Ell mateix ens ve a salvar (Diumenge 23)

 “Digueu als cors alarmats: Sigueu valents, no tingueu por”. Així exhortava el profeta Isaïes al poble d’Israel; però la frase esdevé molt adequada per a nosaltres, que portem un any i mig alarmats per una pandèmia que es resisteix a desaparèixer. Amb un estat d’alarma tan perllongat, tenim el risc que els ànims es desinflin progressivament, i la por, ni que sigui disfressada de precaució extrema, es converteix en companya de camí. Però el profeta Isaïes no es limita a donar ànims, també anuncia el motiu per tenir-los: “Aquí teniu el vostre Déu, és ell mateix qui us ve a salvar”. Aquest anunci de proximitat divina també ens serveix a nosaltres, que tenim Déu al nostre costat gràcies a Jesucrist, el nostre salvador. Ell ens salva ara i aquí de l’alarmisme, del catastrofisme, de la por que provoca desànim personal, comunitari i social.

Aquesta salvació divina, l’evangeli la concretava amb l’episodi de Jesús guarint un sordmut. Sense fer espectacles, en la intimitat, Jesús guareix aquell home i li diu: “Efatà! que vol dir “Obre’t!”. Aquesta exclamació no esdevé sobrera, sinó que és el moviment interior que el sordmut ha de realitzar perquè la guarició sigui efectiva: obrir-se. Com nosaltres, que hem de desbloquejar-nos interiorment perquè Jesucrist actuï sense entrebancs i obri les nostres oïdes a la veu divina i dels qui pateixen, i destravi la nostra llengua perquè doni missatges positius i esperançats.

Per últim, la carta de sant Jaume, que ens acompanya aquests diumenges amb el seu pragmatisme, avui ens diu que evitem els favoritismes: “No heu de comprometre la vostra fe amb diferències entre les persones”. L’exemple que posava era prou descriptiu i ens deixa retratats, perquè aquest comportament és habitual en tots els àmbits. Però la carta denuncia que això s’esdevingui en una comunitat cristiana, més concretament en una assemblea, i subratlla que aquestes situacions no han de succeir perquè comprometen la nostra fe, que ens fa iguals i germans. Per aquesta raó acaba declarant que els petits de la comunitat (els nouvinguts siguin d’on siguin, els qui tenen pocs recursos materials i personals, els qui no es fan veure) són precisament els escollits de Déu per esdevenir grans en la fe i hereus del Regne. Quina gran contradicció la nostra! Fem diferències precisament contra els favorits de Déu!