"El Senyor digué a Abraham: Ves-te'n del teu país, del teu
clan i de la casa del teu pare." Les renúncies que Déu
demana a Abraham són grans: deixar la pròpia terra, deixar les arrels i l'entorn
familiar, deixar la casa paterna. "Cap
al país que jo t'indicaré". La imprecisió amb que Déu li
parla també és gran: Quin país? en quina direcció? Fixem-nos que les renúncies d'Abraham i la imprecisió de Déu són grans, però les promeses són
més grans: esdevenir un gran poble i ser una font de benedicció. El
patriarca se'n fia de Déu i "se
n'anà tal com el Senyor li havia dit".
Abraham, que anomenem el pare de la fe, es posa en camí a la bona de
Déu, senyalant-nos l'itinerari dels creients: en primer lloc deixant les seguretats
personals, el que ens dóna identitat, estabilitat, confiança. En segon lloc
assumint les imprecisions divines, o expressem-ho millor: assumir la incertesa
que provoca el creure en algú que no veus, desvetllant-nos sovint dubtes, desconcerts
o desànims. Però la perseverança permet gaudir de grans compensacions, i no només
en l'altra vida que és la major que esperem, sinó també en aquesta, assolint una
serenor i un equilibri interior difícils d'explicar.
Això mateix és el que experimenten de manera superlativa els tres deixebles
íntims de Jesús en l'escena de la transfiguració: "Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, i els dugué dalt d'una muntanya alta
i es transfigurà davant d'ells". Els tres deixebles es podien haver
quedat a la plana amb la resta però renuncien al confort del grup i
segueixen el mestre amb perplexitat i muntanya amunt. Però tot plegat val la
pena, perquè gaudeixen de l'experiència única de contemplar Jesús divinitzat, de
gaudir de la glòria divina que els confirma que Jesús és el fill estimat de Déu,
i que escoltant-lo assoliran la plenitud que anhelen.
Si els
deixebles no haguessin vençut inèrcies optant per quedar-se fent xerinola amb
els altres deixebles, o s'haguessin aturat per cansament o avorriment a mig
camí de la pujada, s'haurien perdut aquella experiència increïble de fe,
s'haguessin quedat a dues veles. Fixem-nos que això és el que sovint ens passa
en el nostre itinerari de fe: les inèrcies, les comoditats, el limitar-nos a
complir, la por o el recel d'endinsar-nos per terrenys imprecisos o
desconeguts, ens tanca als nous horitzons i als nous gaudis que la vida de fe
ens ofereix constantment.
Som en la segona setmana de Quaresma i encara ens
queda un llarg camí per arribar al goig de la Pasqua, per això les lectures
d'avui són estratègicament desvetlladores d'ànim, on els referents d'Abraham i
els tres deixebles ens estimulen a no quedar-nos estancats; així gaudirem més i
millor de la nostra experiència de fe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada