divendres, 31 de març del 2017

He deixat la meva causa a les vostres mans (Dissabte 4 Quaresma)


"Jo que he deixat la meva causa a les vostres mans" és la pregària confiada del profeta Jeremies; una invocació molt meritòria, no exempta d'humans desitjos de justícia contra els qui l'assetgen, però tanmateix amb la gran gosadia de posar el desenvolupament de les contrarietats en mans de Déu.

Jeremies no planeja camàndules per defensar-se contra els qui maquinen contra ell, com tant ens agrada fer quan ens sentim atacats per algú; el profeta clama a Iahvè perquè sigui ell qui posi les coses a lloc amb la seva rectitud.

dimarts, 28 de març del 2017

La novetat com a regal de la quotidianitat (Dilluns 4 Quaresma)

"Crearé un cel nou i una terra nova", diu el Senyor al profeta Isaïes després de la desfeta de Jerusalem i l'exili a Babilònia. "Crearé un cel nou i una terra nova" són paraules que expressen una renovació total per encoratjar els israelites al retorn, a reconstruir la ciutat, el temple i la seva identitat. 

El mateix missatge es repeteix segles després en el llibre de l'Apocalipsi després d'una nova destrucció de Jerusalem i del temple, i enmig d'una intensa repressió romana. El cel nou i la terra nova anunciats aleshores també evoquen una intervenció definitiva de Déu.

Mentre esperem que arribi en plenitud aquest cel nou i aquesta terra nova proclamats per l'Escriptura, ens exercitem en donar la volta al mitjó a les situacions adverses, procurant adonar-nos que tot és nou cada dia, que enmig de la rutina hi ha un batec discreta i eficientment renovador, que la novetat és un regal imprevist que brolla de la quotidianitat.

diumenge, 26 de març del 2017

El fang guaridor de la fe (Quaresma 4)

Com acabem de comprovar, la guarició del cec de naixement és un llarg episodi que ocupa tot el capítol novè de l'evangeli de Joan. No és fàcil conservar en la memòria immediata tots els detalls que hem escoltat, però n'hi ha un que recordem fàcilment per la seva expressivitat: quan Jesús escup a terra i fa una mica de fang amb la saliva per estendre-la sobre els ulls del cec. Aquest gest aparentment secundari és recordat tres vegades més en el relat; per tant, intuïm que deu haver-hi algun missatge important que superi l'anècdota. 

Però no es tracta de fer una investigació mèdica sobre les propietats curatives del fang, ni d'exalçar la saliva miraculosa de Jesús, sinó de veure-hi una al·legoria de la fe: Jesús estén la fe en forma de fang sobre els ulls del cec, i el cec obeeix anant a rentar-se i quedant il·luminat; el cec guarit proclama als altres el que li ha passat i acaba confessant que creu en Jesús i adorant-lo. Com veiem, es tracta d'un itinerari de creixement en la fe on el cec experimenta un procés d'il·luminació, que és com els primers cristians anomenaven el baptisme: la il·luminació. El creient era il·luminat progressivament al rentar-se en les aigües del baptisme passant de les tenebres a la llum de la fe, i posteriorment passava a formar part de la comunitat quan confessava aquesta fe adorant Jesucrist. 

El fang sobre els ulls del cec expressa simbòlicament aquesta fe perquè esta format de terra i de saliva: la terra expressa que la fe és quelcom natural, habitual, terrenal, que sempre tenim a l'abast i que ens sosté; la saliva expressa que la fe té un complement diví que la modela i la configura donant-li vida. Per això acostumem a dir que la fe és alhora un do diví i una opció personal: la terra representa l'opció personal i la saliva expressa el do diví que li dóna forma. 

Finalment, remarquem que és el mateix Jesús qui va a l'encontre del cec i li estén el fang de la fe damunt els ulls; és el mateix Jesús que vingué al nostre encontre el dia del nostre bateig per estendre'ns el fang de la fe il·luminant la nostra vida. Ara ens toca a nosaltres anunciar-ho, ara ens toca a nosaltres confessar que creiem en ell, ara ens toca a nosaltres adorar-lo. També, quan s'escaigui, saber dir amb bones paraules als batejats que han abandonat la fe, que no són pocs, que es rentin el fang que porten estès als ulls i quedaran il·luminats.

dissabte, 25 de març del 2017

AQUÍ EM TENIU, DÉU MEU, VULL FER LA VOSTRA VOLUNTAT

Dissabte III de Quaresma, 25 de març de 2017
L’Anunciació del Senyor, Solemnitat
Is 7, 10-14; 8, 10/Sl 39/He 10,4-10/Lc 1, 26-38


Aquí em teniu, Déu meu... aquesta frase és com el fil conductor de les lectures d’avui. És la frase que es fa seva el salmista fins a convertir-la en pregària personal i en motiu per a viure. Semblaria que és ell el primer en adonar-se que no és el mateix donar o oferir (coses) que donar-se. Semblaria que és ell el primer en descobrir que fer la voluntat de Déu implica gastar-se, consumir-se. I aquesta descoberta vol compartir-la amb tothom... fins al punt que ha arribat a nosaltres com un model.

Aquí em teniu, Déu meu... és la frase, per a l’autor de la Carta als Hebreus, que millor expressa la manera de ser i de viure de Jesús. És la manera en què Jesús s’ha donat al Pare, ha volgut fer la seva voluntat. I aquesta voluntat s’ha concretat en aquest Emmanuel, aquest Déu-amb-nosaltres que és Jesucrist. Per això acabarà dient: A nosaltres ens ha santificat l’ofrena del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre per complir aquesta “voluntat” de Déu.

Aquí em teniu, Déu meu... és també la frase que resum la disponibilitat d’una noia senzilla i del poble a l’àngel que li porta una notícia inaudita: Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-del-Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi. Maria diu: Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules. “Esclava” és el nom, per a nosaltres avui escandalós per servil i alienant, que en canvi resumeix la disponibilitat total de Maria als plans de Déu. És la seva manera profunda, serena, total de repetir a la seva manera aquest Aquí em teniu, Déu meu...


A nou mesos del Nadal i a poques setmanes de Pasqua celebrar l’Anunciació del Senyor és recordar aquests models de donació que són Jesús, Maria i també Josep (celebrat fa pocs dies) que ens mostren que la vida, per ser viscuda plenament, està composta de concrecions que no estaran mancades de dificultats i incomprensions moltes vegades, o de les temptacions per tornar enrere i no complicar-nos la vida. Però el “sí” de Maria va fer que la història de la humanitat donés un tomb: d’història cronològica a història de salvació. I per sempre més l’han dit Benaurada. El “sí” de Jesús, el seu oferiment, ens ha redimit, ens ha salvat i ens ha santificat. I per sempre més ha esdevingut Senyor de cels i terra, Amic, Bon Pastor, Germà gran de tothom. ¿Què pot provocar el meu “sí”, el senzill “sí” dels qui plegats fem aquest camí de Quaresma sota la llum del misteri que avui celebrem? ¿què pot provocar el meu “sí” no sols al meu voltant, sinó especialment al meu interior? No ho veig tot clar, intueixo els meus límits..., però de Tu, Senyor, em refio: Aquí em teniu, Déu meu... vull fer la vostra voluntat.

diumenge, 19 de març del 2017

Hi és o no hi és? (Quaresma 3)


"¿El Senyor és amb nosaltres o no hi és?" era l'interrogant que tancava la primera lectura i que resumeix el gran pecat dels israelites: que després d'experimentar un meravellós alliberament d'Egipte, a les primeres de canvi, quan arriba la primera dificultat, s'encaren amb Moisès i s'atreveixen a dubtar de la incondicionalitat divina. La resposta definitiva de Iahvè a Israel es concretarà poc després en l'aliança del mont Sinaí, segellant un pacte etern de mutu compromís pel qual Iahvè protegirà Israel i els israelites compliran els manaments rebuts.

No obstant aquesta aliança, els israelites repetiran una i altra vegada el mateix pecat de desconfiança en la història bíblica posterior: provocant que els assiris conquereixin el regne del nord exiliant jueus i important estrangers que esdevindran els futurs samaritans; possibilitant que els babilonis destrueixin Jerusalem i el temple, exiliant a Babilònia una part rellevant de la població; ocasionant que Alexandre el Gran i els seus successors conquereixin i hel·lenitzin el país; facilitant el domini romà del territori que van aplacar les revoltes jueves destruint de nou Jerusalem, incendiant el temple, i exiliant un cop més els seus habitants. "¿El Senyor és amb nosaltres o no hi és?" continuà essent la reclamació dels israelites davant els esdeveniments. Podríem afegir, per actualitzar, l'inqualificable extermini de sis milions de jueus en la Xoà, que succeí a la nostra civilitzada Europa només fa 70 i tants anys. Aleshores, potser més que mai, el poble d'Israel es tornà a preguntar "¿El Senyor és amb nosaltres o no hi és?" 

Aquesta pregunta desconfiada que podem fer nostra amb facilitat quan els vents ens bufen en contra, es planteja sobre una base positiva: la convicció que Déu existeix i que vetlla per nosaltres. El pecat d'Israel, el nostre pecat, no és la increença, és el dubte, sempre més remeiable que la increença, que és més dura d'abordar, és més difícil de capgirar. Aquesta és la realitat amb què convivim a casa nostra fa dècades, fins i tot amb els nostres descendents i familiars més directes, sense trobar cap pou que possibiliti un encontre natural i distès com s'esdevé entre Jesús i la samaritana que permeti eliminar prejudicis, llimar reticències, trencar barreres i aplegar esperits, com aconsegueix finalment Jesús amb la samaritana i amb altres samaritans de la contrada que acaben creient en ell. Tant els no creients com els creients amb dubtes, que som la majoria, volem descobrir i tastar l'aigua viva i soterrada de la transcendència que flueix en l'interior de l'existència humana. Jesús ens ensenya a cercar diàleg entorn de pous d'aigua, espais físics on tothom se senti còmode, que permetin trencar gels i adorar Déu en esperit i en veritat, i no a tal o qual lloc, o segons d'aquesta o d'aquella manera.

dimarts, 14 de març del 2017

LA BELLESA SALVARÀ EL MÓN


Fa poc un grup de visitants d’un museu d’art modern van fer rotllana entorn d’un objecte  pensant que es tractava d’una obra d’art modern. Poc desprès va arribar l’empleat de la neteja i fent-se pas es va empotar  el carro per utilitzar-lo per fins ben prosaics, com netejar  els wàters i  els llargs corredors sostraient-lo de la devota admiració dels visitants que es van quedar entre sorpresos i avergonyits. Era un carro de neteja.
A mi em va passar una cosa semblant, però al contrari. Vaig anar a visitar una exposició i en un racó de la sala vaig veure un munt de runa amb llaunes de Coca Cola i restes de menjar, quan ho vaig veure, decidit,  vaig anar a avisar a l’encarregat de la sala perquè es netegés aquelles deixalles. Però, sort que em vaig aturar i, com per una inspiració, vaig llegir el catàleg de l’exposició on constava que allò que jo catalogava com un munt de deixalles era, en realitat, una obra d’art...
Estem despistats davant l’art. Què és el que fa que un objecte esdevingui art. Què caracteritza la bellesa? I això és important ja que encara que no ho sembli la bellesa forma part de les exigències més presents de la nostra ànima. No podríem viure en un món on no hi fos d’alguna manera la bellesa. Dostoievski deia que la bellesa salvarà el món. Certament, però no qualsevol bellesa.  És la bellesa que anuncia Jesús en l’Evangeli de Joan quan parla de la crucifixió: “quan jo sigui alçat damunt la terra, referint-se a com seria la seva mort, atrauré tothom cap a mi”. És la bellesa de creu la que salvarà al món.
Però com es pot veure bellesa en la creu? En el capítol 5 de Mateu, Jesús diu: “ de manera que els homes vegin les vostres bones obres i glorifiquin els vostre Pare del Cel”. De fet, però, el text diu no bones obres sinó obres belles. En el Nou Testament moltes vegades bo i bell són intercanviable, sinònims. La bondat atreu, és bella. La creu és l’expressió més gran de bondat que es pot imaginar, L’Infinit, l’Etern donant-se, buidant-se. Per això atreu tothom cap a Ell. La creu és la bellesa que salvarà el món. Que el salva, que em salva.
Però cal que nosaltres purifiquem la nostra mirada interior, com diu la pregària introductòria. “Llavors fruirem de la contemplació de la seva glòria”. Serem atrets cap a Ell. Escoltant-lo i alimentant-nos de la seva Paraula és com el Senyor ens purifica.
La transfiguració ens fa evident la necessitat de la Passió per arriba a la glòria de la resurrecció, com diu el Prefaci de la Missa. Però, a la vegada, és la seva anticipació . La resurrecció ja omple de bellesa, de llum la nostre creu. Ja que ens atreu cap a Ell, ho referència tot a Ell, ens transforma a la seva imatge i semblança
Quan hi ha la bondat de Déu i he deixat purificar la meva mirada interior per la Paraula de Déu llavors surt l’experiència trasbalsadora de la bellesa. La bellesa és bondat reconeguda per una mirada purificada. I aquesta bellesa pot ser en un munt d’escombraries i en la meva vida que massa sovint considero grisa i buida.          



diumenge, 12 de març del 2017

Ni estancats ni recelosos (Quaresma 2)

"El Senyor digué a Abraham: Ves-te'n del teu país, del teu clan i de la casa del teu pare." Les renúncies que Déu demana a Abraham són grans: deixar la pròpia terra, deixar les arrels i l'entorn familiar, deixar la casa paterna. "Cap al país que jo t'indicaré". La imprecisió amb que Déu li parla també és gran: Quin país? en quina direcció? Fixem-nos que les renúncies d'Abraham i la imprecisió de Déu són grans, però les promeses són més grans: esdevenir un gran poble i ser una font de benedicció. El patriarca se'n fia de Déu i "se n'anà tal com el Senyor li havia dit". 

Abraham, que anomenem el pare de la fe, es posa en camí a la bona de Déu, senyalant-nos l'itinerari dels creients: en primer lloc deixant les seguretats personals, el que ens dóna identitat, estabilitat, confiança. En segon lloc assumint les imprecisions divines, o expressem-ho millor: assumir la incertesa que provoca el creure en algú que no veus, desvetllant-nos sovint dubtes, desconcerts o desànims. Però la perseverança permet gaudir de grans compensacions, i no només en l'altra vida que és la major que esperem, sinó també en aquesta, assolint una serenor i un equilibri interior difícils d'explicar.

Això mateix és el que experimenten de manera superlativa els tres deixebles íntims de Jesús en l'escena de la transfiguració: "Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, i els dugué dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells". Els tres deixebles es podien haver quedat a la plana amb la resta però renuncien al confort del grup i segueixen el mestre amb perplexitat i muntanya amunt. Però tot plegat val la pena, perquè gaudeixen de l'experiència única de contemplar Jesús divinitzat, de gaudir de la glòria divina que els confirma que Jesús és el fill estimat de Déu, i que escoltant-lo assoliran la plenitud que anhelen.

Si els deixebles no haguessin vençut inèrcies optant per quedar-se fent xerinola amb els altres deixebles, o s'haguessin aturat per cansament o avorriment a mig camí de la pujada, s'haurien perdut aquella experiència increïble de fe, s'haguessin quedat a dues veles. Fixem-nos que això és el que sovint ens passa en el nostre itinerari de fe: les inèrcies, les comoditats, el limitar-nos a complir, la por o el recel d'endinsar-nos per terrenys imprecisos o desconeguts, ens tanca als nous horitzons i als nous gaudis que la vida de fe ens ofereix constantment

Som en la segona setmana de Quaresma i encara ens queda un llarg camí per arribar al goig de la Pasqua, per això les lectures d'avui són estratègicament desvetlladores d'ànim, on els referents d'Abraham i els tres deixebles ens estimulen a no quedar-nos estancats; així gaudirem més i millor de la nostra experiència de fe.

diumenge, 5 de març del 2017

Temptacions (Quaresma 1)

Una de les moltíssimes i antiquíssimes històries dels pares del desert d'Egipte explica que un monjo venerable, ajagut en el llit de mort, a punt d'expirar, rodejat de monjos joves que l'acompanyaven, demanà en veu baixa que li acostessin el bastó. "Pare, esteu molt dèbil, no us podeu aixecar" –li donaren per resposta els qui l'assistien. Ell segui reclamant el bastó fins que l'obtingué. Aleshores, amb les forces que li quedaven el llança vers la porta de la cel·la dient "T'he vist entrar disfressat de monjo, Satanàs! Ni a punt de morir no em deixes en pau!". 

Aquesta simpàtica història la podem posar en el mateix calaix del relat del paradís que hem escoltat en la primera lectura i del relat de les temptacions de Jesús que hem proclamat en l'evangeli. Tots tres ens expliquen les temptacions que tothora ens assetgen sigui l'escenari que sigui: una cel·la que significaria la quotidianitat, el paradís que representaria els bons moments, i el desert que dibuixaria els moments de dificultat.

En el relat del pare del desert la temptació s'introdueix en forma de bé a través de Satanàs disfressat de monjo. En el relat del paradís la temptació apareix en forma de serp que desvetlla el gran desig de ser com Déu. En l'episodi de Jesús al desert les temptacions es manifesten en forma de diable, convidant a Jesús de mostrar el seu poder: "fes que les pedres es tornin pans"; a exhibir-se ell mateix: "llençat daltabaix del pinacle del temple perquè els àngels et recullin i la gent quedi fascinada de la proesa"; també a posseir-ho tot: "si m'adores, tot això que veus serà teu". Fixem-nos que en tots els casos les temptacions no proposen res que sigui inicialment dolent. Aquest és el seu gran triomf!

Les respostes a la temptació són diferents: el monjo venerable reacciona amb contundència neutralitzant-la amb un cop de bastó; Adam i Eva hi cauen de quatre grapes, però no només per la seva feblesa, sinó perquè Déu és absent en l'escena on apareix la serp, i sense el seu referent els primers pares es deixen entabanar. Per últim Jesús reacciona desemmascarant la temptació amb arguments de l'Escriptura i mai oblidant que només Déu és digne de ser adorat. De les tres reaccions a les temptacions segurament ens identificarem més amb la beneiteria d'Adam i Eva, però aprenguem de la contundència del monjo, i sobretot de la convicció de Jesús, que experimentà les mateixes temptacions que nosaltres per ensenyar-nos a neutralitzar-les. 

Ajudats per la gràcia de Déu ―que hem d'invocar― que aquesta Quaresma ens serveixi per activar un bon antivirus que detecti i bloquegi les amenaces constants de virus de temptacions que tothora ens assetgen i se'ns colen per tot arreu.

divendres, 3 de març del 2017

SANT CIRIL O CIRIL?

Eslovàquia ha editat una moneda de 2 euros en ella hi ha gravada la imatge de sant Ciril i sant Metodi. Fa pocs dies que van celebrar el seu record en la litúrgia on se’ls venera com dos dels patrons d’Europa, i és que van evangelitzar el nord d’Europa. I per poder transmetre el contingut de la fe van crear l’alfabet eslau que, amb tota raó, s’anomena alfabet ciríl·lic. És sobretot per aquesta darrera raó que Eslovàquia els volia gravar en les seves monedes. Però abans de poder-ho fer ha hagut de consensuar-ho amb les autoritats comunitàries que no ho han acceptat. I la raó, segons ells, és que es barrejava la fe religiosa amb una cosa que havia de ser laica. Només ho han acceptat quan s’ha retirat les aureoles dels sants, quan s’ha tret creus dels seus vestits  i quan de sant Ciril s’ha passat Ciril i de sant Metodi s’ha passat a Metodi.
No em vull posar en si ha estat el més correcte la solució des d’un punt de vista polític, històric o religiós. Cada vegada entenc menys coses. Només voldria veure en aquest fet com una descripció del que ens ha passat i ens passa. Passar de sant Ciril a Ciril, de sant Metodi a Metodi és passar de llarg del motor que va donar la raó a la vida d’aquests homes a fixar-se en un aspecte, realment molt important, però totalment secundari i instrumental. Aquests homes no anaren com a fundadors d’una acadèmia de llengua, sinó abrandats pel foc de la fe, per la seva experiència de Crist. Però aquest ha estat el camí que d’una manera o una altra hem anat fet tots, o estem fent. Amb Ciril i Metodi com sants, amb la seva aureola, estem assenyalant, no uns grans creadors de la llengua, sinó que hi ha una altre realitat que no sabem com expressar, però que va fer que aquells homes ho donessin tot. Que van descobrir que no es pot servir dos senyors, que no es pot estimar Déu i el diner. Aquí hi ha una gran alternativa que ens va interpel·lant una i una altra vegada.
 Nosaltres hem tret del diner tota referència a Déu. Més, hem fet Déu al diner, l’hem posat al seu lloc. De fet l’economia és el que dona valor al que es fa. Si una acció és rendible, queda justificada. Si una cosa no és rendible queda desqualificada. El diner ha substituït la raó moral a l’hora d’actuar. Ha passat com la moneda de 2 euros eslovaca, ha quedat sense referència que l’enquadri dins una escala de valors diferent d’ell mateix.
Encara que queda més ridícul el que es posa en els dòlars : “En Déu confio” quan sabem de sobres en qui es confia, i no és precisament Déu. El problema, però, no són les monedes sinó nosaltres, ens cal posar-nos davant nosaltres mateixos i preguntar-nos en qui confiem.
Avui Jesús ens exhorta a deixar de mirar els comptes bancaris i mirar els ocells del cel, que no sembren ni seguem o els lliris del camp i la seva bellesa infinitament superior als vestits de Salomó. Jesús exhorta a confiar, però no a quedar-se amb els braços creuats. Diu : “ el vostra Pare ja sap prou que en teniu necessitat” i després afegeix: “Busqueu per damunt de tot el Regne de Déu i la seva justícia i tot això se us donarà de més a més”.
Es tracta de no cercar el diner i les coses materials “per damunt de tot” sinó que “per damunt de Tot has de cercar el Regne de Déu i la seva justícia”. Passar del jo al nosaltres, passar del tenir per damunt de tot, al ser amb els altres, a la comunió. Es tracta de no cercar el tenir sinó la justícia. I això no en solitari sinó amb i per els altres.

En aquest ser-per-els-altres trobarem Aquell que diu Isaïes: “Sió diu: El Senyor m’ha abandonat, el meu Déu s’ha oblidat de mi” és respost pel suau murmuri de la seva presencia “Creus que una mare s’oblidarà del nen que té al pit, i no s’apiadarà del fill de les seves entranyes? Però, ni que alguna se n’oblidés, jo mai m’oblidaria de tu”                                             

COM JO US HE ESTIMAT



En l’amor no puc ser jo el punt de referència. La frase del llibre del Levític que hem d’estimar als altres com a un mateix, és per a mi inquietant. I ho dic perquè hi ha moltes raons per dubtar de l’amor a sí mateix. O, encara pitjor, de quin amor parlem i com l’exercim quan diem estimar els altres com un mateix. I ho dic perquè la primera causa de mort en la franja jove de la societat és el suïcidi. Per tant la no acceptació extrema d’un mateix. Però també hi ha molts altres indicis d’aquest refús a un mateix. La no acceptació del propi cos, tant en la joventut, com en el pas del temps que motiva intervencions quirúrgiques només per canviar l’aspecte físic que no és acceptat tal i com és. La no acceptació del propi caràcter, la pròpia història... En definitiva, voldria ser diferent, no vull ser com sóc. No m’estimo.
De fet, és així com estimem als altres: els vull canviar. I això provoca situacions tenses i fins violentes.
De fet el nou Testament quan parla de l’amor a l’altre no parla tant d’estimar-lo com a si mateix, sinó que recorda es paraules de Jesús: “estimeu-vos els uns als altres COM JO US HE ESTIMAT”. Aquest “com jo” fa referència a la manera d’estimar de Jesús. Ell és el mestre que ens ensenya a estimar. Ens mostra la manera d’estimar de Déu. Ens ho mostra en el que fa i com ho fa: la seva vida, la seva mort. I també ens ho mostra en el què diu. És transparència del Pare que estima els enemics i fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa plourà sobre justos i injustos.


    

ÉS DELICTE?


A França a prop de la frontera amb Itàlia hi ha una  vall on hi ha molt pocs habitants, però malgrat el reduït nombre 11 d’ells han estat jutjats, un d’ells 3 vegades. La raó d’aquests judicis ha estat haver ajudat als emigrants provinents de diferents països fugint de la violència i la gana. Això és un pas més en la duresa d’aquests moments: a Europa es va imposant, poc a poc, que no sols l’entrada d’immigrants  sense papers és un delicte, sinó que també ho és ajudar-los.
Hom amb molta facilitat diu que són els polítics els culpables d’aquests fets. I certament que són ells els qui fan les lleis i les imposen. Però això ens deixa molt tranquils, amb la consciència massa tranquil·la. Però tots sabem que si no ho fan així es trobaran, com de fet s’han trobat, que la gent vota un altre partit. El problema som nosaltres, no som tan innocents ni en el que votem, ni en el que diem, ni sobretot en la por que ens fa el diferent, sobretot si aquest diferent és pobre. Si és ric, no hi ha problemes. És el pobre, el que ho ha perdut tot el qui ens fa por. Que el percebem com un perill, com un enemic. No som innocents.
Avui l’Escriptura ens posa contra les cordes: “sigueu sants perquè jo el Senyor, el vostre Déu, sóc sant”. Text molt repetit en el Nou Testament, i que avui Jesús ens el torna a posar al davant: “sigueu perfectes, com ho és el vostre Pare celestial”I com és el vostre Pare celestial: estima els seus enemics, per això fa sortir el sol, sobre bons i dolents. El nostre Pare no es guia pel “ull per ull, dent per dent”. Sinó que ens sacia d’amor entranyable i ens transforma en temple del seu Sant Esperit perquè actuem com Ell, perquè, en Crist, som els seus fills, per tant fets a imatge i semblança d’ Ell. De Crist.
Ser a semblança de Déu, de Crist és assumir les dificultats, la creu. L’Evangeli no diu mai que les coses siguin fàcils, no diu mai que seguir Crist sigui de color de rosa. Sinó que ens assegura “jo seré amb vosaltres cada dia”. Assegura que en l’altre, per diferent que ens sembli, Ell hi és. Que Crist és el pont que uneix, aquell que ha derrocat la muralla que separava els pobles. I ens demana seguir-lo, saben que no és fàcil el camí, però Ell hi és, i per tant,  tindrem la llum de la vida. La força del seu Esperit.

La pregària amb que hem començat la Missa deia : “Déu omnipotent, feu que per la meditació assídua del bé complim de paraula i d’obra la vostra voluntat”. Això vol dir que per la meditació assídua del mal ens evoquem al mal. Cal, doncs, la meditació assídua del bé ens porti a fer-lo. Ens porti a assumir seriosament els desafiaments que truquen a la nostra porta. I per fer-ho possible el necessitem a Ell, necessitem els altres. Sols no farem res.