Migdia de dissabte. Baixem les escales que uneixen el vestíbul del convent amb la plaça. Deixem a la nostra esquerra, distrets, el cedre centenari. Caminem rutinàriament en direcció a la plaça Cirici i Pellicer mentre repassem, mentalment, les coses que anem a comprar al supermercat. Percebim una tranquil.litat atípica que, progressivament, aguditza la nostra atenció esborrant de la nostra ment la llista de la compra i fent-nos desplegar, receptius, els sentits.
Increïble: no veiem a ningú caminant pel carrer! Més increïble encara: cap cotxe circulant! No recordem haver viscut, en aquest indret, un moment així, tan espectacularment buit i serè. La nostra memòria ens transporta, involuntàriament i ràpidament, a Jerusalem, en ple dia de Shabat, on una profunda calma religiosa envaeix la ciutat. Gairebé respirem la mateixa vibració! Acaronats interiorment per aquesta vivència constatem, mentre baixem per la plaça, que el sol, estival i brillant, ens ve de cara, però sense molestar. Instintivament ens girem vers el convent que, fruit de l’impacte directe dels raigs solars, pren un relleu especial, com si les seves velles parets estiguéssin impregnades d’una finíssima resplendor, entre material i espiritual. Ens aturem i gaudim, per uns moments, d’aquella visió, que ens mostra el convent com si acabés de baixar del cel. Tantes bones vibracions ens esvaeixen les prevencions d’anar, en ple migdia –l’hora punta- a comprar al supermercat i trobar-nos-el ple de gent. El trobem gairebé buit i comprem, en un moment, el que calia. Tornem al convent serens i complaguts de gaudir d’un dissabte barceloní d’agost que quasi s’ha convertit en un Shabat a Jerusalem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada