"No tingueu por dels homes", dirà Jesús a l'evangeli. També dirà: "No tingueu por dels qui maten només el cos,
però no poden matar l'ànima". Ho repetirà una tercera vegada: "No tingueu por, valeu més que tots els
ocells plegats".
És cert que aquesta
exhortació de Jesús vol ser un encoratjament de l'evangeli als primers
seguidors de Jesús, que com expliquen els Fets dels Apòstols, eren amenaçats,
perseguits, empresonats i executats per proclamar el nom de Jesús.
L'encoratjament de Jesús a no
tenir por també és fàcil de contextualitzar en l'època d'incertesa que vivim. Les
incerteses van agafades de bracet amb les pors: tenim por d'infectar-nos si entrem
en un comerç o agafem els transports públics, tenim por d'emmalaltir en aquests
moments, tenim por de quedar-nos sense feina perquè treballem en un sector amenaçat,
tenim por que no ens arribin els subsidis si hem perdut la feina, tenim por a sucumbir
si vivim en la precarietat.
Per això l'evangeli d'avui
ens ve com anell al dit. Recordem les frases: "No tingueu por dels homes": tinguem només prevenció, mantenint la distància precisa o usant la mascareta. "No tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar l'ànima":
el virus podrà acabar amb la nostra vida corporal, però no amb la nostra ànima
espiritual. "No tingueu por, valeu
més que tots els ocells plegats": la nostra fe no és cap vareta màgica,
però sí un bastó que ens ajuda a caminar amb més seguretat.
Per això ens servim de la
frase final del profeta Jeremies, un profeta apallissat física, psicològica i
espiritualment pels malaurats esdeveniments del seu temps, abans, durant i
després, de la desfeta de Jerusalem i dels exilis i diàspores del poble. Enmig
de tot plegat, serà capaç de dir: "El
Senyor salva la vida del pobre de les mans dels qui volen fer-li mal".
Sant Pau, amb un discurs bastant
dens, ens diu a la segona lectura que si els humans, —representats per la figura d'Adam—, caiem, Jesucrist ens aixeca a tots els nivells, i en
tots els moments de la nostra existència.
Llegint
els diaris, constatem que una pregunta habitual dels periodistes és si els
humans millorarem a partir de la pandèmia. Opinem que sempre anem millorant, encara
que no ho sembli, però no sabem si ho farem en el sentit abstracte que es fan
les preguntes. El que sí ens atrevim a dir és que som en un moment òptim per
adonar-nos que, junt amb la nostra vida corporal, que té un termini, hi ha entremesclada
una vida de fe que no té termini. Com més cuidem aquesta vida de fe, i més li dediquem el
nostre temps, les nostres pors de tota mena s'esvairan de manera progressiva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada