dissabte, 5 de setembre de 2009

Un bon ensurt-2 (Cròniques jerosolimitanes 2009-17)

Passem desapercebuts enmig de corredisses, de crits de Shabbos! i d’avisos dels megàfons policials. Ens desviem, a pocs metres, i pugem cap a la catedral russa, on entrem. Estem tan alterats que ni els cants inspiradíssims de les monges, ni veure que el prevere i el diaca porten ornaments blaus perquè són les primeres vespres de la Dormició de Maria segons el calendari ortodox, aconsegueixen calmar-nos.

A més, la monja que ven els objectes religiosos està desatenent la botiga que hi ha dins la nau de l’església. Està mirant cap a l’iconostasi perquè és l’hora de llegir l’evangeli que porta, en un gran i pesat estoig platejat, el diaca. Tot ens rellisca a causa del nostre trasbalsament. També patim pel que pugi haver-li passat al cotxe que hem abandonat sense gaires miraments. Llegit l’evangeli ens atansem a la monja i li demanem un rosari. Ens respon, amablement, que esperem que acabi la celebració, dintre d’uns 10 minuts.

Aprofitem l’avinentesa per tornar al carrer on hem aparcat. Ja no hi ha vianants i el cotxe... està intacte al seu lloc. Respirem.... Pugem, més alleugerits, a la catedral, i arribem just quan el prevere dóna la benedicció final a cada fidel amb un pinzell sucat amb oli perfumat. Ens posem a la cua, besem d’esma les icones i rebem la unció-benedicció del prevere amb una abracada afegida, que agraïm i corresponem, espontàniament, de forma exageradament afectuosa. Indefectiblement, estem nerviosos...

Comprat el rosari, sortim de la catedral santiguant-nos repetidament a l’estil ortodox per asserenar-nos. Agafem el cotxe, i les nombroses obres i carrers tallats no aconsegueixen, diguem-ne, apaivagar-nos; al contrari, ens estem atabalant progressivament de no trobar cap carrer adequat. Decidim agafar el camí més clar, el carrer Ha-Neviim que, malgrat donem volta, sabem que es circula normalment.

A mig carrer ens adonem que anem en direcció al barri de Mea Shearim i veiem novament, de lluny, la policia i la manifestació. Tornem a la boca del llop! Girem en rodó de forma poc “ortodoxa” (mai més ben dit) i fugim, com gossos apallissats, de la zona.

A l’entrar a casa, més tranquils, ens posem a riure del que ha passat.