Dimarts, 18 de
novembre de 2014
Ap 3, 1-6.14-2/Sl
14/Lc 19, 1-10
Aquests dies en què ens acostem al final de l’any litúrgic estem
llegint l’enigmàtic i sorprenent llibre de l’Apocalipsi. Ahir, en coincidir la
Festa de Santa Isabel d’Hongria vam fer les lectures pròpies de la festa i ens
vam saltar, doncs, el començament del llibre. I un enceta el llibre de
l’Apocalipsi i ja es troba amb aquests missatges adreçats a “l’àngel” de cada
església, és a dir, al “responsable”, a l’“anunciador o missatger” de
l’Evangeli per aquella església en concret a qui va adreçat el missatge de
Jesús. Però també sorprèn una altra cosa: ¿per què només a aquestes set
esglésies? Perquè a l’Àsia n’hi havia moltes més, per començar la d’Antioquia,
d’on sortiren enviats a evangelitzar Pau i Bernabé, o la mateixa Colosses... jo
no us ho sabria explicar perquè... però aventuro una idea, donat que ens trobem
amb un llibre ple de símbols. Les esglésies pertanyen a ciutats importants de
l’Àsia Menor ja sigui pel seu comerç o per les seves mercaderies... i en nomena
set, que és un número que evoca la plenitud. Donat tot això i que cada missatge
acaba amb una mateixa tornada que fa: Qui
tingui orelles, que escolti què diu l’Esperit a les comunitats em sembla
que no ens equivoquem massa si ho prenem tot plegat com un missatge per a tota l’Església de Déu escampada arreu
del món. Si és així, cada missatge ens toca d’una manera o una altra,
perquè arreu del món l’Església pot tenir i té la temptació de pensar que
funciona sola mercès al personal que té o les riqueses amb que hi compta; pot
tenir i té la temptació de pensar que és plena de vida, perquè en algun lloc
del món compta amb prou simpatitzants, o amb prou vocacions per anar fent; pot
tenir i té la temptació del poder, de l’arribisme, del control de les
consciències, de creure’s que ho sap tot... I, no ens enganyem, el que es diu
de l’Església en general com a institució també val per a l’Església en
particular que som cadascun de nosaltres. Faré bé de demanar-me ¿quines són les
meves temptacions? Perquè també a mi van adreçades les paraules que Jesús adreça
a les comunitats: Sé que el teu nom
significa que vius, però de fet ets mort... Tu et penses que ets ric, molt ric,
i que no et manca res, però no t’adones que ets el més miserable i digne de
compassió, pobre, cec i nu... Desvetlla’t... Jo renyo tots els meus amics i els
dic la veritat...
L’Evangeli d’ahir, que tampoc vam poder llegir, i el d’avui tenen en
comú el pas de Jesús. La Bona
Notícia és que Jesús no està quiet, estàtic, veient-les venir de lluny estant,
sinó que s’ha fet home i ha entrat en la nostra història. Jesús està passant contínuament en les nostres vides. ¿Què en faig
d’aquest pas de Jesús? Aquesta és la gran pregunta a fer-me aquest vespre. Ahir
era el cec assegut a la vora del camí prop de Jericó que sent remor de veus i
de gentada i pregunta què hi havia: I li
digueren que passava Jesús de Natzaret. És cec, però no tonto, sap que no
pot deixar passar aquesta oportunitat. Restar com està o canviar de vida... què
fer? Crida, malgrat que el renyen i el volen fer callar. Que vols que et faci? li demana Jesús quan el té a prop. Senyor, feu que hi vegi! I comença una
vida nova. En l’Evangeli d’avui és Zaqueu el protagonista. Un cobrador
d’impostos i ric. Ric a expenses d’estafar i extorsionar els veïns. Qui li farà
cas? Qui serà capaç d’apropar-se a un traïdor i lladre? Però vol veure Jesús,
segur que ha sentit parlar d’ell abans. Com és? Què farà? I arriba la sorpresa:
Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’he de
quedar a casa teva. I comença una altra vida nova.
Mira, sóc a la porta i truco. Si algú m’escolta i obre la porta,
entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi. Aquest vespre torna a passar Jesús... li
obriràs la porta de casa teva?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada