L'ATZAR

Fa ja uns quants anys hi havia una senyora de mitjana edat que de manera regular, gairebé cada mes, ens venia a veure al convent per demanar ajuda. Puntualment se l’anava ajudant, juntament amb Càritas que anava fent el que es podia. Aquesta senyora treballava, cobrava, però cada mes s’anava a les màquines escurabutxaques i allí, per tenir un sou una mica més elevat, allà jugava i a poc a poc es quedava sense un duro. Això va durar bastant. Ara ja fa molts anys que li he perdut la pista. Però no és l’únic cas. Els jocs d’atzar provoquen molts desastres a les famílies perquè l’atzar hi és però no és manipulable. De fet, d’aquí ve el seu nom. La paraula atzar ve de l’àrab, i vol dir flor. Hi ha una flor que, en castellà, li ha quedat el nom: azahar, que servia per fer el ram de núvia i en català es diu tarongina, i fa una olor molt bona. Per què l'atzar té aquest nom de flor? Sembla que hi havia un os d’un animal que servia de dau, i en el joc es llençava i quan  sortia una part que semblava una flor, tothom cridava flor, i volia dir que havia guanyat. D’aquí ve el nom d’atzar. I l’atzar és molt present fins i tot en la mentalitat. Hi ha mentalitats que la seva vida la redueixen a l’atzar. La vida moltes vegades la reduïm a dir: “no he tingut sort a la vida”, com si l’atzar pogués marcar definitivament la vida de les persones. És una visió negativa de la pròpia vida, com atzar, la vida, així entesa, no queda a les teves mans, queda a les mans del que surti, tens sort o no tens sort, però no està a les teves mans canviar-ho. Quan tires els daus, no poses tu el número sinó que surt el que surt. És tota una concepció de la vida el que hi ha aquí al darrera. La vida no està a les meves mans, no disposo de la vida, la vida és pur atzar, i o tinc sort o no en tinc.

El cristianisme ha pensat molt poc en l’atzar. No el tenim massa present. Jo diria que és una falta. Cal pensar en l’atzar. Hi ha moltes coses que queden en mans de l’atzar. Moltes. Fixeu-vos que per atzar un neix en una família rica i un altre, per atzar, neix en una família pobre. I, encara que ens gloriem de la nostra intel·ligència, tant has fet tu per tenir intel·ligència com el que ha fet aquell que és un ruc. Ets intel·ligent per atzar, podries haver nascut sense intel·ligència. L’atzar va marcant moltíssimes coses de la vida, i algunes de molt injustes. Moltes vegades haver nascut en un poble amb grans dificultats econòmiques, com estem veient amb els emigrants que van arribant aquí, vol dir que tens una gran mala sort d’haver nascut en un país que tu no has elegit i t’hi has trobat. Hi ha moltes coses que no elegim i t’hi trobes.

El cristianisme no diu que l’atzar no tingui importància. El que diu és que passi el que passi, la teva salvació –el gruix del sentit de la vida humana, allò que et constitueix a tu– això està a les teves mans, més encara, a les mans de Déu.

Avui el text de Romans ho diu amb claredat. El capítol 8 de Romans és un dels centres més importants del Nou Testament. Diu: “Déu ho disposa tot amb bé d’aquells que estima”. Per tant, sigui el que sigui a la teva vida, tinguis sort o no, t’hagi tocat una bona família o una mala família, tot,  Déu ho pot disposar, si tu t’hi deixes, per al teu bé. Perquè no podia passar res més dolent que haver matat a Déu mateix. I aquest assassinat, que podia ser el pitjor que podia fer la humanitat, Déu l’ha canviat amb la nostra salvació, "ho ha disposat per el nostre bé". Per tant, l’atzar existeix, però el creient sap que Déu pot fer que allò que és una desgràcia en si mateix, pugui ser reconduït per al meu bé.

 I aquest és el gran tresor que tenim, aquest tresor amagat que és Jesucrist , que ens mostra que res, ni cel ni terra, ni present ni futur, ni mort ni vida, ni res de res, ens pot separar de l’amor de Déu que s’ha revelat en Jesucrist.

Tenint clar això, la vida humana certament que té moments en què se’ns escapa de les mans, que l'atzar pot marcar, pot ferir, però sabem que si confiem en ell, allò que nosaltres percebem com a mal,  Déu li pot donar un tomb total.

Un dels llocs als que jo  hauria d’anar més és a la nostra infermeria dels frares, i ara encara més, que hi ha el pare Mateu. Sempre que hi vaig surto amb aquesta consciència: és un lloc de pobresa, perquè molts estan allà perquè s’acaben, però de pobresa lluminosa. Acabo de parlar fa poc amb el pare Mateu, pobrissó, i diu: “sé que he d’anar cap al Calvari però ara estic en el Tabor”. Ell té una frase que sempre la tinc present. Diu: “jo no sé quan Déu actua, no sé si Déu fa això o allò, però en la meva vida m’he trobat amb  moltes coincidències providencials”. Certament que hi ha l’atzar, certament que a la nostra vida a vegades hi ha coses que nosaltres no conduïm, però Déu sí. Hi ha coincidències en què la providència, a través d’elles, actua, es manifesta i ens mostra el camí. Cal saber escoltar la manera on Déu actua, en què Jesús de Natzaret ens mostra el camí,i així la nostra pobresa sigui lluminosa gràcies al gran tresor que és la nostra fe.

Homilia Diumenge XVI durant l’any
Fra Jacint Duran
30 de juliol de 2023