dilluns, 15 d’agost de 2011

REBRE I ACOMIADAR MARIA DE NATZARET



Ap 11, 19a;12,1.3-6a.12ab; 1Co 15, 20-27a; Lc 1, 39-56


Avui, arreu de casa nostra, se celebra solemnement la festa de l’Assumpció de Maria. Enguany aquesta festa és com més festa, perquè a totes les diòcesis de Catalunya hem rebut, ni que sigui de pas, milers i milers de joves vinguts d’arreu del món. L’alegria i l’enrenou, pròpies de la joventut, amb la seva barreja de races, costums i llengües han transformat en primavera de la fe l’estiu de les nostres terres.

També a ells els hem acollit i, demà, si Déu vol, els direm “adéu siau” en el seu camí cap a Madrid. I allà, també els tocarà donar-los la benvinguda i, al seu temps, acomiadar-los quan tornin als seus respectius països, al tràfec del dia a dia.

I la vida és així, un dir “hola” a noves esperances, a nous projectes, a noves amistats... i un dir “adéu” a tantes altres coses i persones. També les lectures d’avui ens parlen de la rebuda i del comiat d’algú que, penso, tenen quelcom a dir-nos.

Comencem per la rebuda. ¿Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Prenguem aquestes paraules no com una història del passat, com la trobada, fa més de 2000 anys entre dues dones: Elisabet i Maria; sinó com el que són, les paraules de l’Evangeli per a nosaltres AVUI.

Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-ME, a mi, avui? I què implica que Ella vingui a visitar-me, AVUI? Quina és la situació que jo estic vivint? Em trobo en un moment de bonesa, de salut, d’estabilitat, d’alegria...? En l’Evangeli d’avui Maria porta dins el seu ventre el misteri de l’Encarnació. D’aquest Jesús, Aquell a qui confessem com a Senyor, que no ve com a enemic nostre, per a fer-nos la vida més difícil o impedir-nos de ser feliços... sinó Aquell que es revela font veritable d’alegria, Aquell capaç de canviar l’aigua de la nostra quotidianitat en el vi de la sorpresa i de la novetat. Em trobo en un moment de por, de crisi, d’angoixa, de malaltia...? Aquest Jesús, encara en el ventre de Maria en l’Evangeli d’avui, és el Senyor que mira també la nostra petitesa, l’acull i l’eleva. La fa digne del seu amor, de la seva cura, de la seva protecció. És el Jesús que també vol néixer en la nostra història i que mai no ens deixarà sols! Les nostres entranyes també poden avui saltar de goig!

Parlem del comiat. També la nostra festa d’avui ens parla d’un comiat, però d’un comiat en esperança. A l’Església Oriental, la festa d’avui és coneguda amb el nom de la Dormició de la Mare de Déu, una clara referència a la seva mort. Perquè Maria ha fet el camí de tots els humans. Però ho fem recordant allò que, de moment, ha estat propi d’Ella: la seva assumpció, és a dir, el seu ser assumida per Déu en tota la seva humanitat: en cos i ànima hem dit a la pregària en començar l’Eucaristia. Justament així aquesta celebració d’avui esdevé la concreció del preciós missatge d’una promesa acomplerta fidelment per Déu mateix. El Déu Vivent no és Déu de morts, sinó de vius. I, en Jesús, tots estem cridats a tenir la fi de Maria. Maria esdevé la primícia de l’esperança a què és cridada tota la humanitat: saber que les nostres penes i alegries no són quelcom aliè a Déu; que la nostra vida, a les seves mans, és una vida plena de totes totes. I que la nostra fi no és un caure en el buit de l’oblit. Perquè, si bé podríem ser oblidats pels homes, si segurament cap enciclopèdia mai no recordarà el nostre nom perquè no hem estat mai un descobridor, un inventor, un polític de renom... Déu té bona cura de nosaltres i, a la fi dels temps (recordeu ara la segona lectura que hem fet?), quan tot estigui sotmès a Déu, no hi haurà res del més pregon de nosaltres mateixos que s’hagi perdut. I no seran uns altres ulls els qui veuran Déu, sinó els nostres.

Avui, però, en l’Eucaristia, penyora dels béns futurs, contemplem com un mirall tot aquest misteri de la redempció sota el prisma de la festa de Maria. Ella ens visita avui i ens porta el missatge joiós que Déu, en Jesús, és enmig nostre, per a donar-nos vida, per a gaudir sempre de la seva amistat, una amistat que s’estendrà més enllà de les portes de la mort. Certament, amb Ella, amb Maria, podem dir: Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles!