CONVIDATS A LA GRATUÏTAT

Detall del Retaule de la Mare de Déu de Sixena
(MNAC-BARCELONA)

Dilluns, 5 de novembre de 2012

Fl 1, 1-4/Sl 130/Lc 14, 12-14

Convidats a la gratuïtat. Aquesta podria ser, de bones a primeres, una manera d’interpretar el text evangèlic d’avui. Un convit a saber donar (i donar-nos!!!) a fons perdut, sense cercar una recompensa immediata.

Jesús, però, no sembla estar en contra de les recompenses, com a primera vista podria semblar-nos o podríem creure. Només que, en l’Evangeli que acabem d’escoltar, sembla convidar-nos a una recompensa millor. No aquella que pot venir d’un intercanvi, per sincer que aquest sigui (el dinar o el sopar que és correspost de la mateixa manera pels amics, els germans, els parents o els veïns rics); sinó confiar en aquella recompensa millor que vindrà de part de Déu quan ressuscitaran els justos després d’haver convidat a pobres, invàlids, coixos i cecs que, essent persones situades a l’últim nivell de l’escala social de l’època, era obvi que res no podien retornar al benefactor un cop convidats.

Però, també podríem veure el nostre text d’avui d’una altra manera: com un retrat del que Déu mateix fa amb cadascú de nosaltres. Aleshores és el mateix Jesús qui avui convida a pobres (perquè, ¿què li podem oferir a Déu que Ell no tingui?), invàlids i coixos (¿no ho som tantes vegades que ens quedem a meitat de camí, i encara, en els bons propòsits que ens marquem?) i cecs (tant sovint curts de vista de tantes coses bones que rebem d’Ell). Pobres, invàlids, coixos i cecs que ho som tots nosaltres en certa mesura pidolant engrunes de reconeixement, d’afecte, de tantes coses que veiem que ens manquen i que cerquem tot bevent de diverses fonts oblidant-nos d’anar a la Font veritable.

Avui Jesús ens convida al seu sopar i no s’avergonyeix de nosaltres. Ens deixa entrar i acomodar-nos al voltant de la seva taula, on no hi ha uns seients més alts que uns altres, on tots som iguals, on no hi ha primers ni millors que uns altres. Aleshores és quan aquest convit té, del cert, el nom d’Eucaristia, perquè el que Ell fa per nosaltres no pot rebre de nosaltres altra cosa que l’agraïment, que l’acció de gràcies.

Com a molt, si el nostre esperit és una mica més fi, més sensible, al do rebut podrem fer com feia Sant Francesc: retornar totes les coses al Déu i Pare de Nostre Senyor Jesucrist, perquè haurem entès que tot és d’Ell, que tot allò que ens pensem nostre és do Seu i que la recompensa més gran a què podem aspirar és Ell mateix.