Les lectures d’avui parlen de muntanyes, de mar, de vents i de temporals..., recreant-nos, sense voler, l’ambient d’estiu i de vacances: una època de fer excursions per les muntanyes, de banyar-se o navegar pel mar; una època, també, de tempestes inesperades.No obstant, la pretensió de les lectures és recrear, no un ambient estival, sinó un ambient de presència i d’absència de Déu. La simbologia bíblica veu les muntanyes com un espai, clar i definit, de trobament amb la divinitat: Abraham i Isaac a la muntanya de Morià, Moisès al Sinaí, Elies a l’Horeb –ho hem escoltat avui-, Elies al Carmel, Jesús al Tabor, Jesús pregant a la muntanya–l’evangeli d’avui.
La presència d’Elies dalt l’Horeb –l’altre nom que rep la muntanya del Sinaí- és fruit d’un camí de recerca, dramàtic i solitari, dels orígens de la fe. Elies refà, en direcció contrària, el camí de l’Èxode fins arribar dalt del Sinaí. Busca Déu! Busca la puresa d’aquell moment originari! La lectura que hem escoltat és una catequesi bellísima sobre com es revela Jahvè: res d’espectacularitats, res de signes aclaparadors. Jahvè es manifesta en "la veu d’un silenci tènue": així de discret, així de real! Elies ens suggereix que ens endinsem, com ell, contracorrent i solitaris, pel desert de la nostra societat laica incapaç de donar aigua viva, i que refem el camí vers els orígens de la fe, on Déu és més que uns valors, o que una filosofia, o que una creença, o que una ideologia, o que la veu de la consciència. Els orígens de la nostra fe es concreten en un trobament real amb Déu, el pare de Jesucrist. Això és fa a través del recolliment, del silenci interior i de la pregària atenta. Aleshores, com Elies, captarem aquesta “veu d’un silenci tènue”, aleshores assaborirem l’orígen de la fe.
Però baixem de la muntanya i de tot el que ens recrea i dirigim-nos al mar que, com mencionàvem, simbolitza l’absència de Déu. El mar és el lloc on les forces del mal despleguen -imprevisiblement- el seu domini, el lloc de la inseguretat existencial, de la violència i del càstig: ho expressen al Gènesi les aigües subterrànies i els monstres marins mitològics, Moisès abandonat al Nil, el Mar Roig i els egipcis, Jonàs i la balena, Jesús i la tempesta apaivagada.
No entendrem l’evangeli d’avui en profunditat sinó entrem dins d’aquest simbolisme. El relat de la tempesta apaivagada no és un relat de miracle, és un relat d’exhorcisme: Jesús -després de pregar dalt la muntanya- camina per sobre i atura el mal, expressat per les ones i el vent. Per això els deixebles acaben prostrant-se i dient: “Realment sou Fill de Déu”.
Aquesta lectura simbòlica ens permet continuar recreant el text en l’ara i aquí. Nosaltres, com els deixebles, continuem tenint ones i vents contraris que ens dificulten d’avançar pel camí de la fe. Nosaltres, com els deixebles, no ens acabem de creure que Jesús pugui caminar per damunt de les dificultats que a nosaltres ens tenen aclaparats. Nosaltres, individualistes com Pere, i també oportunistes, deixem la barca de la comunitat, que no hi ha manera que tiri endavant, per caminar sols i acabar, irremisiblement, enfonsant-nos.
7) “Quan haguéren pujat a la barca el vent amainà”. Ens animem a pujar a la barca? Ens animem a pujar a la muntanya?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada