LA FESTA

Quan parlem de festa moltes vegades simplement pensem en un dia en què no es treballa. Però això és una derivació individualista del nostre temps. Fins si no es parla d’un dia de no treballar, “festa” vol dir que jo vaig de marxa. Però una festa és bàsicament una celebració. Una celebració familiar, de grup, de poble, no hi ha festa sense els altres. Es festeja un fet o un aniversari o un casament. Una festa és una celebració joiosa en grup d’un fet del passat o d’un esdeveniment d’ara.

Així és com ho descriu la Viquipèdia, però curiosament, si aneu al Diccionari General de la Llengua Catalana, veureu que comença la seva definició de “festa” dient: “Dia que l’Església destina a celebrar Déu, la Verge Maria i alguns sants”. Definició que està treta del Diccionari de Pompeu Fabra. Després, també parlarà, com ho farà el Pompeu Fabra, per analogia, del que hem dit al començament. Segons aquests diccionaris, doncs, el primer sentit de “festa” és religiós. I tenen tota la raó, perquè la paraula “festa” deriva de la paraula llatina “Festum” que prové de “Fanum”, o sigui, “temple”. I és que tota festa sòlida ha de derivar de l’experiència religiosa. Aquí hi ha una profunda intuïció de la llengua, de la paraula, arrelada en l’experiència de la història. La realitat sagrada és l’única que dóna raó sòlida, el motiu bàsic del perquè, de la raó, d’una festa, de la seva joia explosiva i compartida. Si Déu existeix, la festa és sòlida, té fonament. Si Crist ha ressuscitat d’entre els morts, la joia té una raó indestructible. És veritable alegria que no queda a mercè de l’atzar ni dels canvis de la vida. Tota festa autèntica està celebrant la joia de viure i del fonament i del sentit d’aquesta vida.

És la visió d’Ezequiel: “Vaig veure que de sota el llindar del Santuari que mira a l’orient naixia, del costat dret, una font d’aigua, i s’escolava cap a l’orient, passant per l’esquerra de l’altar” i continua dient: “desemboca a la Mar Morta, entra dins les aigües salades i les saneja. A tot arreu on penetrarà l’aigua d’aquest riu hi haurà tota mena d’animals... el peix serà molt abundant, perquè on arribi aquesta aigua, la mar serà sanejada... perquè l’aigua... neix del lloc sant”. Això és la festa, això és la veritable alegria, la sòlida raó de la festa que neix del lloc sant i on arriba aquesta aigua purifica i omple de vida la Mar Morta. La nostra vida anodina s’omple de color i es guareixen les nostres ferides.

Crist és el Temple d’on brolla l’aigua de la vida que vivifica tot allò que toca. Això és el que veiem quan a la creu el soldat li obre el costat dret i d’allí brolla sang i aigua. És el temple d’on brolla el riu d’aigües sanitoses. I Crist es fa visible i actuant a través de nosaltres els creients que som el seu cos, el seu temple enmig del món. “Perquè el temple de Déu és sagrat, i aquest temple sou vosaltres” diu Pau. Crist habita en nosaltres i com diuen els Pares de l’Església: “Crist ressuscitat, tu encens en el meu cor una festa sense fi”. Nosaltres estem cridats a encendre una festa d’esperança enmig del món, mostrar Jesús, el foc del món.

Però depèn del meu QUAN. Diu l’Evangeli de Joan: “QUAN Jesús ressuscità, els deixebles recordaren que ell deia això i cregueren en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús”. Quan crec realment que Crist ha ressuscitat, no hi pot fer cap el buit, sinó sols la confiança, i aleshores surt el sol d’una comprensió profunda i serena. Quan crec que Crist ha ressuscitat i estimo Déu, brollen fins a mi les aigües sanitoses i vivificants. És aquesta l’experiència dels deixebles en la resurrecció de Jesús. Aquest fet canvià la comprensió de tot. Llavors se’ls obriren els ulls i comprengueren qui era Crist, comprengueren el sentit de les Escriptures i es comprengueren a si mateixos a la llum del Ressuscitat. Aquest és el motiu de tota festa, aquesta festa hem d’encendre-la enmig del món! Tenim la raó de l’alegria, de la festa!