ESCOLTAR LA SEVA VEU

Diumenge II, 18 de gener de 2015

1 Sa3, 3b-10.19/Sl 39/1 Co 6, 13c-15a.17-20/

Jn 1, 35-42

Tots, d’una manera o una altra, tenim enregistrat en el fons del nostre cervell la veu de les persones que estimem: pares, familiars, amics, parella... de manera que fins i tot enmig d’una multitud de gent, si aquesta no és massa sorollosa, som perfectament capaços de destriar aquesta veu coneguda d’entre les altres.

Amb la veu de Déu passa el mateix. És una veu immersa enmig d’una sorollosa barreja de sirenes, reclams i veus cridaneres diverses. Però amb la veu de Déu ens trobem amb un problema... ens passa sovint com en la història de Samuel a la primera lectura: Samuel encara no sabia reconèixer el Senyor, la paraula del Senyor encara no se li havia revelat. La veu de Déu ens és, normalment, una veu desconeguda. És una gran paradoxa que la veu d’Aquell que representa l’únic gran amor desinteressat de la humanitat sencera, sigui una veu per a la qual no tenim avesada l’oïda. I, en canvi, quan la descobrim i l’acollim, quan l’escoltem per primer cop advertim que no ens és una veu del tot desconeguda, que ja hi vibrava en el fons del nostre cor, que ja era una veu amorosa que intuíem, que cercàvem i que ens cercava.

La primera lectura i l’Evangeli revelen aquesta veu: Samuel, Samuel... crida enmig del silenci de la nit la veu de Déu al jove que dormia. Què voleu?, demanarà Jesús als dos deixebles que el segueixen a instàncies del que han sentit dir a Joan. Un Déu que ens crida a tu i a mi pel nostre nom, perquè li som tan coneguts... Un Déu que ens demana què cerquem, no perquè ho ignori, sinó perquè vol que en siguem conscients d’allò que li estem demanant a Ell. La primera lectura i l’Evangeli revelen també la importància que pot tenir per al nostre reconeixement de la veu de Déu el tenir prop nostre una persona experimentada. És Elí, el Gran Sacerdot, qui comprengué que era el Senyor qui cridava el noi, i digué a Samuel: “Vés a dormir i, si et torna a cridar digues-li: Parleu, Senyor, que el vostre servent us escolta”. És Joan qui, als seus dos deixebles, diu assenyalant Jesús: Mireu l’anyell de Déu. És un d’aquests deixebles, Andreu, qui trobant el seu germà Simó li dirà: Hem trobat el Messies. Perquè només els qui han experimentat aquesta Veu poden convertir-se en acompanyants dels altres que encara cerquen per dir-los: Aquest rau-rau que sents en el teu interior, aquest buit que sovint t’interroga per quelcom més enllà del que vius en el teu dia a dia, aquesta set d’eternitat que batega en el teu cor... jo també la sentia... ÉS JESÚS, EL SENYOR!

Avui també és difícil escoltar la veu de Déu, fins i tot per a nosaltres que estem avesats a escoltar-la i a cercar-la, perquè les sirenes, els reclams i les veus cridaneres diverses avui parlen de por, de terror i d’odi... NO PODEM DONAR OÏDA A AQUESTES VEUS sense recordar que hi ha una VEU, que hem sentit, que hem cregut, a qui hem donat confiança, que ens demana ESTIMAR, COMPRENDRE, PREGAR, ESPERAR CONTRA TOTA ESPERANÇA justament quan al nostre voltant els vents són contraris. Ens arriba també aquesta veu a l’inici de la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians com una veu, la de Déu, la de Jesús, que ens agermana més enllà de les diferències en les formes i les teologies. Demanem-li al Senyor en aquesta Eucaristia que sempre tinguem l’oïda atenta a aquesta Veu, la veu de Jesús, la creguem i actuem en conseqüència i que tots els cristians, tot assumint aquesta veu, siguem una veu unida que cridi al seny, al diàleg i a l’esperança.