JOC DE MIRALLS

Dijous, 11 d’agost de 2016

Santa Clara d’Assís, verge

2 Co 4, 6-10.16-17/Sl 44/Jn 15, 4-10

És coneguda la imatge del mirall que Santa Clara fa servir en una de les seves cartes a Agnès de Praga (Cta 4, 15-32), on el mirall esdevé objecte de contemplació de la pobresa, la humilitat i l’amor entranyable del Crist i on, finalment, aquell qui s’emmiralla en aquest mirall es troba que no li és tornada la seva imatge sinó la imatge de Jesús.

No tan conegudes potser són les seves paraules d’agraïment per la vocació rebuda en el seu Testament que fan així: Amb quant d’amor, doncs, i amb quanta dedicació de l’ànima i del cos cal que guardem els preceptes de Déu i del nostre Pare, per retornar multiplicat, amb l’ajut del Senyor, el talent rebut! I és que el mateix Senyor ens ha posat a nosaltres com a model, exemple i mirall no solament de la gent, sinó de les nostres germanes, que el Senyor cridarà a la nostra vocació, perquè elles siguin també un mirall i un exemple per als qui viuen en el món. Havent-nos, doncs, cridat el Senyor a coses tan grans, que puguin emmirallar-se en nosaltres aquelles que són mirall i exemple per als altres, estem molt obligades a beneir i lloar Déu, i a tenir més i més fermesa en el Senyor per a obrar sempre el bé. (Test 18-22)

Clara ha descobert en la contemplació dues coses que trobem ja insinuades en els textos litúrgics d’avui. D’una banda, la necessitat per a tot creient de conrear aquesta relació amb el Crist. L’Evangelista Joan ens ho diu amb la imatge del cep i les sarments: Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit, perquè sense mi, no podríeu fer res. És una crida a viure una humilitat que esdevé fecunda: reconèixer que tot el que tenim i tot el que som ve d’Ell i que és en Ell, com diu santa Clara, que ens cal emmirallar-nos: en el que visqué, en el que digué, en el que patí... perquè ens anem transformant de mica en mica en Ell.

Però, per altra banda, per a Clara aquest emmirallar-se significa d’entrar també en una mena de joc de miralls, en una vocació concreta; com ara els miralls que, estratègicament posats un enfront de l’altre, són capaços de donar-nos la imatge d’un espai enorme, d’un horitzó infinit: Que puguin emmirallar-se en nosaltres aquelles que són mirall i exemple per als altres... i així l’horitzó de l’amor de Déu es dilata, esdevé gran i més gran en difondre’s enmig dels homes i dónes del nostre món. És un ressò de la carta de sant Pau que hem escoltat: Al principi Déu ordenà que la llum resplendís d’enmig de la foscor, i ara és ell qui ha resplendit en els nostres cors perquè irradiem el coneixement de la seva glòria, reflectida en Crist.

Entrem sense por en aquest joc dels miralls perquè, amarats de Crist, plens de la seva llum, els demés puguin tenir un tast del cel en aquesta terra.