estimaré mai. De fet, això és la conversió del dia a dia: anar aprofundint en qui és realment Déu i anar destruint els ídols i les imatges errònies que de Déu ens hem fet o ens han imposat. L’Eucaristia d’avui pot ser un moment privilegiat per fer-ho, meditar la seva Paraula i pregar a casa, a la feina, en un parc... també. Deixarem que Déu mateix ens ajudi a canviar de perspectiva?

dimecres, 12 de novembre del 2014

LA FESTA


Quan parlem de festa moltes vegades simplement pensem en un dia en què no es treballa. Però això és una derivació individualista del nostre temps. Fins si no es parla d’un dia de no treballar, “festa” vol dir que jo vaig de marxa. Però una festa és bàsicament una celebració. Una celebració familiar, de grup, de poble, no hi ha festa sense els altres. Es festeja un fet o un aniversari o un casament. Una festa és una celebració joiosa en grup d’un fet del passat o d’un esdeveniment d’ara.

Així és com ho descriu la Viquipèdia, però curiosament, si aneu al Diccionari General de la Llengua Catalana, veureu que comença la seva definició de “festa” dient: “Dia que l’Església destina a celebrar Déu, la Verge Maria i alguns sants”. Definició que està treta del Diccionari de Pompeu Fabra. Després, també parlarà, com ho farà el Pompeu Fabra, per analogia, del que hem dit al començament. Segons aquests diccionaris, doncs, el primer sentit de “festa” és religiós. I tenen tota la raó, perquè la paraula “festa” deriva de la paraula llatina “Festum” que prové de “Fanum”, o sigui, “temple”. I és que tota festa sòlida ha de derivar de l’experiència religiosa. Aquí hi ha una profunda intuïció de la llengua, de la paraula, arrelada en l’experiència de la història. La realitat sagrada és l’única que dóna raó sòlida, el motiu bàsic del perquè, de la raó, d’una festa, de la seva joia explosiva i compartida. Si Déu existeix, la festa és sòlida, té fonament. Si Crist ha ressuscitat d’entre els morts, la joia té una raó indestructible. És veritable alegria que no queda a mercè de l’atzar ni dels canvis de la vida. Tota festa autèntica està celebrant la joia de viure i del fonament i del sentit d’aquesta vida.

És la visió d’Ezequiel: “Vaig veure que de sota el llindar del Santuari que mira a l’orient naixia, del costat dret, una font d’aigua, i s’escolava cap a l’orient, passant per l’esquerra de l’altar” i continua dient: “desemboca a la Mar Morta, entra dins les aigües salades i les saneja. A tot arreu on penetrarà l’aigua d’aquest riu hi haurà tota mena d’animals... el peix serà molt abundant, perquè on arribi aquesta aigua, la mar serà sanejada... perquè l’aigua... neix del lloc sant”. Això és la festa, això és la veritable alegria, la sòlida raó de la festa que neix del lloc sant i on arriba aquesta aigua purifica i omple de vida la Mar Morta. La nostra vida anodina s’omple de color i es guareixen les nostres ferides.

Crist és el Temple d’on brolla l’aigua de la vida que vivifica tot allò que toca. Això és el que veiem quan a la creu el soldat li obre el costat dret i d’allí brolla sang i aigua. És el temple d’on brolla el riu d’aigües sanitoses. I Crist es fa visible i actuant a través de nosaltres els creients que som el seu cos, el seu temple enmig del món. “Perquè el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres” diu Pau. Crist habita en nosaltres i com diuen els Pares de l’Església: “Crist ressuscitat, tu encens en el meu cor una festa sense fi”. Nosaltres estem cridats a encendre una festa d’esperança enmig del món, mostrar Jesús, el foc del món.

Però depèn del meu QUAN. Diu l’Evangeli de Joan: “QUAN Jesús ressuscità, els deixebles recordaren que ell deia això i cregueren en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús”. Quan crec realment que Crist ha ressuscitat, no hi pot fer cap el buit, sinó sols la confiança, i aleshores surt el sol d’una comprensió profunda i serena. Quan crec que Crist ha ressuscitat i estimo Déu, brollen fins a mi les aigües sanitoses i vivificants. És aquesta l’experiència dels deixebles en la resurrecció de Jesús. Aquest fet canvià la comprensió de tot. Llavors se’ls obriren els ulls i comprengueren qui era Crist, comprengueren el sentit de les Escriptures i es comprengueren a si mateixos a la llum del Ressuscitat. Aquest és el motiu de tota festa, aquesta festa hem d’encendre-la enmig del món! Tenim la raó de l’alegria, de la festa!

INÚTILS

Dimarts, 11 de novembre de 2014
Sant Martí de Tours, bisbe
Tt 2, 1-8.11-14/Sl 36/Lc 17, 7-10


Suposem que algú de vosaltres té un esclau llaurant o pasturant el ramat. Quan ell torna del camp ¿li dieu mai que entri de seguida i segui a taula? I davant d’aquesta pregunta, Marko Rupnik, teòleg jesuïta i artista famós que ha fet, entre d’altres obres, els mosaics que adornen l’Església de San Giovanni Rotondo, on és enterrat el Padre Pio, respon una cosa que m’ha fet pensar. Ell diu que hi ha dues respostes a aquesta pregunta. La primera, la que surt espontàniament, és: “No, mai”. Tant a la societat antiga, on l’esclau era un bé moble més de la casa, per tant l’amo en disposava a plena voluntat; com en la nostra societat, feta a base del més pur intercanvi econòmic, del do ut des (“et dono perquè em donis”), la resposta no pot ser altra: “No, mai”. Perquè és l’altre qui està al meu servei, que ha de doblegar-se a la meva voluntat, als meus capricis, sense esperar res a canvi. És la cultura del kleenex: usar y tirar.

Però, segueix Marko Rupnik, hi ha una segona resposta. No és una resposta tant evident (de fet, us ho confesso, crec que jo no hi hagués caigut sense el seu ajut), però és possible i original: “No, jo mai... però TU SÍ!”. I la base per arribar a aquesta resposta, penso, està en aquesta “inutilitat” nostra que posa en evidència Jesús al final del text que avui hem escoltat: Igualment vosaltres, quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu: “Som servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”. Quan hom s’adona d’aquesta “inutilitat”, que davant Déu que ens ha creat, ens ha salvat, ens ha perdonat, ens ha redimit, ens ha fet fills seus; que en Crist ens han col·locat al costat de Déu el Pare, que hom no té cap mèrit, més aviat que no tenim res de propi, com deia Sant Francesc, que no hàgim de retornar a Déu en acció de gràcies; quan ens fem conscients de tot això és quan estem més a ras de terra i amb la visió més clara per adonar-nos que allò que no som capaços de fer, és Ell qui ho ha fet, ho fa i ho farà: preparar el convit, parar la taula i cridar-nos per rebre’ns en una comunió íntima i especial a tu i a mi, a tots nosaltres. Ho ha fet un cop per sempre donant-nos el seu Fill; ho fa cada dia en la Taula del seu Cos i la seva Sang, amb la Taula de la Seva Paraula que és l’Eucaristia; i ho farà en el futur, com recorda també Lluc (12, 37): Feliços aquells servents que el senyor, quan arribi, trobi vetllant. En veritat us dic que se cenyirà, els farà seure a taula i es posarà a servir-los.


Com sempre, Jesús no ens diu “inútils” per fer-nos sentir malament i caure en la depressió, sinó per elevar els nostres ulls vers Ell, de qui prové tot bé, i per imitar-lo. Imitar-lo en el servei als altres com ho féu sant Martí servint a pobres i desemparats, perquè quan descobrim un Déu que ens ho dóna tot, nosaltres també anem aprenent a donar-ho tot. Avui, de fet, li ho demanarem especialment amb la pregària després de la comunió: Concediu, Senyor, als qui heu nodrit amb el sagrament de la unitat, de viure segons la vostra voluntat en totes les coses, perquè així com sant Martí es va lliurar absolutament a vós també nosaltres posem el nostre goig a ser veritablement vostres. Diguem-li ben de cor: AMÉN! 

diumenge, 9 de novembre del 2014

BEAT CARMEL DE COLOMERS

Beat fra Carmel de Colomers, OFMCap, màrtir
Diumenge XXXII, 9 de novembre de 2014
Dedicació de la Basílica del Laterà
Ez 47, 1-2.8-9.12/Sl 45/1 Co 3, 9b-11.16-17/Jn 2, 13-22

Hi ha una frase feta en català que fa: Això és començar una casa per la teulada i l’acostumem a aplicar quan algú comenta de fer alguna cosa, segurament amb molta empenta, però oblidant allò que és bàsic, volent començar a l’inrevés de com caldria fer-ho.

De construir i de reconstruir amb allò que és bàsic van les lectures que la litúrgia ens proposa avui de meditar en celebrar la dedicació de la basílica del Laterà, la catedral de Roma. I són unes lectures sorprenents, si ens hi fixem, perquè tot i celebrar la dedicació d’una església feta de pedra, les lectures ens parlen de l’església real de qui aquestes pedres esdevenen símbol: l’església real que formem tu i jo, tots nosaltres.

Hem escoltat l’Apòstol Pau: Germans, vosaltres sou un edifici construït per Déu. Jo, com bon arquitecte, amb la gràcia que Déu m’ha donat, he posat el fonament, i d’altres continuen construint. Que cadascú miri bé com construeix. De fonament, ningú no en pot posar cap altre que el que està posat: Jesucrist. I és important que gravem profundament aquestes paraules en el nostre cor. L’Església no és un edifici construït començant per la teulada, és un edifici que té molt clara la seva base, més encara, allò que és bàsic. El seu fonament és Jesucrist mateix: el que Ell digué i com ho digué; el que Ell va viure i com ho va viure; la seva mort i el perquè i el com va morir; i la seva resurrecció que és l’aval de Déu Pare de tot això que acabem de dir sobre la vida i el capteniment de Jesús. És el ressò de les paraules enigmàtiques que, a oïdes dels jueus, Jesús pronuncia: Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies.


Però aquest edifici, que per a Pau no és una basílica reial, ni és un palau i, ni molt menys, un centre comercial dels nostres dies, sinó un temple, el lloc de trobada entre Déu i l’home, el lloc de la comunió i del diàleg, el lloc de la pregària i la intercessió, aquest edifici –per a Pau– encara està en construcció. Tu i jo, tots nosaltres, som un temple en obres. I, estimats i estimades, gràcies a Déu aquest temple no necessita permís d’obres per créixer i anar-se ampliant, perquè Aquell que ha posat el fonament és el mateix que ens insta a créixer i a ampliar els espais. Ben cert, potser algun cop també caldrà que Jesús entri amb força per escombrar tot allò que fa nosa en aquesta vida nostra cridada cada cop més a ser a semblança de la seva. La pregunta és, de quin “material” podem anar construint aquesta vida perquè aquest temple que som faci bé les seves funcions? Aquí ens poden ajudar unes paraules que fra Eduard Rey, en el seu llibre Testimonis de sàvia ingenuïtat, diu del nostre beat fra Carmel de Colomers que vam poder celebrar aquest passat dijous, 6 de novembre, per primer cop: Fra Carmel era un d’aquells frares que rara vegada apareixen als llibres d’història, però que amb la seva presència humil, el seu treball constant i discret i la seva alegria gairebé permanent han omplert de vida i de sentit els convents dels caputxins. (...) No tots els trasllats li van venir de gust, però sempre els va acceptar sense queixar-se, i a tot arreu va deixar un bon record (p. 139). El beat Carmel, amb la seva manera de viure i de morir, em sembla que il·lustra molt bé el que Pau vol dir quan ens anomena temples de Déu: homes i dones que irradien, no amb grans obres ni llampants, sinó discretament, l’amor de Déu en les seves vides arreu on es troben. Però, podem demanar-nos novament, d’on surt tot això, de quina “pedrera” surt aquest “material”? Fra Eduard més endavant escriu: Quan la feina li deixava una estona lliure, li agradava d’entrar a l’església i visitar Jesús en el sagrari. També llegia de gust les cartes de Pau, i en parlava sovint. (...) D’aquesta manera va passar la vida de fra Carmel, sense estridències, d’una manera suau i discreta, com el veritable amor, que sap ser eficaç sense fer-se notar (p. 140). La pedrera d’on treia el material, la font d’on bevia fra Carmel i que va amarar tota la seva vida fins a poder donar amb valentia testimoni d’aquesta fe amb el seu martiri era Déu mateix buscat i trobat en el Sagrament de l’Eucaristia i en la Seva Paraula llegida i meditada. No deixem, doncs, de construir sempre sobre aquest fonament. ¿No sabeu que sou un temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres?

Tothom serveix i tothom suma (Sant Joan del Laterà 2014)

 
Ens plau contemplar com han estat edificades les esglésies velles i senzilles de zones rurals, especialment de muntanya. Les pedres més sòlides i les més voluminoses les trobem en els angles de l’edificació, en les bases del campanar o sostenint les arcades. Són blocs que han estat importats d’altres indrets o són de pedreres locals modelats expressament per ocupar aquest lloc. Sobre ells recau el pes més important de l’edifici.

Al seu costat, hi veiem rocs de múltiples dimensions (grans, mitjans, petits), de formes variades (arrodonits, cantelluts, quadrats o allargats) que s'han recollit de l’entorn. Aquests rocs han estat col·locats de forma estudiada i polida, donant harmonia i consistència a l’edificació. Són pedres que podem qualificar de menors, però sense elles no es podria aixecar l’església o l’ermita.

Per últim, els grans blocs i els rocs han estat units amb una argamassa elaborada amb terra extreta del voltant. Fins i tot la pedreta més irrisòria serveix per esdevenir una massa que, assecada, cohesionarà tot el pedregam durant dècades i dècades. La conclusió és fàcil: totes les pedres serveixen i totes sumen per edificar una esglesiola.
Fent una al·legoria d’aquestes pedres amb els creients podem afirmar el mateix: que a més de les pedres principals, tots els cristians servim i sumem en l’edifici de l’Església. Tots aportem quelcom, per insignificants, cantelluts o quadrats que siguem, i tots som harmoniosament cohesionats per l’argamassa de l’Esperit Sant, que sempre aprofita les coses més petites i humils.
Coincidint amb aquest diumenge, avui commemorem la dedicació de la basílica bizantina del Laterà, a Roma, consagrada els primers decennis del segle IV. Es tracta de l’església més antiga d’occident, i també la més significativa per esdevenir la catedral de Roma que aplega en la unitat els cristians catòlics.
D’aleshores ençà, a Roma, a Occident, a Orient, al Nord i al Sud s’han construït i reconstruït inquantificables esglésies, sempre amb materials de la zona per convertir l’anomenada “casa de Déu” en un edifici proper, íntim, de la terra, de la gent que hi viu.
Aquesta església aixecada per un poble concret i construïda segons la seva idiosincràcia i segons seva identitat, no trenca la comunió amb les esglésies d’altres comarques, autonomies, nacions, països i estats. Al contrari, sense imposicions exercim lliurement la comunió amb la basílica romana del Laterà, precisament perquè assaborim la nostra identitat local, que ens agermana amb les altres identitats de la nostra Església catòlica, universal per definició.

dimecres, 5 de novembre del 2014

PORTADORS DE CRIST

Pintura a l'església de Sant Cristòfol d'Anyós
de Jordi Casamajor
Dimecres, 5 de novembre de 2014
Fl 2, 12-18/Sl 26/Lc 14, 25-33

Hi ha un sant que em resulta simpàtic amb la seva representació: sant Cristòfor. Ja sabeu de quina manera se’l sol representar: un home (la llegenda diu que un gegant, o un home de bona alçada) carregant un Nen, que representa Jesús Infant. De fet, això és el que vol dir el seu nom: CHRISTÓS-PHÓROS “que porta” o “carrega” Crist. I em sembla que és un bella imatge d’allò que estem cridats a ser tots els cristians: portadors de Crist. De fet, i això és el que sovint oblidem, és que, per la fe, ja ho som de “portadors de Crist”, manca prendre’n consciència.

Ara bé, què vol dir això de ser portadors de Crist avui? Ens hi volen ajudar les dues lectures que acabem d’escoltar on el verb “portar” hi apareix dues vegades. Pau recorda als cristians de Filips (a qui al principi del capítol 2, el mateix que hem escoltat avui, els recordava de cercar de tenir els mateixos sentiments del Crist, és a dir, la seva forma de captenir-se, la seva humilitat, el seu abaixament fet d’obediència incondicional al Pare): Vosaltres, que porteu la paraula de vida, resplendiu davant d’ell com les estrelles del cel. Aquesta “paraula de vida” (“logos” en grec) tant pot ser una referència a l’Evangeli (Bona Notícia, és a dir, el missatge transmès pels apòstols que ha estat missatge de vida plena i salvació per als qui l’han rebut), com, filant més prim, una referència a Jesús mateix, perquè per a Pau l’Evangeli, la Paraula de Vida, no és un text, és una Persona. Som portadors d’aquesta Paraula de Vida! De quina manera pren forma en les nostres vides aquesta afirmació? Pau parla de no rondinar ni discutir, de ser irreprensibles i senzills, de ser com gent sense tara en contrast amb la resta de gent vista com gent innoble i poc sincera. És una vida que traspua, una vida que es coneix per la forma de viure i comportar-se. I el bonic, em sembla, és que no és una vida que acaba en un mateix, és una vida abocada als altres. Els altres poden gaudir i beneficiar-se, en certa mesura, d’aquesta vida que portem. Som dels violents o dels conciliadors? Som dels qui guarden rancúnia o dels perdonadors? Som dels qui miren pel propi profit o pel bé comú?


L’Evangeli ens dóna l’altra idea del que significa ser portadors de Crist avui. Diu Jesús: Qui no porta la seva creu per venir amb mi no pot ser deixeble meu. Fa poc Jesús ha anunciat la seva mort. Amb tot hi ha tota una gentada que el segueix. Han entès bé les seves paraules? Han entès què significa seguir algú que serà mort, que als ulls del món serà un gran fracassat? Jesús posa l’accent en el seguiment i seguir-lo significa renunciar. Perquè renunciar és el que succeeix quan hom tria entre dues possibilitats, entre dues opcions: o la vida o la mort; o l’esclavitud o la llibertat; o Déu o els diners; o Jesús o... Posem aquí cadascú allò que ens fa triar entre Ell i tantes ofertes... Jesús ho torna a recordar quan demana als qui el segueixen que calculin, que reflexionin, que sospesin... Així també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té. La creu, en aquest context em sembla, és la imatge pura i dura de la renúncia radical, de la tria en la qual ens ho juguem tot. I l’experiència ens diu que cada dia, de formes diverses, ens cal asseure’ns i triar: entre viure en la veritat o en la mentida; entre cultivar el que significa estimar Déu i el proïsme o cultivar la frivolitat i l’aparença d’unes relacions basades en l’interès i el profit i entre tantes altres coses... Som portadors de Crist: mirem de viure-ho!

diumenge, 2 de novembre del 2014

Després sí que hi haurà quelcom (Fidels Difunts 2014)

“La mort no em fa por, només em fa pena, perquè després no hi haurà res”. Això ho deia en la que esdevingué la seva darrera entrevista un gran escriptor basc que morí fa pocs dies. El lloc on llegíem la notícia recollia aquesta frase a tall de titular, donant-li, intencionadament, un to de declaració contundent.
 
La frase ens provocà una immediata rèplica neutralitzadora: “La mort no ens fa por, ens dóna alegria perquè després vindrà el bo i millor”. Es tracta d’una refutació creient que també vol ser una declaració incisiva, i expressada en plural per manifestar que al seu darrera hi ha creients de totes les religions on, el més enllà, la vida després de la mort, esdevé una creença fonamental compartida, encara més, la raó de ser de la nostra fe.
Anem més enllà de rèpliques compulsives i passem honestament a la reflexió creient. La mort ens produeix més o menys por, segons la persona i sobretot l’edat, però hem d’acceptar que malgrat la nostra creença, morir ens fa molt de respecte; fins i tot en alguns moments ens aboca a un abisme existencial que ens fa experimentar el sense sentit de la vida.
Però tenim una resposta en la nostra fe, que és la creença confiada que venim de Déu, que vivim sota la seva mirada, i que tornem a Ell. Això no és demostrable empíricament, però sí que és experimentable en la nostra interioritat, sentint l’abraçada de Déu quan hem estat prou agosarats de saltar confiadament dins el nostre abisme existencial.
Tenim també una resposta en la nostra esperança, que és l’espera confiada que tot allò de bo que veiem i que vivim, ni que sigui fugaçment, ha de desplegar-se de forma absoluta i definitiva segons els plans que Déu ha dissenyat. Tot està destinat a acabar bé, seria la conclusió.
Tenim també una resposta en el nostre amor creient, que anomenem caritat, que és l’estima confiada que tots els actes d’amor que realitzem estan amarats de Déu, i que no poden romandre oblidats en el buit sinó que sostenen i vitalitzen el nostre món. Com diu sant Pau: l’amor no passarà mai.
Però la resposta principal la tenim en Jesús, no en un Jesús històric que feia guaricions de franc i sense fer cua, o que feia discursos seductors i promeses alliberadores com escoltem tan sovint. Estem parlant de Jesús Ressuscitat que, com els deixebles ens expliquen en els evangelis, i sant Pau en els Fets dels Apòstols i les seves cartes, se’ls feu clarament perceptible i van experimentar vivament la seva presència transcendent. Aquest és el missatge que van anunciar arreu, aquest és el nucli de la nostra fe, el motiu de la nostra esperança, i el fonament de la nostra caritat: que la nostra vida terrenal, gràcies a Jesucrist i agafats de la seva mà, ens condueix a una vida supranatural.  
Malgrat les nostres incerteses, les pujades i baixades d’ànim, les crisis de fe, malgrat el misteri de tot plegat, aquest és el camí que creiem i que preguem pels nostres difunts. Ells ens esperen somrients en el més enllà, encoratjar-nos a viure amb fe, esperança i caritat el nostre ençà.

dissabte, 1 de novembre del 2014

UNA FINESTRA AL CEL

Dissabte, 1 de novembre de 2014
Solemnitat de Tots Sants
Ap 7, 2-4.9-14/Sl 23/1 Jn 3, 1-3/Mt 5, 1-12a


Començar la nostra Eucaristia d’avui escoltant com a primera lectura el llibre de l’Apocalipsi és com obrir un finestra que dóna directament al cel. Encara que, certament, la lectura d’aquest llibre de la Bíblia es faci feixuga perquè ens manqui sovint la clau d’interpretació de tantes visions i símbols que l’autor fa servir, necessitem obrir aquesta finestra “virtual” de tant en tant, de la mateixa manera que cada matí, quan ens llevem, obrim les finestres de la nostra cambra perquè s’airegi. Necessitem fer-ho perquè la vida, com si fos la ineludible força de gravetat, ens atrau cap a les coses de la terra, del món que vivim i trepitgem, fent-nos oblidar que damunt nostre hi ha un cel blau, malgrat que algun cop ens l’amagui la tempesta.

La solemnitat que avui celebrem vol ajudar-nos a obrir de bat a bat aquesta finestra al més enllà. Per dir-nos almenys, crec, tres coses ben concretes: primer, que aquest més enllà no és tant un lloc com un estat. Com a humans que som això se’ns fa difícil de capir. Perquè la nostra corporalitat es dóna només en el temps i en l’espai. Amb tot, ell lloc que anomenem cel és un estat de comunió i de felicitat en Déu. De res serveix fer càbales sobre en quin punt del vast univers hi és. On Déu hi és, allà hi és el cel, la comunió, la felicitat, la benaurança. Som cridats a cercar la seva presència arreu. En segon lloc, dir-nos també que aquest més enllà és quelcom habitat. És el lloc habitat per Déu Trinitat, és el lloc habitat per la nostra Mare, és el lloc habitat per tots aquells que han estimat Déu, alguns fins i tot signant aquest amor a preu de la seva vida. És el lloc de la companyia, de la comunió dels sants que recorda el Símbol dels Apòstols, de l’Església invisible, però ben real. I, en tercer lloc, aquest més enllà és el lloc que esborra tota diferència, creant diversitat. Ho hem escoltat, l’àngel posa el seu segell marcant primer cent quaranta-quatre mil de totes les tribus d’Israel. Déu no s’ha desdit de les seves promeses. Israel és salvat en plenitud. Hi són totes les tribus. Però Déu no crea un club d’amics, una elit. No podria fer-ho, essent com és el Déu creador de la humanitat sencera: Després vaig veure una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües. Un Déu que vol salvar, que vol fer entrar en la seva comunió a tothom, sense excepcions.

Donem, per exemple, un cop d’ull al reguitzell de sants i santes que han entrat recentment en el calendari: el beat fra Carmel de Colomers (tot just fa una mica més d’un any que celebràvem la seva beatificació), sant Joan XXIII, sant Joan Pau II, la beatificació de Pau VI, el centenari que enguany fem de Santa Teresa de Jesús, els beats Francisco i Jacinta Marto, vidents de Fàtima... gent d’estrats socials ben diversos, cridats per Déu també a responsabilitats diverses... tots amb una cosa en comú: la santedat. I aquesta, jo diria, entesa com la intuïa la Serventa de Déu Maria Benedicta Daiber (Stuttgart, 1904-Barcelona, 1987) qui deia: La santedat no és sinó la vida de Crist en l’ànima omplint-la tota. A això ens interpel·len les Benaurances que hem escoltat de llavis de Jesús a l’Evangeli.


Que en la celebració d’avui, emmirallant-nos en aquest gran núvol de testimonis, d’homes i dones que s’han deixat omplir l’ànima de Déu, siguem esperonats més i més a viure nosaltres mateixos aquesta crida a la santedat que tots tenim pel nostre baptisme, perquè, certament, Déu també vol omplir-nos l’ànima de la seva gràcia, del seu amor, de la seva presència per esdevenir llum seva en el nostre món.