Pacífics i pacificadors (Diumenge 25)

“More’t Anton, que el qui es queda ja es compon”, esdevé una dita apropiada que resumeix la penosa escena que els deixebles de Jesús protagonitzen a l’evangeli. L’anunci que Jesús els fa de la seva mort i resurrecció provoca que, sense entendre res, discuteixin qui serà el més important després d’aquests esdeveniments. Els seus afanys personals passen pel damunt del missatge de Jesús i alhora malmeten l’harmonia del grup. Jesús, captant el que succeeix, els posa en evidència, tallant de soca-rel la disputa: “Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”. De fet, aquesta escena es repeteix amb nosaltres, els seus deixebles actuals, quan els nostres afanys personals instrumentalitzen el missatge de Jesús i malmeten l’harmonia del grup, criticant els defectes d’uns i altres i lloant les nostres virtuts.

La carta de sant Jaume ens ho corrobora quan diu: “On hi ha gelosies i rivalitats, hi ha pertorbacions i maldats de tota mena”. Això no només passa en l’àmbit eclesial, també succeeix en l’entorn més íntim que és el familiar, i s’estén a tots els àmbits que conformen les relacions humanes, des dels més propers, als més globals. Quan escoltem el tòpic tan tronat “Per què Déu permet que hi hagi tant de mal a la terra?”, la resposta la tenim en aquesta frase de la carta: són les nostres gelosies i rivalitats les que provoquen els mals que ens envolten. El problema no l’ha de resoldre Déu, l’hem de resoldre nosaltres, que l'hem provocat! Fins i tot, la carta afirmava que som capaços de matar per obtenir el que desitgem, i que les lluites i les baralles són fruit de les nostres enveges. Aquest retrat tan cru i tan real, que ens posa a tots en evidència, ens exhorta a ser pacífics quan ens assetgen aquests desitjos malèvols; ens exhorta a ser pacificadors quan apreciem aquests mals desitjos en els altres. Aleshores la tronada interior i exterior es calmarà, i l’harmonia personal i del grup es mantindrà.

Però allunyar-nos d’aquests cercles tan accentuats de rivalitats, de gelosies i enveges, que exigeixen ballar al so de la música que els altres t’imposen, té les seves conseqüències. Ho explicava el llibre de la Saviesa: “Posem un parany al just; ens fa nosa i és contrari a tot el que fem”. Tant de bo que, quan els altres ens posin paranys i els fem nosa, no sigui per retornar-nos la mateixa moneda, sinó perquè hem estat pacífics i justos, aspirant a ser el darrer i el servidor de tots. Aleshores ens assemblarem més a Jesús.