“Quan el fill de l’home vindrà amb el seu poder,
acompanyat de tots els àngels, s’asseurà al seu tron gloriós i es reuniran
davant d’ell tots els pobles”. Repetim la introducció a l’escena evangèlica
del judici final on, utilitzant la imatge de les cabres i les ovelles, els
creients en Jesús seràn jutjats segons les seves obres.
L’evangeli de Mateu posa en boca de Jesús una escenificació de la fi dels temps molt entenedora pels seus contemporanis: el “fill de l’home” fa referència a un messies celestial, baixat del cel i rodejat de tots els àngels, per dirigir el judici final assegut en un tron gloriós. El relat evangèlic es clou amb la sentència: els injustos aniran als suplicis eterns i el justos entraran a la vida eterna.
Però el que era molt entenedor pels seguidors de Jesús del
segle primer i dels segles posteriors, per a nosaltres esdevé una escena més
aviat surrealista, fins i tot passada de moda. Parlar de judici final o
mencionar personatges celestials ens sona a retòrica. No diguem si parlem de
llocs i de personatges inframundans que
ens desvetllen un somriure de condescendència. Per molts creients, aquestes
divisions de vida eterna o suplici etern, de cel o infern, de premi o càstig,
esdevenen quelcom superat, eren recursos antics per atemorir el creient i tenir-lo
submís.
A més, els humans hem aconseguit encarnar en la terra tots
aquests escenaris: hi ha els qui, asseguts en el seu tron de poder polític, de poder
econòmic, de poder judicial o de poder religiós, jutgen a persones i a pobles amb plena autoritat. Amb les nostres immenses capacitats hem creat molts paradisos
terrenals i també paradisos fiscals on es viu de forma regalada. També, i en
contraposició, creem autèntics inferns on la vida esdevé un càstig i una
condemna perpètua. Fins i tot som capaços de crear purgatoris com les crisis econòmiques
que esdevenen una prova duríssima pels més febles.
En definitiva, perquè esperar intervencions divines si els
humans som capaços de crear judicis, cels i inferns a la nostra mesura! Aquesta
seria la conclusió de l’ésser humà contemporani, la mentalitat del qual,
vulguem o no, els creients en participem en major o menor mesura.
Però si marquem les distàncies adequades amb aquest
pensament globalitzant, els creients podem assegurar que el judici diví serà
sempre més benèvol i just que el judici dels humans, que el cel diví serà molt
millor que els paradisos terrenals, fins i tot l’infern serà més condescendent
que els inferns humans.
Els humans sovint ens creiem la mesura de totes les coses, el
principi i la fi de tot. Els qui ens considerem creients, sense negar el valor
de la condició humana i del compromís actiu, creiem que Déu és l’única mesura de totes les coses, el
principi i la fi de tot. I els cristians tenim la nostra mirada de fe centrada
en Jesucrist, ressuscitat al cel i assegut a la dreta del Pare com a rei de l’univers.
Ells, en el moment oportú, quan la humanitat estigui preparada, donaran acompliment
a les nostres esperances, posant-nos a tots al nostre lloc, que és viure en
plenitud al seu costat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada