Santa Mònica
2 Te 1,
1-5.11b-12/Sl 95/Mt 23, 13-22
Oh Déu, consol dels
afligits, vós acollíreu, ple de bondat, les llàgrimes piadoses que santa Mònica
vessà per la conversió del seu fill Agustí. Per la intercessió de tots dos,
concediu-nos de saber plorar els nostres pecats i de trobar el vostre perdó.
Així
deia la pregària col·lecta amb què hem començat la nostra missa d’avui.
La
vull recordar perquè la referència a les llàgrimes d’aquesta mare per al seu
fill m’ha fet pensar que avui la litúrgia ens posa en paral·lel dos tipus de lamentacions.
D’una
banda aquesta a què ara fèiem referència: lamentació feta llàgrimes d’una mare
per la conversió del seu fill, Sant Agustí, que van donar el seu fruit quan
Agustí acabà essent batejat als 56 anys per Sant Ambròs i que el mateix Sant
Agustí recorda en les seves Confessions quan
diu: És que ella em veia mort per mitjà
de l’esperit de fe que tenia en vós. I vós l’escoltàreu, Senyor. L’escoltàreu,
i no menyspreàreu les llàgrimes que, brollant-li dels ulls, regalimaven arreu a
la terra per on pregava.
L’altre
tipus de lamentació la trobem amb els “Ai de vosaltres”. Avui només hem
escoltat tres, dels set que Jesús pronuncia sobre mestres de la Llei i fariseus
i que acabarem d’escoltar demà.
Plany
de Jesús, queixa (encara que la fórmula textual recorda una maledicció) per la
manera de fer i obrar dels qui haurien de ser mestres, guies i pastors i no ho
són.
El
primer “ai” contra aquells que tanquen
l’entrada del Regne a la gent, perquè, com diu Jesús vosaltres no hi voleu entrar i no permeteu que hi entrin els qui
voldrien entrar-hi i que pronunciades avui davant nostre ens demanen
qüestionar-nos sobre si som porta o
som cadenat, som accés a Déu o som
destorb.
El
segon “ai” contra aquells que fan no proselitisme, sinó una mena negativa de proselitisme. Perquè Jesús no critica que
mestres de la Llei i fariseus recorrin mar i terra per fer dels pagans jueus,
és a dir, hereus de les promeses de Déu; sinó de fer-los mereixedors de l’infern el doble que vosaltres. I això ens
qüestiona doblement, perquè, d’una banda la paraula “proselitisme” no ens
agrada, la relacionem d’una manera natural a “menjada de coco”, a “rentat de
cervell” i això ens ha fet agafar por a comunicar lliurement la nostra fe;
però, d’altra banda, també tenim el perill de fer un proselitisme que faci dels
altres “clons”, “còpies” de mi, gent que fa i reprodueix el que jo dic i el que
jo penso, quan jo mateix haig de qüestionar-me constantment per a no fer de Déu
el meu ídol particular i acabar fent dels altres idòlatres com jo mateix.
I
el tercer “ai” on Jesús revela un muntatge fet a base de casuística que els seus correligionaris feien per excusar a alguns
dels seus vots, de les seves prometences. Jesús revela, em sembla, el compromís
que significa fer prometences a Déu i ser responsables i coherents amb aquestes
prometences fetes, no en cercar mil excuses per no acomplir-les: Qui fa una prometença per l’altar la fa
també per tot el que hi és ofert, qui la fa pel santuari, la fa per Déu, que hi
resideix, qui la fa pel cel, la fa pel tron de Déu i per Déu mateix que hi seu.
Voldria
remarcar, per acabar, les ENTRANYES que penso inspiren totes dues lamentacions,
les llàgrimes de Santa Mònica i els “ais” de Jesús: ENTRANYES FONDES DE
MISERICÒRDIA.
Perquè
Mònica prega amb entranyes de mare no tant, crec, pels pecats propis, sinó pels
pecats del seu fill i això revela un amor entranyable, un veritable amor
cristià, que es preocupa fondament per l’altre; i Jesús no proclama els seus
“Ai de vosaltres” amb el posat del jutge (que segurament podria fer-ho), sinó
amb el cor de Pare, de Mestre, de Guia que uns versets abans (llegiu l’evangeli
de la missa de dissabte passat) Jesús diu als deixebles: De mestre només en teniu un; de pare només en teniu un, que és el del
cel; de guia només en teniu un, que és el Crist. Jesús cerca el canvi de
cor, no la condemna gratuïta.
Potser,
en aquesta Eucaristia, hauríem d’aprendre no només a plorar pels nostres pecats
per trobar el perdó de Déu; sinó també a saber plorar pels altres, demanar-li
al Senyor de tenir les seves entranyes
de misericòrdia, potser estimaríem més i condemnaríem menys.