Ell era a la porta d’accés d’un pàrking. Portava roba de feina. Feia anys que no ens vèiem i la sorpresa del trobament ha estat mútua. Ha saludat en català, i malgrat barrejar-lo amb el castellà, volia demostrar, parlant-lo, els seus avenços. La conversa s’ha desenvolupat en català i ell aprofitava per anar dient frases fetes: “De mica en mica s’omple la pica”, “No es pot dir blat sinó està al sac i ben lligat...”. Volia fer notar, com a bon ucraïnès culte, en el seu cas metge otorrino i fisioterapeuta, que es manté despert intel.lectualment.
Després d’esperar quatre anys va aconseguir els papers i ara combina la feina de vigilant de pàrking amb la de fer massatges a domicili. Afegeix, orgullós, que també s’ha tret el carnet de conduir. Les “hores lliures” les aprofita per seguir estudiant amb l’esperança de poder homologar el seu títol de metge. La seva dona -també metge i ucraïnesa- sí que ha conseguit homologar el títol i ja fa tres anys que exerceix a Catalunya. El seu fill ja té tretze anys! Han deixat l’habitació en un pis compartit del Poble Sec i ara viuen en un pis de l’Eixample. Ha parlat d’hipotèques, de la crisi actual, de les notícies dels diaris... Amb un somriure confiat i serè afirma: “A poc a poc ens anem integrant”.
Recordo les dificultats dels seus primers anys, les feines més humils que amb coratge van assumir, els enganys i les pèrdues de diners que van patir per fer venir el seu fill a Catalunya, les dificultats de trobar una habitació on puguéssin viure els tres. Tot ha quedat esvaït amb el seu somriure tranquil.
Després d’esperar quatre anys va aconseguir els papers i ara combina la feina de vigilant de pàrking amb la de fer massatges a domicili. Afegeix, orgullós, que també s’ha tret el carnet de conduir. Les “hores lliures” les aprofita per seguir estudiant amb l’esperança de poder homologar el seu títol de metge. La seva dona -també metge i ucraïnesa- sí que ha conseguit homologar el títol i ja fa tres anys que exerceix a Catalunya. El seu fill ja té tretze anys! Han deixat l’habitació en un pis compartit del Poble Sec i ara viuen en un pis de l’Eixample. Ha parlat d’hipotèques, de la crisi actual, de les notícies dels diaris... Amb un somriure confiat i serè afirma: “A poc a poc ens anem integrant”.
Recordo les dificultats dels seus primers anys, les feines més humils que amb coratge van assumir, els enganys i les pèrdues de diners que van patir per fer venir el seu fill a Catalunya, les dificultats de trobar una habitació on puguéssin viure els tres. Tot ha quedat esvaït amb el seu somriure tranquil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada