Entre taurons

Hi ha periodistes que fan feina d’investigació antropològica, per exemple s’inflitren en llocs, fins i tot en bandes de gàngsters, per veure com funcionen, jugant-s’hi la vida. D’aquesta experiència, en fan un reportatge amb tots els ets i uts, segons el que ells han comprès d’aquesta situació. Doncs bé, hi ha un periodista holandès que va fer aquesta mateixa experiència, posant-se en un món especialment complex: es va introduir dins les elits econòmiques de Londres, aquelles que maneguen totes les inversions de la borsa, de les compres i vendes a nivell internacional. Aquest periodista va intentar entendre qui eren aquestes persones, com eren, com vivien, quin era el seu tarannà. Hi va viure una llarga temporada i en va fer un llibre, el títol del qual ja és bastant expressiu: Nedant enmig de taurons.

En una de les presentacions que aquest autor n’ha fet, diu que el lema bàsic d’aquestes elits és un de ben concret: “Zero confiança, zero fidelitat”. O sigui: no confiar en ningú, ni que ningú confiï en tu, perquè si algú està amb tu en una actitud de confiança, et pot robar la informació que després tu podries necessitar per comprar o vendre. I també “fidelitat nul·la”, perquè el qui trobi una empresa que li paga més, s’ha acabat l’actual. Quan trobi un negoci que funciona, si ha de perdre el millor amic, el perd. “Zero confiança, zero fidelitat.”

El que realment preocupa és que aquesta manera de fer no simplement és dels qui es mouen en aquests ambients econòmics tan elevats, sinó que a poc a poc es va infiltrant en el nostre món. Ben cert, la desconfiança és una carta que cada vegada està prenen més força. Només fa falta que obris la tele o qualsevol altre mitjà, per veure que només se’t donen motius per no confiar: “No siguis badoc, no confiïs, no et refiïs.” Cap fidelitat: “Si trobes una dona més maca i més jove, doncs s’ha acabat l’actual”. Fidelitat nul·la, en empreses, amistats… Aquest és el perill que tenim: aquesta repetició continuada de lemes contra la confiança i la fidelitat.

El llibre que citava té una petita paraula que ho expressa molt bé. Diu que la sensació que hom té en aquest món és la de viatjar en un avió i començar a veure que l’aparell fa figa per un cantó i per un altre, que per tot arreu estan començant a saltar guspires. El passatger, preocupat per la situació, pregunta a les assistentes de vol què passa i aquestes li diuen: “Tranquil, no passa res. Ja està tot previst, no es preocupi”. Però com que continuen tots els problemes tècnics i cada vegada són pitjors, al final, aquell viatger entra a la cabina. I qui hi ha a la cabina? Ningú. Una metàfora per dir: el món no està mogut per grans estratègies malèvoles. Molt pitjor encara: ningú vigila! No hi ha ningú pilotant la nau. I és per això que aquest lema contra la confiança i la fidelitat acaba sent una afirmació de profund ateisme: “la meva vida no té pilot, la nau del nostre món va a la deriva, ningú la porta”.

Els textos de les lectures d’avui estan situats en aquest sentit: fixeu-vos en dues actituds. L’actitud dels fariseus i l’actitud d’aquesta dona. La dels fariseus és l’actitud de la desconfiança. Han convidat Jesús, no perquè n’estiguessin pas contents, perquè, de fet, no li han fet ni un bes, ni l’han ungit amb oli, ni li han rentat els peus… L’han convidat per veure qui és aquest home. I quan ha fet alguna cosa que no quadrava, de seguida han dit: “No pot ser profeta”, i s’escandalitzen perquè perdona el pecat. Actitud de desconfiança, per trobar motius de desconfiança.

En canvi, la dona entra i es llança als peus de Jesús, perquè ja el coneixia. Ja sabia qui era. Si no, no ho hagués fet. I el besa, el toca, l’ungeix. És una de les escenes més belles que trobem als evangelis contraposada al rentament de Jesús dels peus dels seus deixebles. Fixeu-vos que són dues actituds de la confiança. I la confiança està molt més present a les nostres vides del que imaginem. Molt més! Si no tinguessim confiança, no estaríem vius. Hi ha molta més confiança, gràcies a Déu, que desconfiança. Hi ha un martelleig en contra de la confiança, però, en el fons, el martelleig hi és, per què? Perquè hi ha una profunda confiança en la vida, i una profunda confiança en els altres. Hi ha confiança, perquè, si no, no aniríem a buscar el pa, no sortiríem al carrer, no tindríem amics, no ens casaríem, no faríem res de res. Necessitem confiança i perquè aquesta confiança se solidifiqui, necessita fidelitat. Les dues coses estan íntimament ficades en el cor de la persona humana. Sense confiança, sense fidelitat la nostra vida és impossible. La raó última d’aquesta confiança és Jesús de Natzaret, Déu encarnat, que és el pilot. Per això sant Pau dirà: “Ja no sóc jo qui visc, sinó el Crist que viu en mi”. El creient sap que la nau està portada per un bon pilot. Per això les últimes paraules de Jesús van adreçades a nosaltres: “La teva fe t’ha salvat”, i la pregària que farà el pare de l’endemoniat: “Senyor, augmenta la meva fe”.