dimecres, 31 d’agost del 2016

ANTICIPAR


El 4 d’agost va ser sant Joan Maria Vianney. Va néixer a finals del segle XVIII prop de Lió (França) i morí a mitjans del XIX. Li costaren molt els estudis i amb moltes dificultats arribà a ser ordenat de  sacerdot. Quasi tot el seu ministeri l’exercí a la parròquia d’Ars. Era terciari franciscà i gràcies a la seva vida senzilla, els seus consells, i sermons venia gent de tot arreu a escoltar-lo.
D’ ell és una catequesi sobre la pregària de la que us llegeixo un petit fragment, diu: “Fillets meus, el vostre cor és petit, però l’oració el dilata i el capacita per estimar Déu. L’oració fa que tastem ja anticipadament el cel, fa baixar a nosaltres una mica de Paradís. Perquè no ens deixa mai sense dolcesa; és com una mel que es vessa sobre l’ànima i que tot ho endolceix”.
Fixeu-vos què diu: “ L’oració fa que tastem ja anticipadament el cel, fa baixar a nosaltres una mica de Paradís” El rector d’ Ars vivia el que hem llegit en el capítol 11 de la carta als Hebreus: “Germans, creure és posseir anticipadament els bens que esperem”. En la pregària vivim un tast anticipat del que és el Paradís.
El creient espera el món definitiu. I, també, l’anticipa; en la pregària, i també anticipa el món definitiu on regnarà la justícia i la pau . El creient fa un tast del que diu l’Apocalipsi: “Déu eixugarà totes les seves llàgrimes”. No és el món definitiu, sinó un tast, una anticipació. Per això Jesús  ens convida: “ Veneu els vostres béns i distribuïu als diners als qui ho necessiten”. Hi ha presència real del món definitiu quan eixuguem les llàgrimes d’aquells que han quedat al marge. Quan som capaços de posar el que tenim al servei dels altres i no al contrari als altres al servei del tenir. El Paradís no és aquí, però el podem anticipar tenint fam i set de justícia. Essent treballadors per la pau.
Masses inferns s’han creat sacrificant l’home concret a incerts Paradisos. I massa dolor s’ha amagat en la indiferència o en la resignació de que el que hi ha no es pot canviar res. El creient no pot sacrificar l’home concret a l’ incertesa d’una ideologia o d’un projecte, per molt bell que sigui, ni pot posar-lo al servei de lleis del marcat que es presenten com inamovibles . Això sí, ha d’anticipar ara i aquí, amb aquestes persones el món definitiu, ha de fer un tast de Paradís.
Jesús en l’Evangeli ens diu “que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada”. Com un lladre a la nit. I això ho esperem a la fi del temps. I també a la fi de la nostra vida. A l’hora menys pensada Déu ens pot cridar. I també això cal viure-ho, ara, anticipadament: Jesús pot sortir a les nostres vides a l’hora menys pensada. Per això Jesús insisteix: esteu alertes. Sí, el Senyor pot sortir-nos a l’encontra en aquell germà, en aquella situació inesperada que demana una resposta des de la teva fe. El creient és aquell que cada dia espera la visita del seu Senyor. Com diu el salm amb que comença l’oració de l’Església: “Tant de bo avui escoltessis la seva veu”.
I ha de saber  el creient que “viure anticipadament allò que esperem” no ho pot fer sol. Sense Jesús no podem fer res. Perquè el que esperem es pot concretar en molts aspectes. Les llàgrimes dels nostres ulls tenen moltes motivacions i totes cal escoltar-les i prendre seriosament. El dolor de l’home és molt seriós. Però totes remunten a una: la felicitat de l’home és Déu. Cal, com Jesús, atendre tot dolor, però cal fer-ho amb Ell. Per això cal estar atent per on ens crida, què ens demana.
Perquè Ell es presentarà i es presenta a l’hora més impensada certament demanant com un captaire una resposta nostra. Però sobretot vol servir-nos. Com diu l’Evangeli: “Amb tota veritat us dic que se cenyirà, els farà seure a taula, i ell mateix passarà a servir-los d’un a un”. Ell mateix diu “no he vingut per ser servit sinó per servir”. Aquesta és l’experiència que esperem en el món definitiu, però que ara anticipem amb la pregària i l’amor. El rector d’Ars deia: “Pregueu i estimeu: mireu, en això hi ha la felicitat de l’home sobre la terra”. Fixeu-vos que diu la felicitat de l’home a la terra. L’Eucaristia és sim de tot això, és el cel a la terra on Jesús ens serveix d’un a un.


Entre taurons


Hi ha periodistes que fan feina d’investigació antropològica, per exemple s’inflitren en llocs, fins i tot en bandes de gàngsters, per veure com funcionen, jugant-s’hi la vida. D’aquesta experiència, en fan un reportatge amb tots els ets i uts, segons el que ells han comprès d’aquesta situació. Doncs bé, hi ha un periodista holandès que va fer aquesta mateixa experiència, posant-se en un món especialment complex: es va introduir dins les elits econòmiques de Londres, aquelles que maneguen totes les inversions de la borsa, de les compres i vendes a nivell internacional. Aquest periodista va intentar entendre qui eren aquestes persones, com eren, com vivien, quin era el seu tarannà. Hi va viure una llarga temporada i en va fer un llibre, el títol del qual ja és bastant expressiu: Nedant enmig de taurons.
En una de les presentacions que aquest autor n’ha fet, diu que el lema bàsic d’aquestes elits és un de ben concret: “Zero confiança, zero fidelitat”. O sigui: no confiar en ningú, ni que ningú confiï en tu, perquè si algú està amb tu en una actitud de confiança, et pot robar la informació que després tu podries necessitar per comprar o vendre. I també “fidelitat nul·la”, perquè el qui trobi una empresa que li paga més, s’ha acabat l’actual. Quan trobi un negoci que funciona, si ha de perdre el millor amic, el perd. “Zero confiança, zero fidelitat.”
El que realment preocupa és que aquesta manera de fer no simplement és dels qui es mouen en aquests ambients econòmics tan elevats, sinó que a poc a poc es va infiltrant en el nostre món. Ben cert, la desconfiança és una carta que cada vegada està prenen més força. Només fa falta que obris la tele o qualsevol altre mitjà, per veure que només se’t donen motius per no confiar: “No siguis badoc, no confiïs, no et refiïs.” Cap fidelitat: “Si trobes una dona més maca i més jove, doncs s’ha acabat l’actual”. Fidelitat nul·la, en empreses, amistats… Aquest és el perill que tenim: aquesta repetició continuada de lemes contra la confiança i la fidelitat.
El llibre que citava té una petita paraula que ho expressa molt bé. Diu que la sensació que hom té en aquest món és la de viatjar en un avió i començar a veure que l’aparell fa figa per un cantó i per un altre, que per tot arreu estan començant a saltar guspires. El passatger, preocupat per la situació, pregunta a les assistentes de vol què passa i aquestes li diuen: “Tranquil, no passa res. Ja està tot previst, no es preocupi”. Però com que continuen tots els problemes tècnics i cada vegada són pitjors, al final, aquell viatger entra a la cabina. I qui hi ha a la cabina? Ningú. Una metàfora per dir: el món no està mogut per grans estratègies malèvoles. Molt pitjor encara: ningú vigila! No hi ha ningú pilotant la nau. I és per això que aquest lema contra la confiança i la fidelitat acaba sent una afirmació de profund ateisme: “la meva vida no té pilot, la nau del nostre món va a la deriva, ningú la porta”.
Els textos de les lectures d’avui estan situats en aquest sentit: fixeu-vos en dues actituds. L’actitud dels fariseus i l’actitud d’aquesta dona. La dels fariseus és l’actitud de la desconfiança. Han convidat Jesús, no perquè n’estiguessin pas contents, perquè, de fet, no li han fet ni un bes, ni l’han ungit amb oli, ni li han rentat els peus… L’han convidat per veure qui és aquest home. I quan ha fet alguna cosa que no quadrava, de seguida han dit: “No pot ser profeta”, i s’escandalitzen perquè perdona el pecat. Actitud de desconfiança, per trobar motius de desconfiança.
En canvi, la dona entra i es llança als peus de Jesús, perquè ja el coneixia. Ja sabia qui era. Si no, no ho hagués fet. I el besa, el toca, l’ungeix. És una de les escenes més belles que trobem als evangelis contraposada al rentament de Jesús dels peus dels seus deixebles. Fixeu-vos que són dues actituds de la confiança. I la confiança està molt més present a les nostres vides del que imaginem. Molt més! Si no tinguessim confiança, no estaríem vius. Hi ha molta més confiança, gràcies a Déu, que desconfiança. Hi ha un martelleig en contra de la confiança, però, en el fons, el martelleig hi és, per què? Perquè hi ha una profunda confiança en la vida, i una profunda confiança en els altres. Hi ha confiança, perquè, si no, no aniríem a buscar el pa, no sortiríem al carrer, no tindríem amics, no ens casaríem, no faríem res de res. Necessitem confiança i perquè aquesta confiança se solidifiqui, necessita fidelitat. Les dues coses estan íntimament ficades en el cor de la persona humana. Sense confiança, sense fidelitat la nostra vida és impossible. La raó última d’aquesta confiança és Jesús de Natzaret, Déu encarnat, que és el pilot. Per això sant Pau dirà: “Ja no sóc jo qui visc, sinó el Crist que viu en mi”. El creient sap que la nau està portada per un bon pilot. Per això les últimes paraules de Jesús van adreçades a nosaltres: “La teva fe t’ha salvat”, i la pregària que farà el pare de l’endemoniat: “Senyor, augmenta la meva fe”.


dimarts, 30 d’agost del 2016

PER QUÈ ET FIQUES AMB NOSALTRES?

Dimarts, 30 d’agost de 2016
1 Co 2, 10b-16/Sl 144/Lc 4, 31-37

Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-nos? Aquesta és la reacció d’un home, ens diu l’Evangeli, que tenia l’esperit maligne d’un dimoni. Em puc imaginar aquest home com un home qualsevol, senzill, tranquil, assegut dissabte rere dissabte en el seu lloc, potser sense mai alçar la seva veu més que la d’un altre; sense cridar mai l’atenció de ningú... fins que un dia hi entra en escena Jesús de Natzaret i aquell home es troba empès a aixecar-se del seu seient i a cridar tan fort com podia les paraules que ja hem escoltat: Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-nos?

Les pel·lícules de por ens han donat una imatge esgarrifosa del que és una possessió diabòlica... però la veritat és que l’Enemic és molt més subtil a l’hora d’atacar-nos, de minar les nostres forces, de fer-nos errar en la recerca del camí de la Vida. Ja ho fou en la nit dels temps, segons el relat bíblic, quan insinuà a Eva i a Adam aquelles paraules: Déu sap que si un dia en mengeu (del fruit de l’arbre que era prohibit de menjar) se us obriran els ulls i sereu com déus: coneixereu el bé i el mal. Des d’aleshores ençà, en algun moment de la nostra vida, s’aixeca una veu cridanera per dir-nos: sereu com déus... i ens ho creiem... pensant que ser com déus vol dir tenir poder, tenir èxit, que no hi ha cap problema en aprofitar-nos sense mesura de tot i de tothom per al nostre interès... Déu, però, en Jesús, ja ens ha mostrat clarament de quina manera pensa Ell que és això de ser déus. Altres vegades, també de tant en tant, com en l’Evangeli d’avui, hi ha una altra veu cridanera que ens diu: Déu a vingut a destruir-te; Déu vol anorrear la teva personalitat; Déu vol que siguis el seu esclau, el seu titella... i també ens ho creiem despertant en nosaltres l’animadversió, la desconfiança contra Déu i contra tot el que significa seguir Jesucrist.

Quan hi ha aquestes o d’altres veus que ressonen en el nostre interior es fa del tot necessari poder-les reconèixer com a veus d’un esperit estrany, com a veus que no vénen de l’Esperit de Jesús. Aleshores necessitem poder sentir i poder dir amb l’autoritat de Jesús: calla i surt! I podem fer-ho si, com diu l’Apòstol, cultivem allò que tenim: el sentit de Crist, és a dir, la seva manera de pensar, la seva manera de viure, la seva manera de veure i entendre les coses que hem rebut des del baptisme. És també Pau, com hem escoltat avui, que ens diu: no hem rebut l’esperit del món, sinó l’esperit que ve de Déu, perquè siguem conscients dels dons que Déu ens ha concedit.


Aturem-nos avui, en la nostra Eucaristia, per discernir i contemplar aquests dons que Déu ens ha fet, perquè puguem reconèixer la seva bondat i neixi en nosaltres l’amor i la confiança davant d’Aquell que tan ens estima. Amb la vista clara, potser, podrem també aguditzar la nostra oïda i reconèixer la Seva Veu, que no escridassa, que no obliga, que no esclavitza, que no domina... una veu serena, un ventijol suau, que vol entrar en el fons del nostre cor, com aquell dia ho féu a la sinagoga de Cafarnaüm, i amb plena autoritat dir a cadascun dels nostres dimonis: calla i surt! Perquè tinguem pau, la Seva pau; tinguem llum, la Seva llum i perquè puguem descobrir que el Senyor és bo per a tothom, que estima entranyablement tot el que ell ha creat.

EL CAMÍ DE LA HUMILITAT

Diumenge, 28 d’agost de 2016
Si 3, 17-18.20.28-29 / Sl 67 / 
He 12, 18-19.22-24a / Lc 14, 1.7-14


Sigues modest en tot el que facis i et veuràs més estimat que el qui dóna esplèndidament diu Jesús, fill de Sira. Però... De veritat ho creiem, això?

Comencem considerant que en el nostre llenguatge corrent sovint confonem humilitat o modèstia amb pobresa. En tal és d'origen humil... diem. Però per poc que pensem, potser ja ho hem experimentat alguna vegada, sabem que la pobresa obeeix a causes externes (estar a l'atur o néixer en el si d'una família amb pocs recursos econòmics), mentre que la humilitat té a veure amb una actitud interior, una manera de ser i de viure que res té a veure en què un sigui pobre o no. Hi ha pobres molt egoistes, i l'Evangeli vol que no caiguem en confusions semblants. Si, a més, hi afegim la idea comuna que diu que l'humil és un perdedor (que tothom se n’aprofita d’ell o que no té caràcter) ja tenim tots els ingredients per allunyar-nos el més que puguem de la humilitat. Però el cristianisme sempre ha vist en la humilitat una virtut, no un defecte.

Jesús, que és un gran observador, ens vol posar sobre avís del nostre capteniment, perquè sap que, justament, és en els moments en què hom ha de prendre una decisió concreta que queda ben retratat. Això és el que els passa als convidats d’avui: ja poden anar ben vestits i aparentar autosuficiència... que quan veuen el lloc principal s’hi llencen allà a la desesperada. Aquesta no ha de ser la nostra manera de fer i, a més, Jesús ens recorda que en la nostra manera d’actuar sempre hi ha d’haver espai per a l’altre (no només convidar qui m’agrada, sinó estar oberts a tots sense distincions).

Jesús a l'Evangeli (com vivia el que ensenyava) ens pregunta avui si nosaltres cultivem en la nostra vida concreta aquesta virtut cristiana de la humilitat. Vegem alguns exemples: En un discussió ... ¿sempre vull tenir la raó? Quan parlo amb algú ... ¿sóc capaç d'escoltar el que l'altre em diu o només faig que parlar i parlar sobre mi mateix? En la meva vida de cada dia ... ¿sóc capaç de veure el bo que hi ha en els altres i el dolent que hi ha en mi en lloc de fer el contrari? ¿Vull ser sempre el centre? ¿Estic d'acord, sense més criteri, a què m'arribin enraonies i xafarderies dels altres que creen entre els meus germans i jo un prejudici?

Si fem això, com un exercici quotidià, estarem transitant pel camí de la humilitat que és el camí del mateix Jesús, el nostre Salvador, Aquell que es va fer l'últim dels últims perquè tots nosaltres participéssim de la seva riquesa, de la seva glòria, del seu amor i la seva misericòrdia cada dia i fins a l'eternitat.

Vulgui Déu Pare conduir-nos a una vida humil, és a dir, a una vida com la de Jesús de Natzaret, el Seu Fill, que ben segur no sortiria a les primeres pàgines de cap diari, però era una vida que comunicava vida i alegria a tots els que s'acostaven a Ell. Que així sigui!


diumenge, 28 d’agost del 2016

Déu revela els seus secrets als humils (Diumenge 22)

Jesús ens deia dues coses en l'evangeli: "Qui s'enalteixi serà humiliat, i qui s'humiliï serà enaltit". També deia de no convidar a taula "els nostres",  sinó els qui no ens correspondran de cap manera. L'expressió "Qui s'enalteixi serà humiliat, i qui s'humiliï serà enaltit" és prou entenedora, i la podem associar a aquella altra frase de Jesús: "Els primers seran darrers, i els darrers, primers." Són contraposicions típiques dels semites per expressar que Déu capgira l'ordre de les coses instituït pels humans. 

Aquestes expressions de Jesús són agradable d'escoltar als qui no destaquem en res, que som la majoria, però la curiositat ens suscita una pregunta: "Quan s'esdevindrà aquest canvi? Quan hi haurà aquest capgirament tan fabulós?". Hi ha personatges que arriben a dalt de tot en diferents àmbits de la vida i després, ells mateixos, per deixadesa, escàndols o per corrupció cauen daltabaix: Jesús no es refereix a això, sinó que aquest canvi no el protagonitzarem els humans sinó Déu, i no serà en aquesta vida sinó en l'altre vida. Ho hem escoltat al final de l'evangeli, responent a qui convidi a taula els necessitats: "Déu t'ho recompensarà quan ressuscitaran els justos".

Esperar a l'altra vida perquè s'acompleixin aquests canvis ens pot desanimar, però en definitiva, és el que ens empeny a viure la nostra existència no com si tot s'acabés aquí, sinó que tot comença aquí i continuarà allí de manera plena. Aquesta és l'esperança cristiana: viure de manera oberta i confiada la vida, posant-la tothora en mans de Déu.

Això que en teoria queda tan clar: posar la vida en mans de Déu, a la pràctica ens costa d'assumir, provocant-nos insatisfaccions, pessimismes i lamentacions. Aleshores, contemplant només la realitat terrenal, critiquem que la vida no és justa amb nosaltres, ens queixem dels cops que ens ha donat i ens dóna i que no mereixíem, fins i tot reptem Déu per no fer les coses com cal, permetent catàstrofes com el recent terratrèmol a Itàlia i moltes altres coses.

La nostra vida terrenal té moltes preguntes sense respostes, situacions que superen les nostres capacitats de comprensió. Sortosament tenim l'altra vida on ho veurem tot clar. Mentrestant, com deia la primera lectura, siguem modestos en tot el que fem; siguem humils, perquè Déu els revela els seus secrets.

dimarts, 23 d’agost del 2016

AI... AI... AI...!!

Dimarts, 23 d’agost de 2016
2 Te 2, 1-3a.14-17/Sl 95/Mt 23, 23-26

Segueix Jesús amb els seus “ais” als fariseus i mestres de la Llei i llur hipocresia. Avui, però, sembla que Jesús vulgui que ens fixem en la facilitat que té l’hipòcrita d’amagar-se, més encara, d’escudar-se, sota coses que, essent bones, queden corrompudes pel ús impropi que ell en fa.

Sant Teòfanes el Reclús, un monjo rus del segle XIX, ja deia que l’esperit de l’Antic Testament consisteix en la instrucció (i això vol dir la paraula hebrea Torah que solem traduir per “llei”) sobre com passar de l’exterior a l’interior; és a dir, de la pràctica externa i visible a la pietat que neix d’un cor unificat, guarit, que adora Déu en esperit i veritat i que aquesta instrucció que vol convidar-nos a fer aquest moviment de fora a endins, naturalment, encara era més evident en el Nou Testament.

Potser aquesta idea de Teòfanes el Reclús no està massa allunyada del que Jesús vol fer veure als seus interlocutors i, de pas, a nosaltres també avui. Perquè sense adonar-nos ens és molt fàcil habituar-nos al ritu o a la pràctica externa i, amb aquest escut, sota aquesta capa de vernís, viure una vida espiritual de mínims que, al final, pot ser quelcom que vagi minant-nos, endurint-nos, fent morir tot rastre veritable de la vida de l’Esperit de Déu en nosaltres. No es tracta, doncs, com potser poden pensar alguns, de fer fora tot ritus, tot costum, tota tradició... sinó d’aprofitar tot això que trobem dins l’Església per al que és veritablement el seu fi: alimentar la nostra vida i recarregar les nostres bateries quan el nostre cor que ja està girat vers Déu, potser afeixugat i cansat per la duresa del camí, encara el cerca enmig d’aquest món envoltat de sirenes que ens distreuen del que és únic i necessari: la relació personal amb Déu que passa a través de l’amor concret al meu veí. No ho havien entès els mestres de la Llei i fariseus contemporanis de Jesús que el delme de la menta, del fonoll i del comí havia de portar a recordar-los que tot el que hom té és rebut i per compartir, no per posseir ni especular. Com ho recorda Jesús: no es poden oblidar les exigències més importants de la Llei: la justícia, la misericòrdia i la lleialtat.

He visitat avui una pàgina dels germans jesuïtes (rezandovoy.org) on, fent una paràfrasi lliure i actualitzada d’aquests “ais” de Jesús als fariseus i mestres de la Llei de l’Evangeli que hem acabat d’escoltar, em sembla que poden ser els “ais” que Jesús avui ens adreça d’una forma especial: Ai de vosaltres, cristians de llavis enfora, que em porteu penjat al coll en creus precioses, però després no mireu mai per als crucificats d'aquest món! Ai de vosaltres, que reproduïu en els vostres murs de Facebook totes les polèmiques i causes, però oblideu parlar a l'altre amb compassió, amb sinceritat, amb justícia. No és que s’hagin d'oblidar les causes importants, però de res serveixen si no teniu cura de les persones. Guies cecs, que doneu importància a coses menors, i us empasseu la dignitat de les persones. Ai de vosaltres, que practiqueu el ritu sense viure l'evangeli! Tu que em segueixes. Escolta i rep el meu evangeli, la meva bona notícia, i així els teus ritus tindran sentit.


Pensem-ho: qui és l’“ai” que Jesús m’adreça a mi avui? Escoltem-lo, convertim-nos i creiem en l’Evangeli!

diumenge, 21 d’agost del 2016

De la porta ampla a la porta estreta (Diumenge 21)

"Mireu de passar per la porta estreta", adverteix Jesús a l'evangeli. Aquesta frase ens fa pensar en una vinyeta d'un frare amb hàbit i ben panxut que vol passar per una porta estreta i petita, però no pot perquè el seu volum li ho impedeix, i damunt del seu cap es dibuixa un interrogant de perplexitat, com preguntant-se: "Què passa aquí? Hi ha alguna cosa que no funciona...". El que no funciona evidentment és ell, però encara no ho veu.

Aquesta vinyeta expressa el sentit de l'advertència de Jesús però també els seus destinataris, que ho som tots una mica: creients que vivim massa refiats de la nostra fe, del nostre compromís o de la nostra pràctica religiosa. Jesús és taxatiu: "us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran". L'evangeli vol posar-nos en estat d'alerta, dir-nos que no caiguem en rutines religioses, en relaxaments, en formalismes. I ho diu en un llenguatge cru, punyent, que fins i tot ens pot molestar, però que hem d'entendre en el marc del que ens deia la Carta als hebreus: "No desestimis la correcció que ve del Senyor, perquè el Senyor repta aquells que estima."

Per això insistim en remarcar que aquests advertiments no van adreçats al primer que passa pel carrer, sinó als estimats de dins, als creients que se senten part d'una comunitat, a persones que es consideren d'Església; en definitiva, aquells que han travessat el portal amplíssim de la misericòrdia divina i ara han de comportar-se en conseqüència, sense desviar-se del camí i mirant d'entrar per la porta estreta.

De fet, l'opció de fe, el seguiment de Jesús, el Regne de Déu, la pertinença a l'Església o a un orde religiós, la mateixa existència humana tenen dues portes: una d'accés que és gran, ample, oberta, accessible a tothom; l'altra porta és la del destí final, més estreta, més treballada, més soferta.

La primera porta, l'ample, també la insinuava l'evangeli quan deia: "Vindrà gent d'orient i d'occident, del nord i del sud, i s'asseuran a la taula en el regne de Déu". També ho expressava la primera lectura, els anhels divins d'aplegar tots els seus fills a Jerusalem: "Vindré a reunir la gent de totes les nacions i de totes les llengües. Tots vindran aquí i veuran la meva glòria".

Amb tantes bones expectatives l'evangeli posa el correctiu de la porta estreta, perquè no vol que convertim el nostre accés a la vida de fe, tan acollidor i amb tantes possibilitats, en un passeig triomfalista.

dissabte, 20 d’agost del 2016

Compliu el que us manen, però no feu com ells (Dissabte 20)

Càtedra de Moisès (Sinagoga de Delos)
"Compliu el que us manen, però no feu com ells", diu Jesús, acusant els mestres de la Llei i els fariseus. La frase, però, ha esdevingut una espasa de dos talls i és utilitzada ben sovint per qüestionar l'estatus eclesial. Ara no parlem des de la càtedra de Moisès però ho fem des de càtedres pontifícies, episcopals, curials, acadèmiques, espirituals o pastorals, la qüestió els dir als altres el que s'ha de fer.

Malgrat la frase de Jesús sigui crítica, té un aspecte positiu quan diu: "Compliu el que us manen". Això significa que hi ha bon criteri; un bon criteri que hem d'acompanyar d'un bon testimoniatge.

divendres, 19 d’agost del 2016

Els ossos que reviuen (Divendres 20)

El profeta Ezequiel té la visió impactant d'una extensa plana amb munts d'ossos descarnats. Per desig diví els ossos recuperaran la carn, els cartílags,  la pell i l'esperit, i  finalment reviuran. Iahvè explica al profeta el sentit de la visió: "Els ossos són el poble d'Israel". L'escena explica la devastació d'Israel per la invasió dels babilonis, però sobretot anuncia la seva espectacular renaixença postexílica.

Associem aquests munts d'ossos descarnats amb els milions de cadàvers de jueus i jueves exterminats cruelment en els camps de concentració del nazisme. Però també associem aquests ossos que prenen vida amb el renaixement espectacular del poble d'Israel constituint -poc després- un estat modern, i coincidint amb la profecia d'Ezequiel: "Poble meu, jo obriré els vostres sepulcres, us en faré sortir, i us faré entrar en el territori d'Israel".

Ara, el poble d'Israel té un estat, igual de bo i igual de dolent que els altres estats del món que protegeixen el seu poble d'esdevenir un munt d'ossos descarnats.

dijous, 18 d’agost del 2016

"Els cridats són molts, però no tants els escollits" (Dijous 20)

"Els cridats són molts, però no tants els escollits", puntualitza Jesús. Amb l'exemple de la paràbola queda clar que el cridat al convit ha de correspondre vestint-se amb la dignitat que mereix l'ocasió, altrament serà llençat fora, a la foscor.

Es tracta d'un nou advertiment als cridats a seguir Jesús en comunitat, on no s'hi val diluir-se dissimuladament fent la viu viu.

Cal correspondre a la crida rebuda de manera digna i responsable, començant pels detalls quotidians i rutinaris que edifiquen –en el doble sentit de la paraula- la comunitat.

dimecres, 17 d’agost del 2016

De darrers a primers i a l'inrevés (Dimecres 20)


"Els darrers passaran primers, i els primers, a darrers". Així acabava l'evangeli d'avui, i així també acabava l'evangeli d'ahir. La frase és un advertiment al cofoisme religiós de saber-nos posseïdors de privilegis per seguir Jesucrist i aprofitar-nos-en.
 
El cent per u que mencionava l'evangeli d'ahir pot quedar en no res si convertim la nostra opció en un estatus, en una assegurança de vida on no cal pagar quotes; tampoc la nostra veterania en la vinya del Senyor no ha de significar supremacia sobre els qui arriben després, ni reclamar més honors que ells.

dimarts, 16 d’agost del 2016

Del cofoisme al no res (Dimarts 20)

El profeta Ezequiel dedica llargs paràgrafs a evocar la grandesa de l'imperi marítim construït pel rei de Tir. També anuncia que tal prosperitat i benestar ―amarats de cofoisme i orgull― es convertiran en no res per la conquesta dels babilonis.

Això ens fa pensar en l'estat del benestar que gaudíem abans de la crisi econòmica. El cofoisme i l'autocomplaença  ens taparen els ulls a la invasió de la crisi, provocant una caiguda més forta i de la qual encara ens estem recuperant.

També ens fa pensar en el cofoisme europeu de presumir dels millors equips de futbol del món, finançats/envaïts pels imperis econòmics de l'Orient mitjà que exhibeixen els seus noms en les samarretes dels jugadors.

diumenge, 14 d’agost del 2016

El meu dopatge és Jesús (Diumenge 20)

"El meu dopatge és Jesús. Ell em dóna força". Així responia l'atleta l'etíop Almaz Ayana a les sospites de dopatge de les seves companyes després de guanyar la cursa olímpica femenina dels 10 Kms. Havia rebaixat el rècord olímpic, doblat a la majoria d'atletes, i arribat a la meta com si no hagués fet res d'especial. Els recels van ser immediats. 

A favor d'ella s'ha de reconèixer que els etíops gaudeixen d'una fisiologia molt distingida, d'una atractiva harmonia de moviments i un caminar lleuger que sembla que acaronin el terra. Si hi afegim una genuïna religiositat natural que també expressen de manera captivadora, aleshores la frase de l'atleta no és cap evasiva sinó que deu respondre a la realitat.

La frase "El meu dopatge és Jesús" també ens resumeix el missatge de les lectures d'avui, on mostrar el carisma o la força que dóna creure en Déu i en Jesús suscita conflictes al voltant, com l'atleta Ayana que és mirada amb recel per les seves companyes.

El profeta Jeremies, per pressió social, és llençat a una cisterna enfangada perquè qüestionava els plans de resistència al setge babiloni de la ciutat de Jerusalem. Posteriorment el trauran d'allí, però l'escena reflecteix que les paraules del profeta xoquen contra les determinacions humanes, que ataquen sense escrúpols qui les contradiu per inspirat que estigui. 

A l'evangeli Jesús ens trenca les oracions dient el contrari del que ens té habituats: "Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no; és la divisió el que he vingut a portar!" Amb aquesta frase altisonant Jesús adverteix amb cruesa que creure en ell implicarà  enfrontaments i conflictes precisament amb els més propers. El plus de força interior i d'irradiació exterior que la fe en Jesús atorga al creient són ràpidament detectats pels més propers, suscitant reaccions contràries a les que s'esperaria, com les companyes de l'atleta etíop que en lloc d'alegrar-se del seu rècord mundial en recelen.

Per això la Carta als Hebreus ens serveix d'estímul quan diu: "Tingueu present aquell que aguantà un atac tan dur contra la seva persona de part dels pecadors; així no us deixareu abatre, cansats de resistir". Sembla que les lectures ens vulguin dir que si els del voltant no es posen en contra nostra perquè creiem en Jesús, la nostra fe deu ser de pa sucat amb oli.

dissabte, 13 d’agost del 2016

JOC DE MIRALLS

Dijous, 11 d’agost de 2016
Santa Clara d’Assís, verge
2 Co 4, 6-10.16-17/Sl 44/Jn 15, 4-10


És coneguda la imatge del mirall que Santa Clara fa servir en una de les seves cartes a Agnès de Praga (Cta 4, 15-32), on el mirall esdevé objecte de contemplació de la pobresa, la humilitat i l’amor entranyable del Crist i on, finalment, aquell qui s’emmiralla en aquest mirall es troba que no li és tornada la seva imatge sinó la imatge de Jesús.

No tan conegudes potser són les seves paraules d’agraïment per la vocació rebuda en el seu Testament que fan així: Amb quant d’amor, doncs, i amb quanta dedicació de l’ànima i del cos cal que guardem els preceptes de Déu i del nostre Pare, per retornar multiplicat, amb l’ajut del Senyor, el talent rebut! I és que el mateix Senyor ens ha posat a nosaltres com a model, exemple i mirall no solament de la gent, sinó de les nostres germanes, que el Senyor cridarà a la nostra vocació, perquè elles siguin també un mirall i un exemple per als qui viuen en el món. Havent-nos, doncs, cridat el Senyor a coses tan grans, que puguin emmirallar-se en nosaltres aquelles que són mirall i exemple per als altres, estem molt obligades a beneir i lloar Déu, i a tenir més i més fermesa en el Senyor per a obrar sempre el bé. (Test 18-22)

Clara ha descobert en la contemplació dues coses que trobem ja insinuades en els textos litúrgics d’avui. D’una banda, la necessitat per a tot creient de conrear aquesta relació amb el Crist. L’Evangelista Joan ens ho diu amb la imatge del cep i les sarments: Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit, perquè sense mi, no podríeu fer res. És una crida a viure una humilitat que esdevé fecunda: reconèixer que tot el que tenim i tot el que som ve d’Ell i que és en Ell, com diu santa Clara, que ens cal emmirallar-nos: en el que visqué, en el que digué, en el que patí... perquè ens anem transformant de mica en mica en Ell.

Però, per altra banda, per a Clara aquest emmirallar-se significa d’entrar també en una mena de joc de miralls, en una vocació concreta; com ara els miralls que, estratègicament posats un enfront de l’altre, són capaços de donar-nos la imatge d’un espai enorme, d’un horitzó infinit: Que puguin emmirallar-se en nosaltres aquelles que són mirall i exemple per als altres... i així l’horitzó de l’amor de Déu es dilata, esdevé gran i més gran en difondre’s enmig dels homes i dónes del nostre món. És un ressò de la carta de sant Pau que hem escoltat: Al principi Déu ordenà que la llum resplendís d’enmig de la foscor, i ara és ell qui ha resplendit en els nostres cors perquè irradiem el coneixement de la seva glòria, reflectida en Crist.


Entrem sense por en aquest joc dels miralls perquè, amarats de Crist, plens de la seva llum, els demés puguin tenir un tast del cel en aquesta terra.

dimecres, 10 d’agost del 2016

NO TINGUEM POR

Dimarts, 9 d’agost de 2016
Santa Teresa Beneta de la Creu, verge i màrtir
Sir 50, 1-12/Sl 30/Mt 10, 28-33

Qui s’ha decidit per Crist, és mort per al món i el món per a ell. “Porta en el seu cos els estigmes del Senyor”; és feble i menyspreat davant els homes, però recte i, per això mateix, fort, “perquè la força de Déu es manifesta en la feblesa”. Amb aquest coneixement, el deixeble de Crist no només es carrega la Creu que li ha estat imposada, sinó que ell mateix es crucifica. Aquestes són paraules de la santa que avui celebrem. Una dona que fou cercadora incansable de la veritat, que cercà en la filosofia del moment, però que, finalment, la trobà no en una forma de pensar, no en quelcom abstracte, sinó en una Persona: Jesús de Natzaret i aquest, obedient al Pare, crucificat i ressuscitat. No debades, després de convertir-se al cristianisme, jueva com era de naixement, entrà al Carmel i prengué el nom de Teresa Beneta de la Creu.

Qui s’ha decidit per Crist, és mort per al món i el món per a ell. Això no és gens obvi a primera vista. Això hom va entenent-lo a mesura de desenganys d’aquest món del qual encara en volem fruir, encara en volem treure’n alguna profit. A mesura que hom experimenta la poca consistència que té tot el que ens ofereix. Avui hi és, demà no. És el famós vanitat de vanitats on la paraula original és la mateixa que baf, alè... hebel. I, a la vegada, constata que quan més vol seguir el Mestre, més el món se’n riu i en prescindeix. No hi contem. I, així ha de ser. Morts per al món, i el món per a nosaltres.

“Porta en el seu cos els estigmes del Senyor”... no d’una manera clara i evident com ara Sant Francesc d’Assís o Sant Pius de Pietrelcina, naturalment... però els portem. Com es fan evidents? En la nostra feblesa... Com diu Santa Teresa Beneta: qui s’ha decidit per Crist... és feble i menyspreat davant els homes... i en aquesta feblesa i menyspreu ens assemblem a Jesús i assumim el seu destí, tot i que, de fet, és Ell, Jesús, qui va assumir el nostre destí per transformar-lo en el Seu. Però entrar en la Seva Pasqua vol dir reviure-la de bell nou en la nostra carn. És el que celebrem i demanem en cada Eucaristia. Però com santa Teresa Beneta segueix dient del qui es decideix per Crist: però és recte i, per això mateix, fort, “perquè la força de Déu es manifesta en la feblesa”. És un ressò, si em permeteu, del no tingueu por de l’Evangeli d’avui. De seguir sent el que som sense avergonyir-nos, però humilment, doncs els crucificats no poden ser superbs. Com a molt els crucificats només poden mostrar com és de gran el seu amor quan saben, malgrat tot, perdonar els seus botxins.

Amb aquest coneixement, el deixeble de Crist no només es carrega la Creu que li ha estat imposada, sinó que ell mateix es crucifica. Santa Teresa Beneta ens qüestiona aquest Crist nostre ensucrat, aburgesat, que no ens compromet a res, que impera en la nostra vella Europa. Perquè el Crist que ella ha conegut, que ha experimentat en la seva vida, és també el Crist que demana als seus de seguir-lo justament en això si volem participar amb Ell de la mateixa glòria: carregar la creu que ens ha estat imposada. Però ens costa tant reconèixer que la Creu, perquè sigui de debò creu, ha de ser patida, ens l’ha de posar damunt les espatlles un altre al seu gust i no al nostre! Però la nostra santa no es contenta dient això, hi afegeix aquest: es crucifica, és a dir, accepta de carregar aquesta Creu, que no necessàriament és la creu del martiri (la podria suportar, de fet, si no sé suportar les coses més banals que em treuen de polleguera en el dia a dia?) però també lluita, i és en això que es crucifica especialment, per no deixar-se seduir per altres veus que no siguin la del Bon Pastor que, ferit, esquarterat, ens convida a la vida que brolla de les seves mans, dels seus peus i del seu costat traspassats.

Aquesta Veu, la mateixa que seduí santa Teresa Beneta, ens convida a seguir-lo avui i ara. NO TINGUEM POR.

dilluns, 8 d’agost del 2016

La salvació constant de Déu (Sant Domènec 2016)

El profeta Ezequiel descrivia una visió meravellosa de les altures, contemplant el tron incandescent i refulgent de la glòria divina. Amb aquesta visió el profeta assoleix l'excelsitud de l'experiència mística jueva.

Però aquesta experiència mística s'esdevé en un moment catastròfic pel poble d'Israel: Jerusalem destruïda, el temple destruït, l'arca de l'aliança desapareguda, el profeta i molts altres viuen deportats a Babilònia...; la situació no pot ser més desastrosa. 

Però aquest és l'àmbit per excel·lència on Déu manifesta la seva grandesa! Aquest és el gran missatge que travessa tota la Sagrada Escriptura: la constant presència salvadora de Déu. Aquesta és una gran veritat de l'Escriptura. Una veritat encarnada en Jesucrist que sant Domènec i la tradició dominicana han predicat des dels seus orígens.

diumenge, 7 d’agost del 2016

Tots som Abraham i Sara


"Tot el poble sant havia de participar igualment dels béns, com havia participat dels perills". Escoltàvem la frase en la primera lectura i ens ha semblat captivadora. El perquè d'aquesta atracció és el sentit col·lectiu de justícia retributiva que comunica: si "tot el poble" d'Israel passà perills per sortir d'Egipte era just que després "tot el poble" gaudís dels beneficis de la proesa.

S'afirma sense concessions que "tot el poble" té els mateixos drets perquè tots han compartit les mateixes dificultats. El sentit comunitari d'aquesta frase és definitiu, ferm, equiparable a l'expressió catalana "o tots moros o tots cristians", o a la castellana "Fuenteovejuna, todos a una", o la més actual que circula pels mitjans quan volem solidaritzar-nos amb les víctimes d'un atemptat o una injustícia proclamant "Tots som..". No citem la més recent perquè fa riure.

Aquest sentit tan marcat de col·lectivitat, de poble unit sense fissures que irradiava la primera lectura queda posat en evidència per una realitat que sovint n'és ben contrària. Sense ser catastrofistes i defensant la capacitat solidària dels pobles que és notable, també hi ha qui està a la que salta per aprofitar-se de les situacions col·lectives, siguin de bon averany, siguin de mal averany, acaparant per a si el benefici o el dret que li correspondria a un altre. Dient això no només hem de pensar en casos de corrupció política, empresarial, esportiva, àdhuc eclesial, sinó també en tot tipus de màfies que instrumentalitzen i exploten sense escrúpols els més febles i necessitats.

Per això la segona lectura ens indicava que no oblidem la pertinença al llinatge del patriarca Abraham i la matriarca Sara, que som part d'aquesta descendència tan nombrosa com les estrelles del cel i com els gran de sorra de les platges de la mar. La nostra identitat de poble creient supera banderes, territoris, llengües, condicions socials, i fins i tot religions: jueus, cristians i musulmans formem part d'aquest poble de fills d'Abraham i Sara.

Per això, com indicava Jesús als seus deixebles en l'evangeli, "Estigueu a punt". Això ens ho diu de forma col·lectiva, en plural, exhortant-nos a estar atents i preparats, vetllant els uns pels altres, com a poble ben disposat, sensibles a les necessitats dels altres, i sensibles a una tradició religiosa que vol que tots gaudim de les mateixes promeses divines perquè tots passem per les mateixes dificultats.