EL MEU "PRÍNCEP BLAU"

Diumenge XXXIV, 23 de novembre de 2014

Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món

Ez 34, 11-12.15-17/Sl 22/

1 Co 15, 20-26.28/

Mt 25, 31-46

No sé si encara s’expliquen aquest tipus de contes, però encara recordo aquells contes explicats per l’àvia o la mare quan em costava dormir-me o estava malalt, aquells contes i històries que omplien la meva imaginació de tantes imatges fantàstiques. Un dels contes clàssics i típics del més pur estil Walt Disney és el de la granota que, quan la princesa li donava un petó, es convertia en aquell “príncep blau” que acabava donant el final feliç a la narració. La moral d’aquest tipus de contes era bonica: no te’n refiïs de les aparences, allò més lleig, més horrible, allò tan desagradable que hom pot, de primeres, rebutjar, és el que pot amagar la bellesa o la bonesa que hom més desitja trobar. Penseu sinó en el conte de La Bella i la bèstia.

Permeteu-me aquesta digressió per dir-vos que allò que la literatura profana o infantil ha volgut explicar a tantes generacions és el que, salvant les distàncies, d’una forma provocativa ens relata l’Evangeli d’avui. El relat se’ns presenta com una visió, com una finestra oberta al futur, ni més ni menys que a la fi dels temps, el moment del que sant Pau ha volgut parlar-nos en la segona lectura: el moment en què Jesús posarà el Regne en mans de Déu, perquè Aquest sigui tot en tots. Jesús apareix com a jutge, però el judici és molt curiós: no es demana quantes vegades hem anat a missa (normal, perquè no es tracta de fer mèrits anant a missa, la missa és la concreció de la nostra acció de gràcies, el nostre agraïment, pel que Déu ha fet amb nosaltres: retornem amb agraïment, l’amor que Déu mostra amb nosaltres en el dia a dia); no es demana si hem professat una religió o una altra (Jesús no els demana que recitin el Credo; normal, perquè la nostra confessió vol ser el recordatori del programa de vida que hem escollit de fer en rebre el nostre baptisme i ser adoptats com a fills i filles de Déu); Jesús NO ELS DEMANA RES... el que fa és RECONÈIXER-LOS COM AQUELLS QUE L’HAN VIST EN L’ALTRE. En l’altre que era, si em permeteu, com la granota del conte: el famolenc, l’assedegat, el foraster, el nu, el malalt, el presoner... justament aquell grup de persones que, de natural, no els comptaríem en el nostre cercle d’amistats íntimes, són “les granotes del món”, a qui ningú mai no se’ns acudiria de donar-los un petó, una abraçada... Però, per a sorpresa dels jutjats: Senyor, ¿quan us vam veure afamat i us vam donar menjar, o que passàveu set, i us vam donar beure? ¿Quan us vam veure foraster i us vam acollir, o despullat, i us vam vestir? ¿Quan us vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure-us? la resposta de Jesús: Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi. A la fi dels temps descobrirem que aquell a qui vam ajudar sense cercar res a canvi, gratuïtament, desinteressadament, ERA EL NOSTRE “PRÍNCEP BLAU”, més encara, EL REI DE L’UNIVERS, delerós de compartir amb nosaltres un Regne, el del Pare, que Ell ja havia preparat per a nosaltres des de la creació del món.

Celebrem que Jesús és Rei... Rei de misericòrdia, Rei en l’amor, demanem-li que regni en els nostres cors, només així el sabrem trobar en el diferent, en el pobre, en el foraster. Déu segueix cercant-nos com a Bon Pastor per donar-nos el Regne, obrim-li el nostre cor de bat a bat.