.JPG)
El darrer dia a Luxor el dediquem a relacions socials. La mare del nostre amfitrió Farrash ens ha convidat a casa seva a menjar sopa de molokheia (una mena d’espinacs) i conill. És l’àpat més suculent que s’ofereix a uns convidats. Uns pans de blat propi, amassats i cuits a casa, acompanyen la gran safata metàl.lica rodona que, posada a terra, fa alhora d’estovalla i de taula. Asseguts a terra, i beneïda la taula, ens posem a menjar els homes sols.
El dia anterior han col.locat a la sala dels convidats un ventilador al sostre perquè estiguem a gust. Es tracta d’una casa molt senzilla, pobra, a escassos metres del riu. E
l pis és de terra, cobert en alguns llocs amb estores. Ens expliquen rient que, fa uns anys, degut a una crescuda del Nil, l’aigua va entrar dins la casa i els arribava al genoll. Dos coloms entren pel pati i es posen en la tarja oberta de damunt la nostra porta. Els dos gats de la casa estan al nostre costat esperant que els hi llencem els ossos. Després de dinar anem a rentar-nos les mans a la bomba d’aigua que hi ha a l’entrada de la casa. Constatem, mirant aquesta vivenda, que la precarietat i la senzillesa de vida et fa més flexible i tolerant.
A la nit agafem el tren cap al Caire. Aquesta vegada viatgem asseguts, però els vagons tenen aire condicionat. En Farrash, visiblement emocionat, no vol veure marxar el seu entranyable amic Riccardo i se’ns ha acomiadat a l’andana, una estona abans que arribés el tren.
Hem pujat en silenci, sense ganes de parlar, enyorats abans d’hora, conscients que, quan ens despertem al matí, haurem canviat la calidesa de l’Alt Egipte pel bullici de la ciutat més poblada d’Àfrica, el cel net i blau per un immens núvol de contaminació, un Nil amic i proper per un Nil llunyà i simple subministrador d’aigua.
El dia anterior han col.locat a la sala dels convidats un ventilador al sostre perquè estiguem a gust. Es tracta d’una casa molt senzilla, pobra, a escassos metres del riu. E
l pis és de terra, cobert en alguns llocs amb estores. Ens expliquen rient que, fa uns anys, degut a una crescuda del Nil, l’aigua va entrar dins la casa i els arribava al genoll. Dos coloms entren pel pati i es posen en la tarja oberta de damunt la nostra porta. Els dos gats de la casa estan al nostre costat esperant que els hi llencem els ossos. Després de dinar anem a rentar-nos les mans a la bomba d’aigua que hi ha a l’entrada de la casa. Constatem, mirant aquesta vivenda, que la precarietat i la senzillesa de vida et fa més flexible i tolerant.A la nit agafem el tren cap al Caire. Aquesta vegada viatgem asseguts, però els vagons tenen aire condicionat. En Farrash, visiblement emocionat, no vol veure marxar el seu entranyable amic Riccardo i se’ns ha acomiadat a l’andana, una estona abans que arribés el tren.
Hem pujat en silenci, sense ganes de parlar, enyorats abans d’hora, conscients que, quan ens despertem al matí, haurem canviat la calidesa de l’Alt Egipte pel bullici de la ciutat més poblada d’Àfrica, el cel net i blau per un immens núvol de contaminació, un Nil amic i proper per un Nil llunyà i simple subministrador d’aigua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada