Els altius els esguarda de lluny (Diumenge 21)

“Et derrocaré del lloc que ocupes” són paraules dures que Iahvè adreça a Sobnà, el cap del palau reial, que serà destituït i substituït per algú més digne que ell per ostentar un càrrec de tanta responsabilitat. Iahvè posarà a l’espatlla del substitut “la clau del palau de David”, l’element pràctic que també simbolitza la seva autoritat a palau. El relat ens remet a una destitució esportiva molt mediàtica viscuda aquests dies: no ha estat un derrocament de Iahvè però sí el fruit d’una queixa col·lectiva realitzada des de la base que ha fet caure el personatge del seu pedestal, com també anunciava el relat d’Isaïes. Al respecte, el salm responsorial proclamava el criteri diví sobre l’ostentació de càrrecs: “El Senyor es mira els humils, mentre que els altius els esguarda de lluny”. Malament quan els altres callin davant nostre o ens esguardin de lluny, perquè significarà que el nostre comportament irradia altivesa.

L’evangeli de Mateu recreava una escena d’intimitat amb Jesús i els seus deixebles, amb preguntes directes sobre la seva persona. Pere, inspirat, li respon: “Vos sou el Messies, el Fill del Déu viu”. La resposta li val la confiança de Jesús perquè esdevingui el referent del grup, lliurant-li les claus simbòliques del Regne del cel per assenyalar la seva autoritat eclesial. Però l’episodi es clou amb la sorpresa de la severa prohibició de Jesús de dir res sobre la seva messianitat: Jesús no vol que l’enlairin mediàticament en un pedestal i el facin caure quan els vagi bé. Així mateix ha de succeir amb Pere i els seus successors en el ministeri petri, i amb els deixebles i els seus successors en el ministeri episcopal: res de pedestals mediàtics que instrumentalitzin la seva autoritat a favor propi o dels qui l’envolten!

Per això sant Pau, escrivint als Romans, proclamava respecte a Déu: “Que en són d’incomprensibles els seus judicis i d’impenetrables els seus camins! Qui pot conèixer el pensament del Senyor?”. Perquè els criteris divins estan alliberats de la competitivitat humana de desitjar pedestals. Déu no s’aferrà a cap pedestal, sinó que en baixà i es feu carn humana, amb el referent claríssim de Jesucrist de com fer les coses. Jesucrist esdevé la clau del comportament humà per entrar segur al Regne del cel. La tasca del ministeri petri és ensenyar-la a tothom.

Compadir-se finalment de tots (Diumenge 20)

“Tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració”, són paraules de Iahvè en boca del profeta Isaïes, anunciant temps millors al poble d’Israel i als habitants de Jerusalem, que han vist com els babilonis arrasaven la ciutat i el temple. La nova realitat a construir ha de ser integradora d’estrangers que respectin el dissabte i la tradició, que siguin fidels als requisits d’aquests nous temps que es concreten en una nova aliança. Aquest és el desig diví que proclama el profeta Isaïes: un poble d’Israel eixamplat a tots els pobles adorant unànimement Iahvè en el temple reedificat de Jerusalem.

De fet, avui dia la ciutat de Jerusalem esdevé un gran temple interconfessional i interreligiós que esdevé casa d’oració per a tots els pobles, on la resposta del salm responsorial assoleix a la ciutat santa una especial vibració per la seva magnífica concreció: “Que us lloïn les nacions, Déu nostre, que us lloïn tots els pobles alhora”.

Sant Pau, escrivia a la comunitat de Roma formada per una minoria significativa de cristians de matriu jueva i per una nova majoria de cristians de matriu gentil amb els quals comparteix la perplexitat que gran part del seu poble d’Israel no vulgui acollir la nova aliança anunciada pels profetes i materialitzada en Jesucrist. Però la confiança de l’apòstol en els plans divins d’aplegar finalment jueus i gentils no presenta fissures: “Déu ha deixat els uns i els altres captius de la desobediència, per compadir-se finalment de tots”. Aquest és el gran objectiu diví: la compassió final de tots, sense exclusions.

L’evangeli de Mateu també tractava les relacions entre pobles diferents i situava Jesús en el territori veí de Tir i de Sidó, l’actual Líban. Una dona cananea l’aborda a crits demanant-li que guareixi la seva filla: “Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada”. Aquí, Jesús esdevé l’estranger que surt del seu territori i la dona cananea la ciutadana local. La situació s’assembla a la del turista que visita un país més pobre i els locals l’intimiden d’alguna manera per aconseguir el seu favor. L’escena es repeteix en les nostres ciutats quan algun estranger aborda els locals per obtenir alguna moneda. Jesús es manté inicialment en silenci davant la interpel·lació de la dona sirofenícia; no accepta ni rebutja els seus clams fins que pot relacionar-se de tu a tu amb ella. Posant-la a prova i palpant la seva sinceritat, lloa la seva fe i atén la seva petició de guarir la filla: “Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols”. La nostra capacitat de guarir endimoniats és molt limitada, però podem imitar Jesús en la forma tan humana de tractar els qui ens intimiden per obtenir el nostre favor.

Tot ho ha posat sota els seus peus (Assumpció de Maria 2023)

“Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne i el seu Messies ja governa”. Aquesta és la proclamació celestial de la victòria divina sobre les forces del mal. Ho escoltàvem en el llibre de l’Apocalipsi. En aquest combat participa una dona resplendent com el sol, amb la lluna sota els peus i coronada amb dotze estrelles. La litúrgia ens convida a identificar-la amb Maria assumpta al cel i que participa de manera directa d’aquesta victòria divina gràcies al seu fill Jesucrist.

Sant Pau, escrivint als corintis, ens convida a seguir amb la mirada enlairada vers les altures quan tracta el tema de la resurrecció final dels morts, que Jesucrist ha inaugurat anticipadament i que tindrà lloc en el moment oportú: en primer lloc ressuscitant els qui creuen en ell, i a continuació, sotmetent de manera definitiva les forces del mal i fins i tot la mort. Com a colofó, Jesucrist posarà el Regne de Déu en mans del seu propietari, el Pare celestial: “El darrer enemic destituït serà la mort. Perquè l’Escriptura diu que tot ho ha posat sota els seus peus”.

L’evangeli de Lluc baixa directament del cel a la terra amb Maria i Elisabet de protagonistes amb els corresponents fruits de les seves entranyes: Jesús i Joan Baptista. Ambdues dones, enmig de l’exultança pel trobament, no perden en cap moment el referent celestial: Elisabet proclamant “Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar?”; i també Maria reconeixent que tot és obra divina: “El Totpoderós obra en mi meravelles”.

Les meravelles divines es concreten en la celebració d’avui que commemora l’assumpció de Maria al cel: si sant Pau explicava que Jesús esdevé el primer ressuscitat d’entre els morts, podem afegir que Maria és la segona ressuscitada abans de la fi dels temps. La solemnitat d’avui contempla Maria asseguda a les altures al costat del seu Fill Jesucrist, que ha estat exalçat a la dreta divina com a expressió de la seva reialesa i poder eterns. L’antífona de l’evangeli ho proclamava amb claredat: “Maria ha estat enduta al cel. Els àngels se n’alegren”. Nosaltres no som àngels, però des de la terra també ens n’alegrem i ho expressem celebrant una de les festivitats més populars del calendari litúrgic, amb aplecs que avui es celebren en tantes localitats de la nostra terra.