diumenge, 7 d’agost de 2011

Enrenou o quietud? (Diumenge 19)

Dissabte passat, a la tarda, va caure una tremenda tempesta a Barcelona. Llamps, trons, vent, i un fort aiguat ens deixaren atemorits durant una estona. Les forces de la natura regnaven damunt nostre amb una evidència aclaparadora.

Aquesta vivència recent ens permet recrear més fàcilment l’escena d’Elies dalt de la muntanya de Déu. El profeta guaita al seu voltant, esperant de reconèixer la presència de Déu. Diferents fenòmens apareixen dalt la cima: una forta ventada, un terratrèmol, i foc. Són imatges poderoses de la natura que la religiositat popular associa amb la presència d’un Déu que tot ho domina.

Però el profeta no percep Jahvè en cap d’aquests fenòmens, però sí en el “so d’un aire suau”, com el que ahir bufava a estones. Aleshores Elies reacciona, i es cobreix la cara amb el mantell.

La catequesi que podem fer-nos al respecte és fàcil: no busquem la presència de Déu en grans manifestacions, ni de la natura ni humanes, sinó en les discretes remors que ja coneixem. Les primeres ens aclaparen i neutralitzen. Però les segones, de tan properes i assequibles, ens poden passar desapercebudes.

Això que a nivell espiritual i de vivència religiosa ens sembla tan evident, no ho és tant quan passem a organitzar una pastoral eclesial. ¿Quines accions ajuden més a una profunda experiència de Déu? ¿Les grans manifestacions, o les que s’esdevenen en petit grup o en la solitud?

Les grans manifestacions religioses -com la jornada mundial de la joventut a Madrid- són un revulsiu eclesial, fins i tot propicien conversions religioses, però no afavoreixen experimentar “el so d’un aire suau” que fa cobrir-te la cara amb el mantell. Això no treu que sigui possible experimentar-ho; no manllevem a Déu la capacitat de revelar-se on vulgui.

Però l’escena dalt la muntanya de l’Horeb tipifica una manera discreta i íntima d’acollir la presència de Déu, feta de quietud, silenci, i contemplació. És cert que trobem altres textos bíblics on Déu és manifesta de forma més aclaparadora, però l’experiència religiosa d’Elies no sols ha inspirat l’espiritualitat carmelitana, sinó que ens obre un camí definit vers l’experiència mística. De fet, ens acompanya en les celebracions senzilles i austeres que es fan habitualment en tants llocs.

Perquè Déu no és algú que imposa, sinó que et sedueix. No és algú que venç, sinó que et convenç. No és algú que aclapara, sinó que t’amara.