Germans quan he començat a llegir l’Evangeli d’avui recordant el d’ahir
gairebé m’ha espantat, això que veia Jesús amb els seus ulls (el magnífic
Temple de Jerusalem) deia als seus apòstols: Vindran dies en què tot serà destruït, en què no quedarà pedra sobre
pedra. Estigueu alerta, no us deixeu enganyar.I he recordat aquell verset
del Salm: Si el Senyor no construeix la
casa, és inútil l’afany dels constructors.I també en un altre lloc diu
Jesús: L’home assenyat i prudent edifica
sobre la roca i no sobre el llit d’una riera.
Així nosaltres, en veure un món on la corrupció hi domina i en una
societat tan despistada i deballestada, on hi domina l’orgull del poder, de
l’ambició i de la disbauxa, podem
adonar-nos, ja decebuts, que tot això no té futur. No s’adiu al projecte de Déu
sobre el món real, que és aquell en el qual vivim.
El projecte de Déu és i ha estat sempre el mateix: edificar un món on
es pugui viure estimant, respectant l’altre, servint els pobres i els més
necessitats...
Jesucrist ve del món de l’amor: Déu és sols AMOR. I si no ho fos es
destruiria Ell mateix. El nostre Déu és una comunió de persones que s’estimen,
es comuniquen mútuament per amor i el comparteixen totalment. Aquesta, i no
altra, és la felicitat del nostre Déu. Per Jesucrist, el gran missatger, sabem
el que Déu vol de nosaltres i espera de nosaltres.
Portem gravat a l’ànima un gran anhel, un desig insaciable de
felicitat. I, ara, és l’hora de la gran esperança que el missatger de Déu,
Jesucrist en persona, ens porta per tal que no defellim mentre caminem, com Ell
ha fet, vivint en aquest món i trepitjant aquesta terra que Ell mateix ha
trepitjat amb totes les conseqüències que se’n deriven.
Nosaltres, els homes d’avui, hem intentat de construir la societat del
benestar que, sense pensar-nos-ho, se’ns ha convertit en una font de malestar.
Un malestar que ens ha robat tota guspira d’esperança. I ara el nostre món va
rodolant avall sense trobar-hi una solució de futur, perquè tot és fosc, tot és
opac, i on les tentatives humanes fracassen i s’esmicolen com les pedres que
rodolen muntanya avall.
No quedarà pedra sobre pedra... Si el
Senyor no construeix la casa... I la solució única és la de Jesús, la que
Ell ens ha vingut a ensenyar. Jesús ha trobat un món deshumanitzat, on l’home
ha deixat de ser home. Els homes d’avui s’han estimat més creure que l’home és
un llop per a l’altre home.
Però Jesús, el Fill de Déu, creu en l’home i Ell mateix es fa home com
nosaltres. S’ha humanitzat per anunciar-nos la pau. Ell, per l’Amor ha vençut
la mort i ha ressuscitat. I aquesta és la nostra esperança, l’única esperança.
Així, doncs, posem-nos en camí com ho féu Francesc d’Assís amb la seva vida
totalment evangèlica. Perquè sabem també que Aquest Jesús tornarà a venir.
Perquè Ell ve sempre. Ell és la nostra esperança, l’única esperança.
Aixequem els ulls cap a Ell. I com diu l’Evangeli d’avui: Sofrint amb constància i esperança us
guanyareu la vostra vida. AMÉN.
(Homilia de fra Miquel Colom; dimecres XXXIV durant l’any; Ap
15, 1-4; Salm 97; Lc 21,12-19)