divendres, 17 d’agost de 2012

PA DE VIDA

Diumenge XIX, 12 d’agost de 2012
1 Re 19, 4-8/Sl 33/Ef 4, 30-5, 2/Jn 6, 41-51

 
El pa que jo donaré és la meva carn: perquè doni vida al món. Amb aquestes paraules es clou la porció de l’Evangeli d’avui. La tercera gran catequesi sobre el Pa de Vida que durant tres diumenges seguits hem anat escoltant i meditant.

La insistència en el tema en aquest Evangeli ens fa sospitar dues coses: que el tema de Jesús Pa de Vida és important i que, potser, el tema calia recordar-lo a la comunitat a qui Joan en el seu Evangeli es dirigia, ja fos perquè ho havien oblidat, o perquè calia recordar-lo en una situació de minoria perseguida.

L’escàndol està servit, com hem pogut anar comprovant aquests diumenges. Els interlocutors de Jesús coneixen qui és. Fins i tot coneixen els seus orígens. No devia ser una bona carta de presentació per Jesús que algú li recordés els seus orígens terrenals, doncs popularment ja podem imaginar què devien pensar de Maria, la seva mare, i de Josep. I ara diu que ha baixat del cel?, pregunten amb cert toc de malícia i d’àcida ironia.

Però Jesús segueix el seu discurs. Segueix parlant, a ells i a nosaltres, d’aquesta relació que Déu, el Pare, s’entesta a tenir amb nosaltres a través de Jesús. Tant és així que sentir l’ensenyament del Pare implica venir a Jesús, ser “alimentat” per Ell d’un aliment de vida.

I dic que “s’entesta” perquè si recordeu també les lectures del diumenge passat juntament amb les d’avui podem veure que hi ha un accent molt fort en aquest Déu que vol alimentar-nos d’Ell mateix, que vol fer-se company de camí, que vol ser vida a desdir per al seu poble.

Ho vèiem diumenge passat en la lectura del llibre de l’Èxode en l’episodi del mannà, amb les paraules finals de Moisès: Això és el pa que el Senyor us dóna per aliment. Déu no vol deixar morir els seus fills en el desert, malgrat les murmuracions i els retrets Déu s’hi avé a alimentar el seu poble, a proveir-lo de tot el necessari.

Aquest diumenge la lectura del Primer llibre dels Reis té també aquest accent. El desig del profeta és el de morir, diu: S’assegué a l’ombra d’una ginestera i demanà la mort, pregant així: “Ja n’hi ha prou, Senyor. Preneu-me la vida; no he de ser més afortunat que els meus pares”. El profeta, amenaçat i perseguit, s’ensorra, llença la tovallola, no vol seguir amb vida. Però què li diu l’àngel per dues vegades? Aixeca’t i menja, que tens molt de camí a fer. I el proveeix de pa i aigua pel camí. Déu segueix apostant per Elies, Déu segueix apostant per tots i cadascun de nosaltres.

Aquesta aposta de Déu per nosaltres, per donar-nos vida, per saciar la nostra fam i set de plenitud, de sentit, d’amor desinteressat queda més palès en Aquell qui ha fet realitat acomplerta els exemples que ara esmentàvem: el mannà de Moisès, el pa i l’aigua d’Elies.

Perquè Jesús certament és el Pa baixat del cel i Aquell que mort, ressuscitat i assegut a la dreta del Pare com el vivent i el vencedor de la mort a través del seu Esperit se’ns dóna en cada Eucaristia com a font de sentit i plenitud en cada circumstància de la nostra vida.

Venim, doncs, amb confiança a la taula de la seva Paraula i a la taula del seu Cos i la seva Sang per trobar forces per al dia a dia. Fem realitat el que ens cantava el salmista: Tasteu i veureu que n’és de bo el Senyor, feliç l’home que s’hi refugia.