dissabte, 3 de setembre de 2022

Mirar la realitat en perspectiva (Diumenge 23)

“Ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té”, deia Jesús al final de l’evangeli. Prèviament feia una declaració contundent: que per seguir-lo cal estimar-lo més que el pare i la mare, la parella i els fills, els germans i germanes, i fins i tot la pròpia vida. A més afegeix: “Qui no porta la seva creu no pot ser deixeble meu”. Amb aquesta mena de declaracions no és estrany que hi hagi poca gent atreta per la consagració a la vida religiosa o sacerdotal, o fins i tot a viure intensament el seguiment de Jesucrist com a persona laica. El nostre món (i el nostre ego) situa el jo com a prioritat, però Jesús proposa de posar-lo en segon lloc. Així de clar! Els exemples de construir una torre i d’un rei que va al combat són un advertiment pràctic a avaluar les nostres energies en el seguiment de Jesucrist: no podem demanar-li que actuï si nosaltres no ens movem, no podem reclamar-li proximitat quan no la possibilitem, no podem exigir-li respostes quan no dediquem temps a escoltar-lo.  

Per això esdevé tant útil el discurs del llibre de la Saviesa en la primera lectura, amb frases com aquesta: “Els raonaments dels mortals són insegurs, són incertes les nostres previsions”. De fet, abans de la pandèmia i de les conseqüències energètiques de la guerra ruso-ucraïnesa pensàvem tot el contrari: creiem que els raonaments dels mortals són segurs, i que les nostres previsions són certes. Però la realitat confirma la sentència del llibre de la Saviesa, el qual també respon a l’afany humà de conèixer els designis divins: “¿Qui hauria conegut mai què desitjàveu, si vós mateix no haguéssiu donat la saviesa, si no haguéssiu enviat de les altures el vostre Esperit Sant?”. És a dir, per captar la presència divina i els seus designis en la quotidianitat humana cal estar preparats, com el constructor de la torre i el rei que vol combatre; cal estar receptius perquè això ens aportarà una mirada diferent per interpretar la realitat que ens envolta. En definitiva, si volem estar en sintonia amb l’esperit diví cal dedicar-li temps i revisar les nostres prioritats, sempre condicionades per les immediateses. En canvi, la mirada divina sempre és en perspectiva, com resava el salm: “Mil anys als vostres ulls són com un dia que ja ha passat”.