EL PREU DEL TRESOR

Dimecres, 1 d’agost de 2012

Sant Alfons Maria de Liguori/Girona: Sant Feliu, màrtir

Jr 15, 10.16-21/Sl 58/Mt 13, 44-46

No sé si us passa a vosaltres, però a mi em passa sovint, que quan llegeixo les paràboles (com la d’aquesta tarda o d’altres) començo amb la sensació de saber-les de memòria, de conèixer ja què volen dir, de trobar-les poètiques, enginyoses o què sé jo... però quan les llegeixo amb un xic més de deteniment, per intentar voler saber què volen dir i, com avui, mirar d’explicar quelcom... ah, això ja és una altra cosa!!!

Les dues mini paràboles d’avui, col·locades per l’evangelista com en un mateix paquet, les hem sentit manta vegades. Però què ens volen dir? En principi la idea sembla molt clara: ens volen dir què passa amb el Regne del cel. I es compara aquest amb un tresor i amb una perla de gran preu. En temps de crisi com el que vivim entenem perfectament què suposa trobar un tresor, trobar una perla de gran preu, és a dir, que ens toqui la loteria: haver trobat allò de màxim valor, allò que no canviaríem per res del món, perquè és allò que ha vingut a satisfer i a cobrir amb escreix totes les necessitats que teníem.

Però... la paràbola no es queda aquí. Perquè normalment quan algú troba un tresor (ho hem vist a les pel·lícules) l’afortunat se’l queda per a ell i llestos. Com a màxim, l’esforç que ha de fer és carregar amb allò trobat i emportar-se’l a un lloc segur. Després ja veurem què fem i com ho invertirem això que hem guanyat. Ara... és això el que diu Jesús a la paràbola? No. L’afortunat que troba el tresor o troba la perla de gran preu... PAGA UN ALT PREU per fer seu allò que ha trobat de franc: ven tot el que tenia (per comprar el camp amb el tresor o per comprar la perla). No us sembla una inversió estranya? Trobo un tresor i venc tot el que tinc... per quedar-me només amb el tresor? Trobo una perla i venc tot el que tinc... per quedar-me ara amb només la perla? Ho entenem això? Vendre’s tot el que un té és quedar-se SENSE RES MÉS QUE ALLÒ TROBAT. Vol dir que m’he desfet de tot el que tenia, de tot allò que segurament ja tenia un VALOR PER A MI, a canvi del que he trobat AMB UN VALOR SENS MIDA.

Però amb la nostra ment mercantilista en seguida trobem objeccions: Si venc tot el que tinc... no hauré de vendre immediatament la perla o una part del tresor per poder menjar, per poder-me vestir? I si no tinc res més que el tresor o la perla... no em passarà que hauré de revendre tot o part del que he trobat a un preu potser menor del comprat per no morir-me de gana o de fred? En altres paraules... guanyo alguna cosa fent això? No serà millor no complicar-me la vida i que el tresor o la perla el compri un altre? I clar, és que si comparem el Regne amb un negoci qualsevol... de seguida veiem que és un mal negoci i millor fer veure que no hem trobat res. Crec que les paràboles d’avui ens revelen també que el problema és que ho volem tot: el Regne i allò que és nostre (o que ens pensem que és nostre!!!!)... quan el Regne (i crec que aquí el Regne és Jesús mateix) ens ho demana tot: les forces, els béns, els talents, tot allò que som i que tenim. No per anul·lar la nostra personalitat, sinó per potenciar-la.

Les paraules del profeta Jeremies ens mostren una altra cara d’aquesta realitat del Regne que no podem oblidar. El profeta diu: Sempre que m’arribava la vostra paraula, jo la devorava i era un goig i una delícia per al meu cor. La Paraula de Déu i la mateixa presència de Déu esdevenen per a Jeremies font d’alegria i força... però a quin preu? Al preu de l’amenaça i de la marginalització entre els seus: Mai no m’he pogut asseure amb els qui es divertien per riure en companyia d’ells. Jeremies experimentarà el rebuig i la soledat de part dels seus. Sant Feliu, que avui celebrem dins de la nostra diòcesi de Girona, experimentarà la persecució i la mort per confessar la seva fe.

La realitat del Regne és una realitat en tensió: una realitat que val la pena de viure (és la imatge del Regne com a tresor i com a perla de gran preu) i una realitat que no és fàcil de viure (perquè no ens estalvia les experiències de dolor, de pèrdua, de fracàs, d’exclusió) però on el nexe d’unió de totes dues realitats és aquest Déu que ens convida una i una altra vegada a tornar a Ell, un Déu que ens espera, que ens estima.

Tornem avui novament a Aquesta Font que vol saciar la nostra set de sentit, de felicitat i d’alegria.