Tothom serveix i tothom suma (Sant Joan del Laterà 2014)

 

Ens plau contemplar com han estat edificades les esglésies velles i senzilles de zones rurals, especialment de muntanya. Les pedres més sòlides i les més voluminoses les trobem en els angles de l’edificació, en les bases del campanar o sostenint les arcades. Són blocs que han estat importats d’altres indrets o són de pedreres locals modelats expressament per ocupar aquest lloc. Sobre ells recau el pes més important de l’edifici.

Al seu costat, hi veiem rocs de múltiples dimensions (grans, mitjans, petits), de formes variades (arrodonits, cantelluts, quadrats o allargats) que s'han recollit de l’entorn. Aquests rocs han estat col·locats de forma estudiada i polida, donant harmonia i consistència a l’edificació. Són pedres que podem qualificar de menors, però sense elles no es podria aixecar l’església o l’ermita.

Per últim, els grans blocs i els rocs han estat units amb una argamassa elaborada amb terra extreta del voltant. Fins i tot la pedreta més irrisòria serveix per esdevenir una massa que, assecada, cohesionarà tot el pedregam durant dècades i dècades. La conclusió és fàcil: totes les pedres serveixen i totes sumen per edificar una esglesiola.

Fent una al·legoria d’aquestes pedres amb els creients podem afirmar el mateix: que a més de les pedres principals, tots els cristians servim i sumem en l’edifici de l’Església. Tots aportem quelcom, per insignificants, cantelluts o quadrats que siguem, i tots som harmoniosament cohesionats per l’argamassa de l’Esperit Sant, que sempre aprofita les coses més petites i humils.

Coincidint amb aquest diumenge, avui commemorem la dedicació de la basílica bizantina del Laterà, a Roma, consagrada els primers decennis del segle IV. Es tracta de l’església més antiga d’occident, i també la més significativa per esdevenir la catedral de Roma que aplega en la unitat els cristians catòlics.

D’aleshores ençà, a Roma, a Occident, a Orient, al Nord i al Sud s’han construït i reconstruït inquantificables esglésies, sempre amb materials de la zona per convertir l’anomenada “casa de Déu” en un edifici proper, íntim, de la terra, de la gent que hi viu.

Aquesta església aixecada per un poble concret i construïda segons la seva idiosincràcia i segons seva identitat, no trenca la comunió amb les esglésies d’altres comarques, autonomies, nacions, països i estats. Al contrari, sense imposicions exercim lliurement la comunió amb la basílica romana del Laterà, precisament perquè assaborim la nostra identitat local, que ens agermana amb les altres identitats de la nostra Església catòlica, universal per definició.