diumenge, 6 de setembre de 2009

Mansur, un beduí encantador (Del Nil al Sinaí 3)

A un quart de vuit arribem a la plana d’Elies, el lloc on la tradició ubica la cova del profeta (1Re 19,9-13). Hi ha un gran xiprer al bell mig de l’esplanada i una capella commemorativa en un costat. Hem trigat una hora i mitja en arribar. El cim és molt a prop i veiem que encara hi ha gent baixant: són els darrers que, seguint a la resta, tornaran pel mateix camí per on han pujat. Alguns, poquíssims, giren a l’esquerra del coll i davallen a la plana d’Elies per seguir pel camí dels esglaons. La nostra estratègia ha funcionat. Estarem sols dalt del cim i no ens haurem creuat amb tota la gernació de gent i de camells que baixa.

A uns cent metres de la plana d’Elies, pujant, hi ha el coll des d’on comença el darrer tram d’ascensió del Sinaí, que es fa a peu. Els camells arriben només fins allí, on hi ha la darrera barraca de beduins. En Mansur, un guia beduí amic del Riccardo, en té cura.

L’alegria del trobament i les abraçades van seguides d’una invitació a entrar i a prendre un te. Xerrem i xerrem (bé, xerren; nosaltres, com sempre, només entenem paraules i seguim, de lluny, la conversa). Ens ofereix unes fogasses de pa cuit a l’estil beduï: molt prim, rodó i gran, que es plega fàcilment en dues meitats. Ho agraïm perquè ja és hora d’esmorzar i estavem en dejú.

S’ajunten altres beduins joves a prendre te amb nosaltres, contents que algú parli la seva llengua i els hi dediqui una mica de temps. Mansur deu tenir a prop de seixanta anys. Pertany a la tribu dels Djebeliye (literalment: “muntanyencs”), els beduins que ancestralment han viscut al voltant del monestir, protegint-lo i servint-lo. La seva conversa és afable: parla de muntanyes, de valls, de camins, de rutes que fa amb camells pels voltants de la muntanya del Sinaí. També ens explica que, quan la península del Sinaí era en mans dels israelians, viatjà per tot Israel. Va arribar fins a la muntanya de l’Hermón!

És un quart de nou. Portem exàctament una hora xerrant i subtilment insinuem que cal arribar al cim. En Ramadan, veient la nostra desimboltura, ens confirma que no es troba bé i que ens espera, en el camí dels camells, en la primera barraca de beduins. Allí hi ha les herbes que buscava pel camí de pujada i que no ha trobat. Es farà una infusió i dormirà una estona.