"¿El Senyor és amb
nosaltres o no hi és?" era
l'interrogant que tancava la primera lectura i que resumeix el gran pecat dels
israelites: que després d'experimentar un meravellós alliberament d'Egipte, a
les primeres de canvi, quan arriba la primera dificultat, s'encaren amb Moisès
i s'atreveixen a dubtar de la incondicionalitat divina. La resposta definitiva
de Iahvè a Israel es concretarà poc després en l'aliança del mont Sinaí, segellant
un pacte etern de mutu compromís pel qual Iahvè protegirà Israel i els
israelites compliran els manaments rebuts.
No obstant aquesta aliança, els israelites repetiran una i altra vegada el mateix pecat de desconfiança en la història bíblica posterior: provocant que els assiris conquereixin el regne del nord exiliant jueus i important estrangers que esdevindran els futurs samaritans; possibilitant que els babilonis destrueixin Jerusalem i el temple, exiliant a Babilònia una part rellevant de la població; ocasionant que Alexandre el Gran i els seus successors conquereixin i hel·lenitzin el país; facilitant el domini romà del territori que van aplacar les revoltes jueves destruint de nou Jerusalem, incendiant el temple, i exiliant un cop més els seus habitants. "¿El Senyor és amb nosaltres o no hi és?" continuà essent la reclamació dels israelites davant els esdeveniments. Podríem afegir, per actualitzar, l'inqualificable extermini de sis milions de jueus en la Xoà, que succeí a la nostra civilitzada Europa només fa 70 i tants anys. Aleshores, potser més que mai, el poble d'Israel es tornà a preguntar "¿El Senyor és amb nosaltres o no hi és?"
Aquesta pregunta desconfiada que podem fer nostra amb facilitat quan els vents ens bufen en contra, es planteja sobre una base positiva: la convicció que Déu existeix i que vetlla per nosaltres. El pecat d'Israel, el nostre pecat, no és la increença, és el dubte, sempre més remeiable que la increença, que és més dura d'abordar, és més difícil de capgirar. Aquesta és la realitat amb què convivim a casa nostra fa dècades, fins i tot amb els nostres descendents i familiars més directes, sense trobar cap pou que possibiliti un encontre natural i distès ―com s'esdevé entre Jesús i la samaritana― que permeti eliminar prejudicis, llimar reticències, trencar barreres i aplegar esperits, com aconsegueix finalment Jesús amb la samaritana i amb altres samaritans de la contrada que acaben creient en ell. Tant els no creients com els creients amb dubtes, que som la majoria, volem descobrir i tastar l'aigua viva i soterrada de la transcendència que flueix en l'interior de l'existència humana. Jesús ens ensenya a cercar diàleg entorn de pous d'aigua, espais físics on tothom se senti còmode, que permetin trencar gels i adorar Déu en esperit i en veritat, i no a tal o qual lloc, o segons d'aquesta o d'aquella manera.
No obstant aquesta aliança, els israelites repetiran una i altra vegada el mateix pecat de desconfiança en la història bíblica posterior: provocant que els assiris conquereixin el regne del nord exiliant jueus i important estrangers que esdevindran els futurs samaritans; possibilitant que els babilonis destrueixin Jerusalem i el temple, exiliant a Babilònia una part rellevant de la població; ocasionant que Alexandre el Gran i els seus successors conquereixin i hel·lenitzin el país; facilitant el domini romà del territori que van aplacar les revoltes jueves destruint de nou Jerusalem, incendiant el temple, i exiliant un cop més els seus habitants. "¿El Senyor és amb nosaltres o no hi és?" continuà essent la reclamació dels israelites davant els esdeveniments. Podríem afegir, per actualitzar, l'inqualificable extermini de sis milions de jueus en la Xoà, que succeí a la nostra civilitzada Europa només fa 70 i tants anys. Aleshores, potser més que mai, el poble d'Israel es tornà a preguntar "¿El Senyor és amb nosaltres o no hi és?"
Aquesta pregunta desconfiada que podem fer nostra amb facilitat quan els vents ens bufen en contra, es planteja sobre una base positiva: la convicció que Déu existeix i que vetlla per nosaltres. El pecat d'Israel, el nostre pecat, no és la increença, és el dubte, sempre més remeiable que la increença, que és més dura d'abordar, és més difícil de capgirar. Aquesta és la realitat amb què convivim a casa nostra fa dècades, fins i tot amb els nostres descendents i familiars més directes, sense trobar cap pou que possibiliti un encontre natural i distès ―com s'esdevé entre Jesús i la samaritana― que permeti eliminar prejudicis, llimar reticències, trencar barreres i aplegar esperits, com aconsegueix finalment Jesús amb la samaritana i amb altres samaritans de la contrada que acaben creient en ell. Tant els no creients com els creients amb dubtes, que som la majoria, volem descobrir i tastar l'aigua viva i soterrada de la transcendència que flueix en l'interior de l'existència humana. Jesús ens ensenya a cercar diàleg entorn de pous d'aigua, espais físics on tothom se senti còmode, que permetin trencar gels i adorar Déu en esperit i en veritat, i no a tal o qual lloc, o segons d'aquesta o d'aquella manera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada