Les vicissituds pel desert del poble israelita -narrades en els llibres de l’Èxode i dels Nombres- són uns relats vitals, humaníssims, quotidianíssims, plens de mediocritats humanes i de respostes divines, talment com la nostra pròpia existència.
Nosaltres també enyorem el peix, la carn, els cogombres, els melons, les cebes i alls que hem menjat en moments passats que idealitzem. Així mateix, ens avorrim de repetir els mateixos àpats, que com el mannà, ens serveixen regaladament a taula. Igualment fem cercles de lamentacions a l’entrada de casa, i ens afeixuguem pel pes de les responsabilitats, queixant-nos davant Déu de la nostra impotència.
Però el poble d’Israel acaba entrant a la terra promesa malgrat els seus planys, i mercès a les empentetes, estrebades, i algun merescut cop de garrot provinents de Déu.
Nosaltres també enyorem el peix, la carn, els cogombres, els melons, les cebes i alls que hem menjat en moments passats que idealitzem. Així mateix, ens avorrim de repetir els mateixos àpats, que com el mannà, ens serveixen regaladament a taula. Igualment fem cercles de lamentacions a l’entrada de casa, i ens afeixuguem pel pes de les responsabilitats, queixant-nos davant Déu de la nostra impotència.
Però el poble d’Israel acaba entrant a la terra promesa malgrat els seus planys, i mercès a les empentetes, estrebades, i algun merescut cop de garrot provinents de Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada