LA PETICIÓ D'UN AMIC MUSULMÀ

M’ha vingut a veure un noi musulmà que fa molt de temps que conec i ara feia un temps que no ens havíem tornat a veure. L’havíem ajudat moltes vegades, per això ara també pensava que em venia a demanar alguna cosa. I, certament, em venia a demanar una cosa ben concreta, però que no esperava de cap manera que em demanés: m’ha demanat que digués una Missa. Sí, una Missa. Se li havia mort un amic d’aquí (sembla que ha estat un suïcidi), un amic que també nosaltres havíem conegut molt i que havíem acompanyat moltes vegades per fer-li costat o anar als metges amb ell. Estava malaltó. El portaven uns psiquiatres. Portat per la seva malaltia havia viscut al carrer molt de temps. Ara estava més o menys bé. Vivia en un pis i vivia prop d’una part de la seva família. I, de sobte, l’han trobat mort.

Aquesta part de la família i el seu amic musulmà sabien que, malgrat tot, era creient. Fins havia pregat amb nosaltres els frares més d’un cop i, per això, volen fer-li dir una missa, però, en canvi, la part de família més propera no ho vol. Per això aquest noi musulmà m’ha vingut a demanar una missa per al seu amic. Em sembla, però, que malgrat tot, sense cap pregària, l’incineraran i prou, i amb això s’ha acabat tot. M’he trobat amb bastants casos semblants. Els frares l’hem tingut present tant en la pregària comuna com a l’Eucaristia. Amb tot, no deixa de qüestionar tot això, perquè no és un cas aïllat, que cal respectar certament..., però que em qüestiona.  

Davant la mort hom es pregunta pel sentit de la vida, pel que hi ha després. No saber donar sentit a la mort és no saber donar sentit a la vida. No pregar en aquests moments és trobar-se davant el buit. És el que deia un pensador francès: “El futur de la humanitat demà passarà no només per la resolució de la crisi econòmica, sinó també, i de manera més essencial, per la resolució de la crisi espiritual sense precedents que travessa la humanitat sencera... la naturalesa espiritual de l’home sent horror del buit”. Un altre pensador austríac diu: “Com és possible una època sense Déu?”. La vida esdevé estranya, buida, hostil.

I els qui ens anomenem cristians no hauríem de gastar massa energies en cercar culpables, acusar o autodefensar-nos, sinó que ens cal una actitud crítica amb nosaltres mateixos. En nosaltres hi ha molta por a creure, hi ha molta atracció al buit que es tradueix en una vida de fe mediocre i contradictòria amb el que diem que creiem.

I malgrat tot, Déu “ens elegí abans de crear el món perquè fóssim sants”. Sí, aquesta i no menys és la nostra vocació: la santedat. Per això Pau demana a Déu que ens concedeixi dons espirituals, que il·lumini la nostra mirada interior, perquè de veritat coneguem qui és Déu i quina és l’esperança a que ens ha cridat. Tenim entre les mans la llum que esvaeix les tenebres, la plenitud que foravia la buidor, la Presència que allunya la soledat. Però els primers a qui hem d’evangelitzar és a nosaltres mateixos. Millor, hem de deixar que Ell il·lumini la nostra mirada interior. Hem d’aprendre a pregar. A escoltar-lo.

Com deia l’escriptor francès, no n’hi ha prou en resoldre la crisi econòmica, cal afrontar la gran crisi espiritual del món certament, però bàsicament nostra, meva. Si nosaltres ens obrim a la Paraula, si som capaços d’acollir-lo, nosaltres aportaríem esperança als pobres, llum als qui no veuen per on anar. Perquè no sols de pa viu l’home, ni el pobre en té prou amb el simplement material. Ho sap prou bé aquest nostre amic musulmà que em va demanar una Missa.