De pares a fills (Diumenge 31)

Tots som hereus dels consells i ensenyaments dels nostres pares. Són el gran llegat que ens han deixat, un tresor inavaluable que ens acompanyarà fins a la mort i que, ensems, d’alguna manera, nosaltres també haurem transmès als nostres successors. Dins d’aquesta herència subratllem aquí l’aprenentatge religiós de les oracions, els gestos, i les pràctiques que van significar la base de la nostra educació en la fe.

El mateix podem dir del Senyor Jesús, que rebé del seu pare Josep i de la seva mare Maria la instrucció religiosa adient. La primera lectura, del llibre del Deuteronomi, recull la importància de transmetre als fills i als nets tots els ensenyaments rebuts. Jesús havia après de memòria, com tot jueu pietós, la pregària del Xemà que hem escoltat fragmentada: “Escolta, Israel, el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és u. Estima el Senyor el teu Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces. Guarda en el teu cor les paraules dels manaments que avui et dono, i inculca-les als teus fills...”.

Inculcar quelcom als fills és evidenciar la rellevància que allò té per a un mateix. Qui inculca religiositat evidencia que és religiós. Qui inculca cultura evidencia que és culte. Qui inculca esport, evidencia que és esportista. Inculcar no és manipular, ni pressionar, és un deure fonamental de tot pare amb els seus fills. Inculcar religiositat no és manipular ni pressionar, és contribuir a fer créixer, a més del cos i la ment, també l’esperit, una dimensió tan intrínsecament humana com les altres, i que mereix la mateixa cura que les altres.

Per això, quan som adults, responem als embats de la vida amb aquest aprenentatge que els pares ens han brindat i, de vegades, aquella frase, aquell gest que hem heretat, esdevenen una llum clara que ens orienta i ens posiciona. Semblantment fa Jesús a l’evangeli que hem escoltat, quan li pregunten quin és el manament més important de la Llei. Ell respon amb el que ha après i que és a l’abast de qualsevol jueu: “Estima el Senyor el teu Déu...” tal i  com recita la pregària del Xemà, i que tots coneixien de sobres. Però Jesús arrodoneix la demanda amb un altre manament: “Estima als altres com a tu mateix”, un complement personal que també hauria après escoltant el llibre del Levític a l’escola sinagogal o en les celebracions de la sinagoga.

Amb aquestes respostes Jesús no només es mostra com un jueu fidel als ensenyaments rebuts, sinó que aquesta instrucció li ha posat el cap sobre les espatlles, donant-li identitat, personalitat i criteri. Això sí que es una tasca de discerniment i treball personal que ningú no pot fer per nosaltres, per molt que els nostres pares ens hagin ensenyat tantes coses bones.