“Tots els pobles anomenaran el meu temple casa d’oració”. El profeta Isaïes, entusiasmat pel retorn de l’exili babilònic i la reconstrucció del temple de Jerusalem, posa en boca de Déu aquesta proclama integradora.
El poble israelita viu a finals del segle VI abans de Crist l’equivalent a una renaixença catalana. Calia especificar la identitat jueva per defensar-se del conqueridor de torn. Es tractava de construir unes bases socials i religioses després de dues generacions d’exili que amenaçaren greument la seva supervivència com a poble.
Eren dues les tendències en la construcció de la identitat nacional israelita, que malgrat el risc de ser simplistes, podem agrupar en judaisme ortodox i judaisme integrador. El primer el trobem fonamentalment en la Torà, el nostre Pentateuc. El segon, sobretot en els Profetes. Però ambdós, ortodoxos i integradors, reivindiquen i respiren els mateixos aires de nacionalisme religiós: l’aliança amb Israel és el gran aglutinant indefugible.
Isaïes, un exponent d’aquest judaisme integrador, sensible a la barreja ètnica de l’Israel postexílic, proposa als nouvinguts que volien lloar Jahvè simplement de no violar el repòs del dissabte i de mantenir-se fidels a l’aliança. No parla de guardar escrupolosament el dissabte i de complir tots els manaments de la Llei. La proposta del profeta és oberta i positiva, i consolida la identitat religiosa.
En temps de Jesús segueixen ambdues tendències en el judaisme. Jesús participa d’aquest judaisme integrador que, malgrat manifestar de forma provocativa l’orgull de la identitat israelita, acull el prec de la dona cananea i guareix la seva filla. Aquest va ser el segell d’identitat de Jesús, anunciar que el judaisme integrador dels profetes era una realitat escatològica. Amb ell, els anhels messiànics israelites esdevenien realitat. Sant Pau ho captà i veié en Jesús l’acompliment definitiu de les esperances d’Israel, no el fundador d’una nova religió, com habitualment prediquem des del cristianisme.
El cristianisme primitiu també es trobà amb la mateixa realitat que Isaïes. El concili de Jerusalem, celebrat a mitjans del segle I, al veure l’afluència de molts no jueus en el grup de seguidors de Jesús, sols posà tres normes: no menjar carn sacrificada als ídols, no menjar sang, i abstenir-se de relacions sexuals il•legítimes. Eren els mínims de convivència amb la tradició religiosa heretada.
Dins d'aquest marc d’una tradició religiosa que vol ser integradora no amaguem la nostra gratíssima sorpresa quan hem llegit la notícia que, durant la Jornada Mundial de la Joventut, s’autoritza a tots els capellans a absoldre en confessió a les dones que hagin avortat. Només per aquesta proposta integradora ja val la pena aquesta trobada amb totes les crítiques que se li puguin fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada