dissabte, 25 de setembre del 2021

Millor incloure que excloure (Diumenge 26)

“Moisès, senyor meu, prohibiu-los-ho”. Ho deia apressadament Josuè, el jove ajudant de Moisès, respecte a Eldad i Medad, dos ancians que reben l’esperit diví sense ser presents a la convocatòria davant el tabernacle. El reclam de Josuè té la seva justificació: no es pot anar per lliure quan es forma part d’un col·lectiu instituït, on les tasques han de ser delegades i autoritzades per la direcció. Però Moisès, que exerceix de cabdill d’Israel, acull l’esdeveniment amb complaença, expressant que l’esperit diví no es pot circumscriure ni reprimir. La cerimònia de recepció de l’Esperit diví per part dels setanta ancians no ha de ser la institució d’una elit directiva religiosa, sinó la selecció dels portaveus de l’esperit diví que s’atorga a tot el poble. Els ancians no reben un privilegi a defensar, sinó un servei a realitzar. Per això Eldad i Medad representen l’esperit profètic que ha de tenir qualsevol col·lectiu religiós, perquè els seus representants no caiguin en prepotències controladores.

Jesús, a l’evangeli, segueix la mateix tònica que Moisès. Quan els seus deixebles silencien un home que actua en nom de Jesús sense ser deixeble directe, ell els diu: “Deixeu-lo fer”. Com Moisès que defensa l’esperit profètic d’Eldad i Medad, Jesús defensa el desconegut que guareix en el seu nom. Jesús es desmarca dels típics recels humans vers els qui no són dels nostres. Jesús obre portes i finestres amb actitud integradora, enlloc de tancar-les amb actitud excloent. L’episodi del llibre de Nombres i de l’evangeli adverteixen a la tradició jueva i a la tradició cristiana de vetllar per la identitat religiosa amb amplitud de mires, sense recels, sospites ni exclusions. Que els altres no pensin i no actuïn religiosament com nosaltres no hem de viure-ho com una amenaça, sinó com una expressió de la pluralitat de l’esperit diví, que profèticament es manifesta dins les comunitats, dins les esglésies, dins les religions, perquè eixamplem la mirada i progressem en el respecte, en el diàleg i en l’acceptació mútua.

La frase del salmista “Preserveu-me Senyor de l’orgull, que no s’apoderi de mi”, dona la pauta per entrar en aquesta dinàmica d’acceptació i d’integració religiosa de qui és diferent. La frase també serveix als rics  de la carta de sant Jaume. Són criticats perquè han obtingut la seva riquesa de manera orgullosa, dominant i explotant els altres. La riquesa excloent mereixerà l’exclusió. Al ric no se l’acusa de ser ric, sinó d’excloure els altres en la seva generació de riqueses.

dissabte, 18 de setembre del 2021

Pacífics i pacificadors (Diumenge 25)

“More’t Anton, que el qui es queda ja es compon”, esdevé una dita apropiada que resumeix la penosa escena que els deixebles de Jesús protagonitzen a l’evangeli. L’anunci que Jesús els fa de la seva mort i resurrecció provoca que, sense entendre res, discuteixin qui serà el més important després d’aquests esdeveniments. Els seus afanys personals passen pel damunt del missatge de Jesús i alhora malmeten l’harmonia del grup. Jesús, captant el que succeeix, els posa en evidència, tallant de soca-rel la disputa: “Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”. De fet, aquesta escena es repeteix amb nosaltres, els seus deixebles actuals, quan els nostres afanys personals instrumentalitzen el missatge de Jesús i malmeten l’harmonia del grup, criticant els defectes d’uns i altres i lloant les nostres virtuts.

La carta de sant Jaume ens ho corrobora quan diu: “On hi ha gelosies i rivalitats, hi ha pertorbacions i maldats de tota mena”. Això no només passa en l’àmbit eclesial, també succeeix en l’entorn més íntim que és el familiar, i s’estén a tots els àmbits que conformen les relacions humanes, des dels més propers, als més globals. Quan escoltem el tòpic tan tronat “Per què Déu permet que hi hagi tant de mal a la terra?”, la resposta la tenim en aquesta frase de la carta: són les nostres gelosies i rivalitats les que provoquen els mals que ens envolten. El problema no l’ha de resoldre Déu, l’hem de resoldre nosaltres, que l'hem provocat! Fins i tot, la carta afirmava que som capaços de matar per obtenir el que desitgem, i que les lluites i les baralles són fruit de les nostres enveges. Aquest retrat tan cru i tan real, que ens posa a tots en evidència, ens exhorta a ser pacífics quan ens assetgen aquests desitjos malèvols; ens exhorta a ser pacificadors quan apreciem aquests mals desitjos en els altres. Aleshores la tronada interior i exterior es calmarà, i l’harmonia personal i del grup es mantindrà.

Però allunyar-nos d’aquests cercles tan accentuats de rivalitats, de gelosies i enveges, que exigeixen ballar al so de la música que els altres t’imposen, té les seves conseqüències. Ho explicava el llibre de la Saviesa: “Posem un parany al just; ens fa nosa i és contrari a tot el que fem”. Tant de bo que, quan els altres ens posin paranys i els fem nosa, no sigui per retornar-nos la mateixa moneda, sinó perquè hem estat pacífics i justos, aspirant a ser el darrer i el servidor de tots. Aleshores ens assemblarem més a Jesús.

dissabte, 11 de setembre del 2021

El repte de concretar la fe (Diumenge 24)

La carta de sant Jaume continuava parlant clar i català: “Si algú deia que té fe i no ho demostrava amb les obres, ¿de què li serviria?”. Aquest pragmatisme insistent es remata quan diu: “Si no hi ha obres, la fe sola és morta”. Amb unes afirmacions d’aquesta mena i acompanyades d’un exemple tan clar, sobren els comentaris.

Però no podem negar que materialitzar la fe amb les obres genera conflictes i dificultats. De fet, això serveix per a tot: qui no es compromet i no actua fidel als seus principis no xocarà amb els altres, però viurà sense pena ni glòria. En la primera lectura el profeta Isaïes expressava les pròpies dificultats de concretar la fe, resistint i donant la cara davant assots i humiliacions, ofenses i escopinades. El motiu d’aquests ultratges són la fidelitat a Déu, però la seva resposta de persona creient és clara: “El Senyor Déu m’ajuda: per això no em dono per vençut”. També diu: “Sé que no quedaré avergonyit” i que “Déu, el Senyor, em defensa”. Són frases que brollen d’una ànima creient, que no perd la confiança en Déu malgrat les coses li vagin en contra.

A l’evangeli, Jesús també declarava contrarietats al traduir la fe en obres: “El Fill de l’home ha de patir molt, l’han de rebutjar, ha de ser mort”. Però acaba dient: “I al cap de tres dies ha de ressuscitar. I els ho deia amb tota claredat”. Aquesta és la dinàmica de creure en Jesucrist, que és assumir amb fe les contrarietats (patiments, rebuigs, mort) per acabar victoriosos. Per aquesta raó Jesús posa en evidència Pere dient-li “Satanàs”, perquè vol obtenir la victòria sense suar-la. Jesús ho deixa ben clar als deixebles i a la gent: “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l’Evangeli, la salvarà”. Dient això, Jesús no demana servilismes sinó que la nostra fe estigui a les verdes i a les madures, que es mulli quan plou, que suï quan fa sol, que tremoli quan fa fred, que resisteixi amb esperança quan hi ha una pandèmia.

dimarts, 7 de setembre del 2021

Manteniu-vos arrelats en ell (Dimarts 23)


Les homilies serveixen per fer exhortacions a partir de les lectures que s’han escoltat. Deixem que sigui la carta als Colossencs qui les faci directament: “Continueu vivint en ell; manteniu-vos arrelats en ell; manteniu-vos edificats sobre aquest fonament; manteniu-vos sòlids en la fe que us van ensenyar; manteniu-vos amb una acció de gràcies que mai no s’acabi”. De fet, és el que procurem fer.

dissabte, 4 de setembre del 2021

Ell mateix ens ve a salvar (Diumenge 23)

 “Digueu als cors alarmats: Sigueu valents, no tingueu por”. Així exhortava el profeta Isaïes al poble d’Israel; però la frase esdevé molt adequada per a nosaltres, que portem un any i mig alarmats per una pandèmia que es resisteix a desaparèixer. Amb un estat d’alarma tan perllongat, tenim el risc que els ànims es desinflin progressivament, i la por, ni que sigui disfressada de precaució extrema, es converteix en companya de camí. Però el profeta Isaïes no es limita a donar ànims, també anuncia el motiu per tenir-los: “Aquí teniu el vostre Déu, és ell mateix qui us ve a salvar”. Aquest anunci de proximitat divina també ens serveix a nosaltres, que tenim Déu al nostre costat gràcies a Jesucrist, el nostre salvador. Ell ens salva ara i aquí de l’alarmisme, del catastrofisme, de la por que provoca desànim personal, comunitari i social.

Aquesta salvació divina, l’evangeli la concretava amb l’episodi de Jesús guarint un sordmut. Sense fer espectacles, en la intimitat, Jesús guareix aquell home i li diu: “Efatà! que vol dir “Obre’t!”. Aquesta exclamació no esdevé sobrera, sinó que és el moviment interior que el sordmut ha de realitzar perquè la guarició sigui efectiva: obrir-se. Com nosaltres, que hem de desbloquejar-nos interiorment perquè Jesucrist actuï sense entrebancs i obri les nostres oïdes a la veu divina i dels qui pateixen, i destravi la nostra llengua perquè doni missatges positius i esperançats.

Per últim, la carta de sant Jaume, que ens acompanya aquests diumenges amb el seu pragmatisme, avui ens diu que evitem els favoritismes: “No heu de comprometre la vostra fe amb diferències entre les persones”. L’exemple que posava era prou descriptiu i ens deixa retratats, perquè aquest comportament és habitual en tots els àmbits. Però la carta denuncia que això s’esdevingui en una comunitat cristiana, més concretament en una assemblea, i subratlla que aquestes situacions no han de succeir perquè comprometen la nostra fe, que ens fa iguals i germans. Per aquesta raó acaba declarant que els petits de la comunitat (els nouvinguts siguin d’on siguin, els qui tenen pocs recursos materials i personals, els qui no es fan veure) són precisament els escollits de Déu per esdevenir grans en la fe i hereus del Regne. Quina gran contradicció la nostra! Fem diferències precisament contra els favorits de Déu!