PLORAR PELS ALTRES

Dilluns, 27 d’agost de 2012

Santa Mònica

2 Te 1, 1-5.11b-12/Sl 95/Mt 23, 13-22

Oh Déu, consol dels afligits, vós acollíreu, ple de bondat, les llàgrimes piadoses que santa Mònica vessà per la conversió del seu fill Agustí. Per la intercessió de tots dos, concediu-nos de saber plorar els nostres pecats i de trobar el vostre perdó.

Així deia la pregària col·lecta amb què hem començat la nostra missa d’avui.

La vull recordar perquè la referència a les llàgrimes d’aquesta mare per al seu fill m’ha fet pensar que avui la litúrgia ens posa en paral·lel dos tipus de lamentacions.

D’una banda aquesta a què ara fèiem referència: lamentació feta llàgrimes d’una mare per la conversió del seu fill, Sant Agustí, que van donar el seu fruit quan Agustí acabà essent batejat als 56 anys per Sant Ambròs i que el mateix Sant Agustí recorda en les seves Confessions quan diu: És que ella em veia mort per mitjà de l’esperit de fe que tenia en vós. I vós l’escoltàreu, Senyor. L’escoltàreu, i no menyspreàreu les llàgrimes que, brollant-li dels ulls, regalimaven arreu a la terra per on pregava.

L’altre tipus de lamentació la trobem amb els “Ai de vosaltres”. Avui només hem escoltat tres, dels set que Jesús pronuncia sobre mestres de la Llei i fariseus i que acabarem d’escoltar demà.

Plany de Jesús, queixa (encara que la fórmula textual recorda una maledicció) per la manera de fer i obrar dels qui haurien de ser mestres, guies i pastors i no ho són.

El primer “ai” contra aquells que tanquen l’entrada del Regne a la gent, perquè, com diu Jesús vosaltres no hi voleu entrar i no permeteu que hi entrin els qui voldrien entrar-hi i que pronunciades avui davant nostre ens demanen qüestionar-nos sobre si som porta o som cadenat, som accés a Déu o som destorb.

El segon “ai” contra aquells que fan no proselitisme, sinó una mena negativa de proselitisme. Perquè Jesús no critica que mestres de la Llei i fariseus recorrin mar i terra per fer dels pagans jueus, és a dir, hereus de les promeses de Déu; sinó de fer-los mereixedors de l’infern el doble que vosaltres. I això ens qüestiona doblement, perquè, d’una banda la paraula “proselitisme” no ens agrada, la relacionem d’una manera natural a “menjada de coco”, a “rentat de cervell” i això ens ha fet agafar por a comunicar lliurement la nostra fe; però, d’altra banda, també tenim el perill de fer un proselitisme que faci dels altres “clons”, “còpies” de mi, gent que fa i reprodueix el que jo dic i el que jo penso, quan jo mateix haig de qüestionar-me constantment per a no fer de Déu el meu ídol particular i acabar fent dels altres idòlatres com jo mateix.

I el tercer “ai” on Jesús revela un muntatge fet a base de casuística que els seus correligionaris feien per excusar a alguns dels seus vots, de les seves prometences. Jesús revela, em sembla, el compromís que significa fer prometences a Déu i ser responsables i coherents amb aquestes prometences fetes, no en cercar mil excuses per no acomplir-les: Qui fa una prometença per l’altar la fa també per tot el que hi és ofert, qui la fa pel santuari, la fa per Déu, que hi resideix, qui la fa pel cel, la fa pel tron de Déu i per Déu mateix que hi seu.

Voldria remarcar, per acabar, les ENTRANYES que penso inspiren totes dues lamentacions, les llàgrimes de Santa Mònica i els “ais” de Jesús: ENTRANYES FONDES DE MISERICÒRDIA.

Perquè Mònica prega amb entranyes de mare no tant, crec, pels pecats propis, sinó pels pecats del seu fill i això revela un amor entranyable, un veritable amor cristià, que es preocupa fondament per l’altre; i Jesús no proclama els seus “Ai de vosaltres” amb el posat del jutge (que segurament podria fer-ho), sinó amb el cor de Pare, de Mestre, de Guia que uns versets abans (llegiu l’evangeli de la missa de dissabte passat) Jesús diu als deixebles: De mestre només en teniu un; de pare només en teniu un, que és el del cel; de guia només en teniu un, que és el Crist. Jesús cerca el canvi de cor, no la condemna gratuïta.

Potser, en aquesta Eucaristia, hauríem d’aprendre no només a plorar pels nostres pecats per trobar el perdó de Déu; sinó també a saber plorar pels altres, demanar-li al Senyor de tenir les seves entranyes de misericòrdia, potser estimaríem més i condemnaríem menys.