diumenge, 28 de juny de 2020

Déu proveeix (Diumenge 13)

"L'any que ve, per aquest temps, amanyagaràs un fill". Així correspon el profeta Eliseu, en la primera lectura, a la dona sunamita que l'acull i el proveeix d'un lloc de recés. El relat no ens diu el nom de la dona, però s'ha conservat el record de la seva delicada acollida; i també de la capacitat de convèncer l'espòs per construir una petita habitació d'obra i instal·lar un senzill mobiliari pel profeta. Eliseu se sentirà en deute, i una bona acció en provocarà una de millor: la intercessió perquè aquella dona sense fills en pugui amanyagar un, com així s'esdevindrà. Sapiguem, nosaltres també, entrar en aquesta espiral de bones accions, que com més en fem, més eixamplarem l'espiral. 

Sant Pau escriu als cristians de Roma sobre l'essència de la identitat cristiana, que concreta de manera visible en el nostre baptisme. El baptisme no és instal·lar-nos un anti-virus contra el mal, sinó submergir-nos espiritualment en la mort de Crist per sortir espiritualment amarats de la seva vida de ressuscitat. Això, ho expressaven molt gràficament els primers pares de l'Església, que llegien el pas dels israelites pel mar Roig com una al·legoria del baptisme: els cristians ens hem submergit en les aigües del baptisme i n'hem sortit alliberats per sempre. 

A l'evangeli, Jesús dona un doble missatge als apòstols. El primer és de trencar les nostres prioritats. Per això posa d'exemple la família i protegir la pròpia vida. Jesús proposa eixamplar aquestes prioritats i obrir-nos als altres amb generositat, i obrir-nos sense reserves a l'Altre en majúscula, que és Déu. El segon missatge és la continuació del primer: que no siguem porucs de fer aquest pas, perquè enmig de la incertesa i la inseguretat d'eixamplar prioritats, la Providència divina ens agafarà de la mà i ens farà tastar la seva increïble i amable companyia. El suport diví no permetrà mai de la vida que ens sentim decebuts pel pas que haurem fet a favor dels altres i de Déu.

diumenge, 21 de juny de 2020

La fe que esvaeix les pors (Diumenge 12)


"No tingueu por dels homes", dirà Jesús a l'evangeli. També dirà: "No tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar l'ànima". Ho repetirà una tercera vegada: "No tingueu por, valeu més que tots els ocells plegats". 

És cert que aquesta exhortació de Jesús vol ser un encoratjament de l'evangeli als primers seguidors de Jesús, que com expliquen els Fets dels Apòstols, eren amenaçats, perseguits, empresonats i executats per proclamar el nom de Jesús. 

L'encoratjament de Jesús a no tenir por també és fàcil de contextualitzar en l'època d'incertesa que vivim. Les incerteses van agafades de bracet amb les pors: tenim por d'infectar-nos si entrem en un comerç o agafem els transports públics, tenim por d'emmalaltir en aquests moments, tenim por de quedar-nos sense feina perquè treballem en un sector amenaçat, tenim por que no ens arribin els subsidis si hem perdut la feina, tenim por a sucumbir si vivim en la precarietat. 

Per això l'evangeli d'avui ens ve com anell al dit. Recordem les frases: "No tingueu por dels homes": tinguem només prevenció, mantenint la distància precisa o usant la mascareta. "No tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar l'ànima": el virus podrà acabar amb la nostra vida corporal, però no amb la nostra ànima espiritual. "No tingueu por, valeu més que tots els ocells plegats": la nostra fe no és cap vareta màgica, però sí un bastó que ens ajuda a caminar amb més seguretat. 

Per això ens servim de la frase final del profeta Jeremies, un profeta apallissat física, psicològica i espiritualment pels malaurats esdeveniments del seu temps, abans, durant i després, de la desfeta de Jerusalem i dels exilis i diàspores del poble. Enmig de tot plegat, serà capaç de dir: "El Senyor salva la vida del pobre de les mans dels qui volen fer-li mal". 

Sant Pau, amb un discurs bastant dens, ens diu a la segona lectura que si els humans, —representats per la figura d'Adam—, caiem, Jesucrist ens aixeca a tots els nivells, i en tots els moments de la nostra existència. 

Llegint els diaris, constatem que una pregunta habitual dels periodistes és si els humans millorarem a partir de la pandèmia. Opinem que sempre anem millorant, encara que no ho sembli, però no sabem si ho farem en el sentit abstracte que es fan les preguntes. El que sí ens atrevim a dir és que som en un moment òptim per adonar-nos que, junt amb la nostra vida corporal, que té un termini, hi ha entremesclada una vida de fe que no té termini. Com més cuidem aquesta vida de fe, i més li dediquem el nostre temps, les nostres pors de tota mena s'esvairan de manera progressiva.

dissabte, 20 de juny de 2020

Lleugers d'equipatge (Dissabte 11)

Jesús pregunta a l'evangeli: ¿Qui és capaç d'allargar, ni un minut, el temps de la seva vida? 

Avui dia, li podríem respondre que mèdicament podem allargar la vida minuts, hores, dies, setmanes, mesos, i fins i tot anys, com es va fer amb el primer ministre israelià Ariel Sharon. Un altre tema és en quines condicions, i sabent que el traspàs final és irreversible. 

Les llargues setmanes de confinament i l'augment constant de víctimes de la pandèmia arreu del món, ha evidenciat amb cruesa que la vida humana penja d'un fil de plata, com apunta el llibre de Cohèlet. 

Aquesta constatació, en lloc de submergir-nos en frustracions existencials, ens ha d'alliberar interiorment i fer-nos viure amb humil serenor; compromesos amb el que tenim al voltant, però despresos de tot, per fer aquest viatge ben lleugers d'equipatge.

dijous, 18 de juny de 2020

Evocacions encoratjadores (Dijous 11)


El llibre de Siràcida presenta Elies com un personatge de llegenda i un patrimoni del poble. El fragment que hem escoltat fa una sentida evocació de les seves proeses, incloses dins un llarguíssim himne dedicat a tots els pares i mares d'Israel. 

Aquesta evocació no és cap exhibicionisme israelita dels seus herois, sinó una proclamació de la salvació divina realitzada a través d'aquests personatges. Es tracta de reanimar la fe del poble en moments de desconcert i de dificultat, com els nostres. La carta als Hebreus, en el seu capítol onzè, farà un discurs molt semblant, evocant la fe perseverant dels pares com a exemple a seguir.

dimecres, 17 de juny de 2020

El carro celestial i el carretó terrenal (Dimecres 11)


L'ascensió d'Elies al cel és un dels episodis més espectaculars de la Bíblia. La torbonada ambiental, i el carro de foc que s'enduu el profeta, deixen bocabadat al seu deixeble Eliseu, al lector que proclama la lectura, i als oients que l'escolten. 

Un carro semblant apareixerà amb el profeta Ezequiel, ple d'ulls i de rodes, d'ales i de rostres, que expressen les infinites possibilitats divines de desplaçar-se, de manifestar-se als humans i enlairar-los als espais divins. 

La mística jueva contempla aquests carros celestials com un referent per assaborir les altures celestials i ser enlairats místicament a elles. 

Però nosaltres estem ben enfeinats empenyent el carretó dels nostres pecats.