Sant Pere, la clau i el duro (Diumenge 21)

L’expressió “Donar la clau i el duro” -ja una mica passada per citar un duro- expressa molt il.lustrativament la confiança dels pares en el seu fill o filla adolescent. El noi o la noia, després de donar mostres suficients de seny i de responsabilitat es fa mereixedor de les claus de casa i d’algun caleró per les seves despeses. Donar la clau i el duro és, en definitiva, un gest de reconeixement.

Les lectures d’avui, com hem escoltat, també parlen de “donar la clau i el duro”, o més pròpiament, de donar o de treure la clau. A la primera lectura, Sobnà, el cap del palau reial, és bandejat del seu càrrec. La seva irresponsabilitat provoca que li sigui arrabatada la clau del palau i lliurada a Eljaquim: ell serà el nou responsable d’obrir i de tancar les portes.

A l’evangeli, Jesús dóna les claus del Regne del cel a Pere, unes claus evidentment simbòliques, però que expressen la total confiança que Jesús diposita en l’apòstol. En aquest cas, Pere no es fa mereixedor de les claus per mostrar la seva responsabilitat i el seu seny, sinó per manifestar la seva sensibilitat religiosa: “Sortós de tu, Simó: això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel”. Pere no es deixa portar pels estats d’opinió, pels debats públics, pels sondejos, les enqüestes i estadístiques sobre Jesús. Pere respon des de la seva experiència més pregona de fe: “Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu”. Aquesta sensibilitat religiosa, la honestedat personal d’expressar la seva opinió -encara que no sigui la majoritària ni la políticament correcte-, fan a Pere mereixedor d’una confiança absoluta: “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església”.

Amb aquesta frase, fonament del primat de Pere en l’Església, volem posar-nos, un cop més, entremig de discursos teocon d’apologia enfervorida de l’autoritat i de discursos progressistes de crítica tòpica i caducada. Dient “Tu ets Pere i sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església” podem suposar que Jesús no pretenia fundar una Església jeràrquica, absolutista, dirigent i piramidal; però tampoc pretenia fundar una Església democràtica, assemblearia, participativa i electiva. Tot això són afegits nostres segons la nostra “tendència”. L’evangeli només ens diu que Jesús escull a Pere com a referent de tots els altres deixebles per la seva sensibilitat religiosa, la seva honestedat interior i la seva personalitat en dir les coses clares. Per tant, el seu criteri religiós ha de ser respectat pels altres deixebles. I respectat no vol dir obeït, ni acatat, ni aclamat, simplement respectat.

Aquests criteris d’elecció continuen essent vàlids encara avui, no només per a escollir papa, sinó per a qualsevol responsabilitat o càrrec dins l’Església, i perquè no, dins la societat civil. Calen preveres, religiosos i religioses, laics i laiques sensibles religiosament i que mirin la realitat amb uns altres ulls; honestos amb que ells pensen i creuen, sense deixar-se influenciar; amb la personalitat suficient per no convertir-se el lloros de repetició ni de les consignes eclesials, ni de les consignes de la societat laica, sovint tant dogmàtica, o més, que l’Església.

Tots els col.lectius, també l’Església, necessitem referents, bons referents. Donem-lis el valor i el respecte que es mereixen: ni més del compte, però tampoc, ni menys del compte.