dissabte, 25 de setembre de 2021

Millor incloure que excloure (Diumenge 26)

“Moisès, senyor meu, prohibiu-los-ho”. Ho deia apressadament Josuè, el jove ajudant de Moisès, respecte a Eldad i Medad, dos ancians que reben l’esperit diví sense ser presents a la convocatòria davant el tabernacle. El reclam de Josuè té la seva justificació: no es pot anar per lliure quan es forma part d’un col·lectiu instituït, on les tasques han de ser delegades i autoritzades per la direcció. Però Moisès, que exerceix de cabdill d’Israel, acull l’esdeveniment amb complaença, expressant que l’esperit diví no es pot circumscriure ni reprimir. La cerimònia de recepció de l’Esperit diví per part dels setanta ancians no ha de ser la institució d’una elit directiva religiosa, sinó la selecció dels portaveus de l’esperit diví que s’atorga a tot el poble. Els ancians no reben un privilegi a defensar, sinó un servei a realitzar. Per això Eldad i Medad representen l’esperit profètic que ha de tenir qualsevol col·lectiu religiós, perquè els seus representants no caiguin en prepotències controladores.

Jesús, a l’evangeli, segueix la mateix tònica que Moisès. Quan els seus deixebles silencien un home que actua en nom de Jesús sense ser deixeble directe, ell els diu: “Deixeu-lo fer”. Com Moisès que defensa l’esperit profètic d’Eldad i Medad, Jesús defensa el desconegut que guareix en el seu nom. Jesús es desmarca dels típics recels humans vers els qui no són dels nostres. Jesús obre portes i finestres amb actitud integradora, enlloc de tancar-les amb actitud excloent. L’episodi del llibre de Nombres i de l’evangeli adverteixen a la tradició jueva i a la tradició cristiana de vetllar per la identitat religiosa amb amplitud de mires, sense recels, sospites ni exclusions. Que els altres no pensin i no actuïn religiosament com nosaltres no hem de viure-ho com una amenaça, sinó com una expressió de la pluralitat de l’esperit diví, que profèticament es manifesta dins les comunitats, dins les esglésies, dins les religions, perquè eixamplem la mirada i progressem en el respecte, en el diàleg i en l’acceptació mútua.

La frase del salmista “Preserveu-me Senyor de l’orgull, que no s’apoderi de mi”, dona la pauta per entrar en aquesta dinàmica d’acceptació i d’integració religiosa de qui és diferent. La frase també serveix als rics  de la carta de sant Jaume. Són criticats perquè han obtingut la seva riquesa de manera orgullosa, dominant i explotant els altres. La riquesa excloent mereixerà l’exclusió. Al ric no se l’acusa de ser ric, sinó d’excloure els altres en la seva generació de riqueses.