Esposes submises (Diumenge 21)

“Que les esposes se sotmetin als seus marits”, escriu sant Pau als cristians d’Efes i, per si no queda clar, ho repeteix: “Les esposes s’han de sotmetre en tot als marits”.

No és l’única carta paulina on s’exposa aquest criteri de submissió esponsal: ho manifesta als corintis (1Co 14,34), als colossencs (Col 3,18) i a Timoteu (1Tm 2,1). Per tant no podem dir que es tracta d’un comentari tangencial o anecdòtic.

Aquestes citacions paulines esdevenen un problema avui dia. El predicador de torn, que té al davant una assemblea majoritàriament femenina, ha de vigilar el que diu. Si és conciliador justificarà la frase dient que són textos antics que respiren la mentalitat de l’època. Si és reivindicatiu i feminista  titllarà aquests escrits de misògins. Si no li agrada ficar-se en camises d’onze vares passarà de puntetes sobre el text.

Però els problemes segueixen amb el lector que proclama la lectura a la missa, posant-se en evidència tant si és home com dona. Si és home, a casa s’haurà de sentir el retret. Si es dona, les estratègies són vàries: algunes han ratllat prèviament aquestes frases del leccionari perquè el lector o lectora les ometi, altres s’ofereixen expressament a llegir i canvien el “sotmetre” per “estimar”, altres que han llegit el text fidelment es retiren avergonyides després del que han proclamat.

Amb tot, aquestes proclames paulines tan inexcusables en els nostres temps, són absolutament excusables en aquells orígens de les comunitats cristianes on les dones, casades o no, tenien el seu paper i fins i tot el seu protagonisme dins les comunitats. La nova organització de seguidors de Jesús donava als seus membres –sobretot a les dones, però també als esclaus- una llibertat d’expressió i d’actuació que els era negada en la vida familiar i social.

 Això provocaria conflictes amb els marits o familiars no creients, i escandalitzaria a l'entorn social, suscitant que aquelles comunitats cristianes fossin criticades per alterar els costums. Els escrits paulins, sempre preocupats per la conciliació comunitària i extracomunitària, volen harmonitzar tal desequilibri amb aquests consells diguem-ne “conservadors”.

Però donem la volta a l’exhortació que les dones se sotmetin als seus marits. ¿Calia dir això en una societat on l’esposa vivia totalment supeditada al marit? No era quelcom evident i inqüestionable? No calia dir-ho, més aviat, en un espai on això havia perdut vigència o, al menys, on les dones tenien veu i opinió?

Som conscients que dient això ens posem en la boca del llop perquè la pregunta és immediata: Què se n’ha fet d’aquells orígens on les dones tenien el seu paper dins les comunitats cristianes? La resposta que se’ns acut és la següent: a la mesura que el cristianisme s’anà institucionalitzant assumí progressivament els costums socials tradicionals, entre ells la preeminència masculina.

Preferim aquesta resposta frustrant que desqualificar amb desdeny uns textos que són la base teològica i espiritual de la nostra identitat cristiana.